_
_
_
_
_
poti-poti

Buscant el culpable

Qui és el responsable de la situació política catalana? En tot cas, una part de la premsa internacional veu l’independentisme debilitat

Tomàs Delclós
Reunió de la Mesa del Parlament després de la negativa de la CUP a investir Mas.
Reunió de la Mesa del Parlament després de la negativa de la CUP a investir Mas.Albert Garcia

Premsa internacional. Hi ha dues menes de titulars. Els que expliquen que Mas no aconsegueix la presidència i els que veuen una crisi dins de l’independentisme. Ho fan uns quants. “Els independentistes catalans, en un impasse” (Euronews); “Els independentistes no s’entenen pas sempre” (France Info); “Els independentistes no aconsegueixen entendre’s” (Libération); “El moviment per la independència es debilita” (Business Insider); un concepte, el de debilitat, que també fa servir Bloomberg al subtítol; “Stop a la independència de Catalunya” (La Stampa), “Mas no obté el suport per guiar Catalunya, aviat noves eleccions (La Reppublica), etcètera. Una altra constant és la referència a la situació política espanyola amb una dificultat semblant per arribar a un acord de govern. Molts parlen de l’eco que té en la crisi espanyola.

El Financial Times creu irrepetible el clima del 27-S després de la desunió demostrada per la CUP i Junts pel Sí i veu Artur Mas, un relativament tardà convers a l’independentisme, castigat per la corrupció al seu partit. Per The Wall Street Journal, el llarg debat sobre la investidura de Mas ha fet aflorar profundes fissures dins de l’independentisme i dubtes sobre el seu futur. El diari veu com la classe mitjana que dóna suport a Mas ha estat a mercè dels radicals de la CUP, que porten “samarretes al Parlament”. Mas, segueix el diari, la cara més coneguda de l’independentisme, ha passat de ser un pilar de l'statu quo espanyol a una pedra a la sabata del Govern espanyol. Recorda la seva recent conversió a l’independentisme i els problemes de corrupció del seu partit.

The Guardian no exclou que de les eleccions de març surti un mapa parlamentari inèdit a Catalunya amb un Podem, que defensa el referèndum, i una CUP acostant-se en la política social. Les noves eleccions catalanes probablement endarreriran la formació de govern a Espanya, comenta el professor Jordi Muñoz a Bloomberg. Muñoz creu que un Govern independentista a Catalunya hauria justificat una “gran coalició” a Espanya. The New York Times, considera que el moviment secessionista ha crescut a Catalunya però també l’ha dividit socialment i Mas ha vist com el suport a Convergència disminuïa. El diari recorda que Mas va prometre que no seria un obstacle per avançar cap a la independència.

Le Monde, que destaca al titular que la coalició independentista està amenaçada d'implosió, descriu un Artur Mas fent de tot per renovar el seu mandat. Es va aliar, diu, amb ERC per camuflar la caiguda del seu partit, amb greus problemes de corrupció. El diari recorda que el secessionisme no va obtenir el 50% dels vots el 27-S i, pitjor, el 20-D el partit de Mas va passar a ser la quarta força a Catalunya. L'article acaba subratllant el creixement electoral d'Ada Colau, que proposa un referèndum sense donar consigna de vot.

Ràdio. Mònica Terribas ha criticat la CUP perquè el seu no portava escrit el nom de Mas, “però no només”. “Al darrere, milers d'hores de lluita i de sacrificis d'homes i dones d'aquest país que honradament van creure que, amb la força de diverses generacions i amb la mirada al futur de les properes, era possible aconseguir el que als anys setanta no va ser possible. Es van equivocar perquè la CUP els ha deixat de banda i ha posat el pes de la seva decisió no en els anònims, sinó en un sol dels protagonistes d'un present efímer”.

Jordi Basté troba a faltar l’autocrítica en aquesta “guerra fratricida”. “Quanta irresponsabilitat! Aquí té la culpa tot déu”. Però creu que aquests tres mesos que hi haurà abans de les noves eleccions són molt de temps “per tornar a edificar la casa gran del catalanisme”. Per Basté, el procés no s’ha mort. Per Pepa Bueno (Cadena Ser), els catalans, tots, independentistes i no, es mereixen un dirigents polítics que oblidin les seves fugides personals cap endavant, que es preguin de debò la tasca de governar i negociar sobre aquelles aspiracions que demanen un acord amb l’altre. “Els filibusters, que es busquin la vida”. Carlos Alsina (Onda Cero) veu un rei Artur destronat amb la monja Caram i la Rahola. “Encara som a les hores d’asfixiar a retrets la CUP i fer-la aparèixer com la dinamitadora de la millor ocasió que Catalunya ha tingut per ser independent, però arribaran les hores en què el que resta de Convergència haurà de revisar el mal negoci que va fer amb les eleccions de setembre, com a autonòmiques, sense majoria suficient, però també com a plebiscitàries, perquè va guanyar el no. Vist el que hem vist, no sembla que “plebiscit” hagi de ser una paraula gaire emprada a partir d’avui”.

