Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Pel seu propi pes

La responsabilitat política de Mas és tan inequívoca que la CUP no sabria digerir un salvapàtries que ha perdut un plebiscit ni donar suport a un protomàrtir de la crisi que retalla

Una hora després de votar, van començar pel principi: el plebiscit del 27 de setembre es va perdre, tant si Junts pel Sí va voler reconèixer-ho com si no. Es va perdre. Però la majoria parlamentària independentista s'havia guanyat, sense sumar tramposament els vots de Sí que es Pot i sense fer cabrioles trileres. Aquesta majoria existeix. Els portaveus de la CUP han recordat una segona cosa impensable: l'única condició que la coalició electoral de Junts pel Sí no ha mogut resultava ser l'únic punt secret. Deu ser tan i tan secret que no cau pel seu propi pes, com algun dels portaveus de la CUP va dir, sinó que està absent, missing, desaparegut, expectant i m'imagino que obrint una ampolla de cava català a la salut de la seva prosperitat política.

Ningú va esmentar en la roda de premsa de les quatre de la tarda el nom que una vegada i una altra surava ambientalment en les respostes i a les declaracions de la CUP. Es diu Oriol Junqueras, acaba de renunciar a l'alcaldia que ostentava pels pèls i jo diria que és un candidat viable per als criteris independentistes d'ERC, de la CUP i cal suposar que també de Junts pel Sí.

Diria que pertanyo al sector dels obvis, però no vaig saber sortir de la meva sorpresa mentre seguia la roda de premsa i ningú preguntava si el candidat alternatiu al qual van al·ludir una vegada i una altra podia ser o no ser Oriol Junqueras. Els missatges dels quatre portaveus van ser un foc creuat d'honestedat i dolor: canviïn el candidat, tenen set dies, la pilota està a la seva teulada, ho hem dit de mil maneres.

Em sufoca fins a límits democràticament envilidors que ni la coalició Junts pel Sí ni el mateix Artur Mas hagin volgut doblegar-se a les lleis de la democràcia

No sóc ni he estat ni crec que sigui votant de la CUP ni d'ERC però em trec el barret davant la temprança que ha mostrat la CUP davant la pressió de les últimes setmanes. I em sufoca fins a límits democràticament envilidors que ni la coalició Junts pel Sí ni el mateix Artur Mas hagin volgut doblegar-se a les lleis de la democràcia: Mas no pot ser el seu candidat; Junqueras sí que pot.

Qui no pot investir Mas és la CUP perquè és un president que està en la mateixa debilíssima posició en la qual està el mateix Rajoy al qual Pedro Sánchez va negar la decència: està implicat com a testimoni, clima i atmosfera, com a secretari general de Convergència, en casos greus, indecents, flagrants de corrupció, a més de liderar exemplarment les retallades socials. I encara que els tribunals no hagin dictat sentència ni l'hagin imputat, la responsabilitat política és tan inequívoca que la CUP —ni la resta de l'esquerra— no sabria digerir un salvapàtries que ha perdut un plebiscit ni tampoc podria donar suport a un protomàrtir de la crisi que practica retallades (sense voler).

Ni davant ni darrere del faristol va aparèixer el nom de Junqueras. El rebuig de Junts pel Sí a canviar Mas per Junqueras és el millor retrat d'una submissió de classe, monodependent i captiva: covarda.

Jordi Gracia és professor i assagista.