Selecciona Edició
Connecta’t

El cupaire i la pròpia creu

Tots els partits acaben generant termes per designar els seus seguidors, també despectius

Anna Gabriel i altres membres de la CUP.
Anna Gabriel i altres membres de la CUP. EFE

Cupaire. És el terme de moda, i mereix amb tots els honors ser designat neologisme del 2015. No cal dir que, en escriure’l amb el Word, el delator de faltes amb què està equipat el programa me’l marca amb la línia vermella ondulada, com si estigués mal escrit, però hem disposat de temps suficient (tres mesos!) per habituar-nos a la seva presència constant en els mitjans, ara que han tingut a les seves mans assembleàries el destí d’una cosa tan grossa. Ja fa setmanes que s’ha trobat amb traça el terme per designar els membres i simpatitzants de la CUP amb aquesta fórmula, cupaire, i cal celebrar l’encert.

Farem bé de preparar-nos, perquè les eleccions al març (i les negociacions posteriors, com ha passat ara) segur que ens brinden oportunitats per generar nous termes que designin, com en el cas esmentat, els seguidors d’una formació política, una mena de gentilici de partit, diguem-ne un partilici (consti que m’ho acabo d’inventar). De partilicis n’hi ha hagut sempre, de bracet dels partits tradicionals, i ja estem avesats a termes com socialista, popular, convergent o ecosocialista, però ara l’emergència de noves forces ens obliga a repassar la nòmina de morfemes de la llengua amb vista de catalogar els nous actors de la política.

Ja s’han vist intents que van per aquí. No fa pas gaire un influent opinaire parlava dels comuns per referir-se als militants i seguidors de les successives formacions avalades per Ada Colau, primer a les municipals i després a les generals, però tal com ho vaig llegir em vaig veure obligat a fer enrere. Els comuns? ¿No deu ser pas una trampa per veure si ells mateixos, en la dèria de duplicar masculins i femenins, parlen dels comuns i les comunes? No em fa gens el pes, i m’imagino que és un terme que no agafarà ni amb silicona, però cal admetre que dir-ne comunistes seria terriblement injust, en tant que evoca una ideologia extinta que no diuen professar. Hi ha altres opcions que ja estan agafades, com serien comunals i comuners, però tenim disponibles coses com comunites i comunaires, seguint la veta oberta amb el sufix -aire, tan productiu. M’imagino que, si es presenten al març, se n’haurà de parlar.

També són uns nous agents de la política els membres de Podem, que informalment ja han rebut dos partilicis possibles, molt semblants i prou funcionals, que tard o d’hora acabaran confluint, abans i tot que tota l’esquerra: podemites i podemistes. Bé, també els diuen bolivarians, populistes o comunistes, però és de suposar que darrere d’aquests apel·latius no hi ha tant la voluntat de designar uns individus que hi simpatitzen, sinó només una forma com una altra d’escarnir-los. Que tot és possible.

I ens falta encara un altre partit en alça, Ciutadans, que, amb un nom que ja designa un grup de gent, sembla que camufli la necessitat de disposar d’un altre terme per a la seva pròpia militància. Un seguidor de Ciutadans, és un ciutadà? Inés Arrimadas, és la líder ciutadana? És evident que hauríem d’evitar que s’arribés a aquesta equivalència, perquè l’ambigüitat genera un enorme avantatge comunicatiu justament per a la formació implicada. Però s’ha de reconèixer que costa trobar una fórmula: ciutadanaires, ciutadanecs, ciutadanistes, ciutadins... sona tot terriblement difícil. De moment s’hauran de conformar amb la descripció cromàtica de militants taronges.

Ja ho veurem, suposo, els lingüistes amb pretensions acostumem a constatar que la llengua té els seus propis codis, que sovint se’ns escapen. Ara bé, veient com els cauen les plantofades, no crec que els cupaires s’escapin de ser la diana d’algun possible partilici que sigui també despectiu, tal com el PSC carrega amb sociates, el PP amb peperos i CDC amb cónvers. Segur que alguna creu acabaran duent.