Digitals. Libertad Digital veu una Catalunya dominada per una “casta tòxica” que vol dinamitar l’Estat de dret i la convivència assetjada per “un nou bàrbar”. “A l’execrable Mas se li ha girat en contra el seu infame Frankenstein i no sembla que tingui cap manera de controlar-lo”. Al mateix mitjà, José García Domínguez escriu que Mas, que volia anar a Ítaca, ha posat rumb cap a Villadiego. La metàfora de Frankenstein també la fan servir a El Confidencial. “Artur Mas ha mort vestit de punk” titulen a l’editorial. “Al pitjor enemic d’Espanya des d’Otegui no l’ha rebentat l’Audiència Nacional, sinó el cantó més macarra del seu propi Frankenstein”. El Español considera que “l´únic responsable de la desastrosa situació del catalanisme polític és Mas”. Després d’agitar la tensió social i portar Catalunya a un carreró sense sortida, la CUP l’acaba d’eliminar de la vida pública fent bo aquell refrany castellà que diu “quien mal anda, mal acaba”. Josep Carles Rius, a El Diario, considera que les eleccions de març poden ser l’oportunitat per situar la política catalana en la centralitat que mai no hauria d’haver perdut. ERC, escriu, pot esmenar l’error de Junts pel Sí i fer la seva pròpia estratègia i Ada Colau té l’ocasió d’implicar-se en lloc d’inhibir-se, com va fer el 27-S. “S’ha d’obrir una etapa de diàleg i negociació” entre les noves majories d’Espanya i Catalunya. S’ha de tornar, diu, a l’estadi anterior, la defensa del dret a decidir.

“Cupables”, titula Salvador Cot a El Món. Una culpabilitat de la qual exclou gent com David Fernàndez o Antonio Baños. “Ja no valdrà oferir eleccions plebiscitàries, i menys encara demanar "el vot de la teva vida". Després del plebiscit, el mateix independentisme català ha invalidat la victòria del 27-S i ara toca anar al mes de març amb les millors opcions de guanyar el que seran, es vulgui o no, unes vulgars eleccions autonòmiques”. I conclou que creu que Mas no ha de repetir candidatura “i menys encara si es descarta la reedició de Junts pel Sí. Mas és un patrimoni útil per a un doble objectiu. D'una banda, ell ha de garantir la refundació de CDC, més enllà de l'herència enverinada del pujolisme. I, de l'altra, un expresident amb prestigi és un actiu moral de primera magnitud”.

Vicent Sanchís a Nació Digital defensa que “la lògica esquerra-dreta, es vulgui acceptar o no, s’ha imposat". I aquesta lògica “deixa el procés independentista a Catalunya en un punt ferit i incert”. Vicent Partal, Vilaweb, creu que el votant independentista no s’ha de deixar endur per la decepció ni quedar-se a casa “llepant-nos les ferides”. “De manera que la primera feina torna a ser, com tantes vegades, a les nostres mans: no deixeu que us roben l’alegria pel que ja hem aconseguit ni deixeu que, al març, us roben la victòria”. El títol del seu article és: "Ens tornarem a trobar al març (sense la CUP)".

La premsa de Madrid i Barcelona. “Catalunya, en el caos”, diu l’editorial de l'Abc, que la veu lluny de la independència perquè els secessionistes han demostrat la seva vena fratricida i la seva incapacitat per dirigir un Estat modern. “Més valdrà als catalans aprofitar les properes eleccions autonòmiques per posar ordre a la seva societat i mantenir-se dins dels límits segurs de la Constitució del 1978”. Salvador Sostres creu que Mas s’ha carregat el centre-dreta i ha deixat Catalunya en mans de socialistes i comunistes, “res que els catalans no ens mereixem, per com ens hem portat”. El director del diari, Bieito Rubido, fa una crida perquè torni el seny a Catalunya. Ignacio Camacho fa responsable també la societat catalana del col·lapse, i Isabel San Sebastián creu que el PP hauria de treure lliçons del que ha passat amb Mas, però lamenta que seguiran amb l’esperança d’una investidura impossible i ningú no demanarà a Rajoy que faci un pas enrere.

