Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Sense conviccions

El delicte de sedició requereix un acte tumultuari, i no hi ha res menys tumultuari que una declaració al Parlament

El tren de la desconnexió de Catalunya avança veloç contra la unitat d'Espanya. Els seus passatgers són una tropa utòpica, contradictòria i multicolor, i la seva càrrega una amalgama de conviccions independentistes i sobiranistes, conservadores i socialitzants. Molts analistes prediuen, i alguns anhelen, un xoc de trens. Però la unitat d'Espanya no és un altre tren que avanci contra direcció. És una sòlida muralla fonamentada en segles de convivència no sempre fraterna. Rere la muralla de la unitat d'Espanya sembla que ningú té interès a saber quants ciutadans de Catalunya volen viatjar al tren de la desconnexió, i quants no. És sorprenent i preocupant que no es vulgui conèixer la voluntat dels ciutadans de Catalunya. Millor dit, que es vulgui no conèixer, que és encara més greu. Els maquinistes d'aquest tren acceleren contra la muralla, uns desitjant enderrocar-la, uns altres esperant que en l'últim moment s'obrin les seves portes. Si no hi ha cap més remei, el tren anirà a parar contra una muralla formada per blocs granítics de lleis prohibitives i sancionadores.

Un bloc granític és l'article 155 de la Constitució, segons el qual, si una comunitat autònoma atenta greument contra l'interès general d'Espanya, el Govern central pot adoptar les mesures necessàries per protegir l'esmentat interès general. Ni la Constitució ni les lleis diuen quines serien aquestes mesures enigmàtiques. Però en cap cas podrà ser el cessament del Govern ni la dissolució del Parlament, perquè no ho preveuen ni la Constitució ni  l'Estatut. El Govern espanyol, per tant, difícilment podria fer gaire més que donar ordres a les autoritats i funcionaris de Catalunya, i esperar que obeeixin.

Un altre bloc granític és el Codi Penal. La Fiscalia ja ha amenaçat que acusaria per sedició. És un disbarat jurídic que no hauria de prosperar en un Estat democràtic de dret. El delicte de sedició requereix un acte tumultuari, i no hi ha res menys tumultuari que una declaració formal i solemne efectuada ordenadament en el Parlament. No obstant això, més enllà d'aquesta pretensió desafortunada i desproporcionada, hi ha altres previsions en el Codi Penal que difícilment podrien eludir els "desconnexistes", si segueixen arriant el seu tren contra la muralla. Les màximes autoritats de Catalunya, les intermèdies i els funcionaris, si en l'exercici dels seus càrrecs adopten decisions il·legals mogudes per les seves conviccions i propòsits secessionistes, poden incórrer en delictes de desobediència si desacaten les ordres del Govern central, del Tribunal Constitucional o d'altres tribunals; poden cometre delictes de prevaricació administrativa si adopten decisions incompatibles amb les lleis vigents; poden ser acusats de malversació si empren cabals públics en despeses de desconnexió, que mai estan previstos en la llei.

És sorprenent i preocupant que no es vulgui conèixer la voluntat dels ciutadans de Catalunya

Els condemnats per aquests delictes serien delinqüents, però delinqüents per convicció, segons denominació encunyada als anys vint del segle passat. Els delinqüents per convicció són delinqüents sense deshonra. No són com els polítics corruptes. No busquen el seu avantatge personal. Assumeixen la transgressió de la legalitat i, si escau, la corresponent condemna, com a sacrifici a favor del que consideren un futur millor per al seu grup humà, el seu poble, la seva classe, el seu territori. Els processos contra delinqüents per convicció en comptes de dissuadir, escenifiquen la confrontació, aviven i multipliquen les conviccions criminalitzades, enalteixen els líders processats. I si hi hagués penes de presó, afegirien l'efecte multiplicador del màrtir.

No obstant això, no tot és altruisme al tren de la desconnexió. Al vagó de primera classe, Mas hi viatja acompanyat o vigilat pel seu grup de privilegiats més pròxims. Entre ells hi abunden els delinqüents amb deshonra, veterans de l'avantatgisme, nepotisme i acaparament, sospitosos de familiaritat amb la vella cleptocràcia, habituals de la impunitat gairebé total des de fa més de trenta anys. Mai podrien arribar a ser honrosos delinqüents per convicció perquè no en tenen. Són estranys interessats, no conversos sincers. Esperen acaparar el protagonisme com a líders perseguits, vendre políticament a bon preu la seva fotografia davant el tribunal. S'han colat al tren de la desconnexió perquè és el seu últim recurs. Saben que no tenen suport entre l'empresariat i el context econòmic català, espanyol i europeu. Políticament desnonats, i sense conviccions, només els queda la resistència numantina a perdre els instruments polítics amb què podrien continuar exercint els seus poders fàctics, els seus negocis. I per a això necessiten que no hi hagi xoc. Preferiran, finalment, provocar el descarrilament, donant la culpa a la tropa utòpica i multicolor que els va acollir en el seu viatge.

José María Mena va ser fiscal en cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.