Selecciona Edició
Connecta’t
ANÀLISI

El que ha passat

Van calibrar Mas i els seus col·laboradors la informació que anava venint de la CUP de manera voluntarista?

El que ha passat

La decisió de no facilitar la investidura d’Artur Mas per part de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) ha estat el resultat inevitable d’una situació: la pèrdua de control de la direcció de l’organització sobre el procés intern de decisió.

Artur Mas tenia previst que sortiria el sí a l’assemblea de la CUP del diumenge 27 de desembre. S’ha equivocat, però és cert que 1.515 vots a favor no han estat una mala elecció per al president en funcions. Havia jugat aquesta carta, per aquest motiu el calendari que han captat els mitjans de comunicació (foto) tenia anotada la data d’investidura el 31 de desembre.

El que ha passat

Carme Forcadell, presidenta del Parlament, ha dit que es va equivocar a confiar en la CUP.

La pregunta és: van calibrar Mas i els seus col·laboradors la informació que anava venint de la CUP de manera voluntarista?

Qui els anava radiant les possibilitats que el president en funcions seria finalment investit?

Les informacions coincideixen a assenyalar que el diputat Antonio Baños (a la foto, amb Mas i Oriol Junqueras) era partidari de la investidura de Mas perquè suposava impulsar finalment el procés sobiranista convertint la investidura en una qüestió menor, accidental. L'exdiputat David Fernàndez, una personalitat molt influent, encara que fora del consell, havia escrit, parafrasejant Alexander Pope, que la CUP havia de fer bé la seva part, i que només en això rau l’honor.

Traduït a la posició que havia d’assumir la CUP pel que fa a la investidura: donar els dos vots que es necessitaven per aconseguir-la. La idea: seguir endavant, no fer marxa enrere. I donar aquests dos vots suposava assumir que Mas era el mal menor. El preu a pagar per no fer passos enrere. “Per arribar a l’horitzó sempre cal trepitjar molt de fang: un peu a terra i un altre en el futur”, escrivia Fernàndez.

Aquesta fracció de la CUP estimava els resultats del 27-S com a massa importants per aprofundir en el camí de la independència i, a la vegada, córrer el risc de la marxa enrere a través del bloqueig a la investidura, ergo, a la formació de govern. Per això, van impulsar la veloç declaració de desconnexió del 9 de novembre. Era com si els dirigents de la CUP partidaris que Mas fos president anessin posant -se els punts de no retorn.

Però, també, pensaven, unes noves eleccions suposaven un altre risc difícil d’assumir. Pel cansament i la confusió dels electors.

I, last but not least, hi havia un altre factor: el virtual buit polític resultant d’un moment crucial en el qual Mariano Rajoy no podria garantir la seva investidura ni el PSOE assegurar la formació d’una alternativa. Un flamant Govern a Catalunya podia reprendre l’ofensiva avortada per l’acció del Tribunal Constitucional i l’Audiència Nacional. Almenys aquest quadre seduïa els partidaris del sí a la investidura de Mas dins la CUP. Dos mesos de maniobra davant del panorama políticament desèrtic a Madrid i la possible convocatòria d’eleccions anticipades.

Els inputs que Mas i probablement Forcadell, molt vinculada al president en funcions, van anar rebent eren certs, però reflex d’unes fonts que eren les partidàries de la investidura. Aquestes no deien pas mentides ni eren impostores. Creien que podien controlar el procés intern.

I al final no ho han aconseguit. S’ha reproduït el quadre clàssic. El de menxevics (minoria) i bolxevics (majoria) del Partit Obrer Socialdemòcrata a la Rússia tsarista, el 1903, abans de la primera revolució, la del 1905.

Els debats al si de la direcció de la CUP  evocaven aquells de l’octubre del 1936

L’analogia consisteix en això: els primers eren partidaris d’impulsar la democràcia i l’avanç de la industrialització de Rússia a fi de preparar les condicions per al socialisme, i això incloïa donar suport a un candidat burgès; els segons no veien possible aquest suport per les inconseqüències de la burgesia davant del tsarisme. En la següent revolució, entre el febrer i l’octubre del 1917, els menxevics van donar suport al govern provisional d’Aleksandr Kérenski, fins i tot amb el seu ingrés al gabinet. A l’octubre, els bolxevics van prendre el poder.

Els debats al si de la direcció de la CUP també evocaven aquells de l’octubre del 1936 a Espanya, quan el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) d’Andreu Nin va acceptar la invitació de participar al Consell de la Generalitat.

I ja molt més a prop i més fresca, la influència de Grècia.

El mirall de Syriza, amb el referèndum sobre el rescat del 5 de juliol del 2015, i després de l’inesperat no al tercer rescat, la immediata conversió del primer ministre, Alexis Tsipras, en signant, primer, i executor, ara mateix, del programa imposat per la troica després del xoc del tancament de l’aixeta del crèdit del Banc Central Europeu.

Aquí no tenim una revolució. Ni es tractava d’entrar al Govern.

Pels dirigents de la CUP partidaris de la investidura, Mas podia jugar el paper de Kérenski en un Govern provisional. En aquest cas, de divuit mesos. I suposava, per a ells, un gran impuls a la independència.

El problema és que per a les bases de la CUP, que van votar majoritàriament per un independentisme d’esquerra radical, el full de serveis de Mas i la corrupció de Convergència Democràtica de Catalunya, a més del cas de la família Pujol, convertien en indigerible el suport a la investidura. També per a molts votants que volien independència i que no van pagar el preu de votar Mas o ERC. La portaveu, per dir-ho així, d’aquests sectors ha estat el corrent Endavant, liderat per la diputada Anna Gabriel.

Potser si l’aritmètica parlamentària es limités a una abstenció podria haver resultat més digerible. Però no, es necessitaven dues coses: el suport de dos diputats i l’abstenció dels vuit restants.

La direcció de la CUP va intentar que, en tot cas, l’organització no carregués amb la culpa del naufragi del procés i que els seus votants i la societat en general veiessin el desenllaç com a responsabilitat de Junts pel Sí. Però Mas no els ho va posar fàcil acceptant, almenys de paraula, aspectes del pla de xoc proposat per la CUP i presentant-se estoic davant la humiliació que suposava estar a les seves mans.

Els partidaris de donar suport a la investidura, molt influents, van perdre el control de la situació interna de la CUP.

Fins i tot després de la votació del no, la diputada Gabriela Serra ha llançat la responsabilitat a Mas i a Junts pel Sí, en afirmar que el president en funcions sempre ha dit que ell no seria un obstacle per al procés. I és rigorosament cert.

Mas té ara la possibilitat de posar a prova la seva coherència. Això el portaria a dir: he estat el número 4 de la llista de Junts pel Sí i hi ha altres persones que poden engegar el procés. Això seria el que podríem anomenar el renunciament. L’altra és deixar vèncer els terminis i procedir a convocar noves eleccions autonòmiques per al mes de març.

S’hi presentarà Mas amb la nova CDC, una nau amb unes vies d’aigua que són com torrents?

Recordem el film de Fellini.

E la nave va finalitza amb l’enfonsament de la nau, o la societat, mentre els passatgers fugen en bots salvavides, i se sent el cor de La força del destí, de Giuseppe Verdi.