Selecciona Edició
Connecta’t

Curiosa maledicció

Els negocis polítics amb Mas aboquen sempre a la divisió: li toca a la CUP

Artur Mas, ahir a Barcelona.
Artur Mas, ahir a Barcelona.

El líder parlamentari de la radical Candidatura d'Unitat Popular (CUP), Antonio Baños, va renunciar ahir al seu escó. Ho va fer apel·lant a la seva coherència personal, que li impediria defensar la decisió del seu grup d'abstenir-se en la investidura del conservador Artur Mas com a president de la Generalitat, la qual cosa suposava rebutjar-la. Baños havia defensat donar-hi suport.

Amb aquesta renúncia, les divergències imperants des de fa setmanes a la formació anticapitalista es baraten en fragmentació. Es repeteix, per tant, la seqüència segons la qual qui s'apropa, alia o negocia amb Artur Mas està, de ben segur, encaminat cap a la pròpia divisió. Fins ara només Esquerra l'ha esquivat.

Es tracta d'una maledicció amb veritables rècords, i que no té explicacions màgiques, sinó tangibles. L'hereu polític de Jordi Pujol va arruïnar la unitat civil de la societat catalana, la cohesió del nacionalisme moderat, la continuïtat de la federació CiU, va dissoldre la pròpia integritat d'Unió, va destruir la identitat del seu propi partit en un conglomerat de sigles etèries... Algú en dóna més?

A Artur Mas li passa tot això perquè en posar la seva mateixa persona com a prioritat, referent i figura única, corroeix tot el que en conseqüència seria accessori. I amb engany, ja que va assegurar que abans era el procés (sobiranista) que el seu líder.

L'aparentment granítica organització assembleària no ha estat immune als xocs contradictoris, però consecutius i alhora amalgamats de l'adulació, la responsabilització, el xantatge i l'amenaça, tot això des de l'avantatgisme del poder en els mitjans públics. El seu referent parlamentari, el curiós i distès periodista Baños, ha sucumbit a tant mareig. En el seu consol cal recordar que abans li va tocar el torn a algú tan experimentat i tenaç com el dirigent democristià Josep Antoni Duran Lleida.

I ara el president en funcions celebra els seus fracassos anunciant que té “ganes” de “plantar cara”. Però la política i la responsabilitat de Govern no és àmbit per a desitjos infantils, sobtades apetències o aventures d'abusadors de pati d'escola. Que es guardi les ganes i es retiri amb els seus fracassos qui, com passa amb els perdedors recurrents de les democràcies occidentals avançades, s'hauria d'haver fet fonedís ja fa temps.

Aquesta invitació no té res a veure amb la crítica a l'independentisme, una idea legítima —encara que del tot absurda— si es propugna respectant la llei. Qui aboni la política de terra cremada per al nacionalisme secessionista farà millor de defensar la continuïtat de Mas, en el lloc que sigui, ja que és la millor garantia per a la deterioració i enfonsament d'aquest.

La invitació a l'astut dirigent que deixi d'enredar un minut més obeeix a l'imperatiu de protegir els interessos dels seus electors de bona fe: minvants, menys urbans i més comarcals, però sempre dignes de trobar un líder diferent que els doni suport en comptes d'enfonsar-los en el ridícul.