La Razón creu que s’ha acabat una farsa, però que les noves eleccions no aportaran cap solució, només canviarà la relació de forces. De fet, una enquesta seva, ahir, feia perdre sis escons a una hipotètica reedició de JxSí i en donava un de més a la CUP, sense que l’independentisme arribés al 50% dels vots. El Mundo sosté a l’editorial que Mas ha de plegar, tot i que la seva desaparició política no suposaria la fi del desafiament sobiranista. “Catalunya s’ha partit en dos i costarà molt de temps arreglar el que ha trencat aquest irresponsable”. Arcadi Espada augura que “la fracció burgesa que va donar suport a l’aliança entre Mas i el clergue Junqueras anirà a votar sabent que ja no poden controlar la direcció del mecanisme”. I segons qui presenti la facció catalana de Podem, pot ser que ocupi en aquest mecanisme un lloc subordinat. Álex Sàlmon creu que hi ha una por dins de l’independentisme: la borsa de vots que enviï “a fer punyetes definitivament tots els que van iniciar aquest suposat procés”.

El Punt Avui ("Quan la derrota ve de dins") critica la CUP, incapaç de veure que mai cap altre govern li acceptarà un programa social tan ambiciós, per no haver assumit la diferència d’escons entre Junts pel Sí i ells. Carles Ribera escriu que els guanyadors de la rifa efectuada per la CUP són els que guanyen sempre, els de tota la vida, els de dalt. El diari Ara afirma a l’editorial que el no de la CUP deixa tocat el procés. “És un bany de realisme del qual cal treure lliçons”. I una és que “amb un 48% dels vots en unes eleccions amb participació rècord, no és suficient”. “L’autèntic repte del procés”, continua, “és intern. És al si de la societat catalana on cal seguir guanyant voluntats”. Vicens Villatoro escriu que el procés s’ha acabat, però “alguna cosa començarà al març”. “O la independència és l’objectiu prioritari d’una majoria de catalans que voten en conseqüència i en unitat, o ja s’ha vist que no hi ha res a fer. Si passés això, començaria un nou procés. Si no passa, i és el més probable veient el que ha passat, tornarà la fotocòpia aigualida de sempre”. Sebastià Alzamora recorre a La vida de Brian per explicar que “l’Esquadró Suïcida va treure l’espasa per matar-se a si mateix i de passada a una criatura coneguda com el procés [...] Quin remei, els romans han tornat a guanyar sense haver de moure ni un dit”.

“Fumata negra per a Mas”. Així encapçala El Periódico el seu editorial. A les noves eleccions s’hi arriba no només, escriu, per la decisió de la CUP, sinó també “perquè Mas, malgrat anar de quart a la llista, no s'ha apartat mai de la candidatura a president”. “Tant de bo l’experiència serveixi perquè els impulsors del procés, que ha fet saltar el sistema català de partits, es convencin que no tenen prou majoria per a la independència exprés i es produeixi [...] una rectificació basada en la recerca del consens i en el retorn al dret a decidir”. Marçal Sintes afirma que el veto a Mas suposa enfonsar el candidat preferit dels catalans i espera que la CUP es presenti a les eleccions “perquè els catalans puguin jutjar-la”. Jordi Mercader creu que la rectificació només sembla viable després d’una separació amistosa dels aliats de Junts pel Sí. En tot cas, la CUP ha estalviat a Junts pel Sí el calvari d’un govern en minoria presoner de les exigències dels antisistema. Joan Manuel Perdigó, parlant de Mas, escriu que molts dels que van creure en el viatge exprés a Ítaca, “de franc i sense perdre cap ploma, no es van refiar d’ell com a capità. Innocents sí, però no tant”.

Enric Juliana, a La Vanguardia, considera que la repetició electoral catalana allunya encara més un acord d’investidura a Espanya, un contratemps tàctic per a Rajoy i el “susanisme” del PSOE. M. Dolores García parla de què, els darrers mesos, ha començat una sorda batalla pel poder a Convergència i per liderar una nova etapa. Francesc-Marc Álvaro fa responsables del fracàs als dirigents de Junts pel Sí que van caure en la trampa populista i van firmar una declaració el 9 de novembre que impedia poder explorar acords amb altres grups del Parlament, a partir d’un canvi de ritme del procés i amb la prioritat de fer créixer el 48% favorable a un Estat català. L’editorial també subratlla l’error del 9 de novembre que va portar el procés al descrèdit internacional i a la debilitat interna. També es van llegir malament els resultats del 27-S, insuficients per abordar una agenda de ruptura com la prevista. Mas hauria pogut rectificar i buscar altres aliances, però va perseverar en l’error. Les noves eleccions tornaran a posar en primer pla el debat dreta-esquerra. “La convocatòria és un fracàs polític i el seu responsable és el president de la Generalitat, no la CUP”. Els partits, segueix, s’equivocarien prometent noves Ítaques i dibuixant línies vermelles que impedissin un nou marc de diàleg. “Les eleccions poden ser una oportunitat per construir ponts, dins de Catalunya i amb la resta d’Espanya”.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_