Selecciona Edició
Connecta’t

I si Junqueras aprèn la lliçó?

Sabrà aprendre Junqueras que el 27-S va ser una derrota i que la majoria de catalans no teixiran una majoria contra Espanya?

La caiguda a l'avern d'Artur Mas és més que un enfonsament individual. De sobte envelleix i ja no marca tendència una ingent cohort d'espavilats salvapàtries.

Entre els quals, Carme Forcadell, la flamant presidenta del Parlament –institució que ha degradat amb les seves ximples il·legalitats– és epítom. Ella i d'altres políticament astènics potser busquin empara en la seva rutilant però efímera carrera en altres meandres. Potser els d'Esquerra, perquè després dels successius suïcidis d'Artur Mas, de Convergència amb prou feines en queda una, encara solvent, xarxa comarcal de gent respectable: més que Mas.

I és que després de l'evanescència d'aquest, s'esfondrarà l'aparell que només s'aguantava en funció del presumpte líder, o es convertirà en residual comparsa de si mateix. Després del funeral del partit pujolista, en el qual ja no creu ni el seu purificat propagandista Quico Homs, el testimoni del nacionalisme passa amb suavitat, com un fet normal i automàtic, gairebé vegetatiu, a l'Esquerra Republicana d'Oriol Junqueras.

Junqueras ha exhibit fins avui un discurs de poca volada monocord, monotemàtic i unidimensional: l'independentisme d'abecedari de guarderia. És a dir: tot va malament perquè depenem d'Espanya, tot anirà bé quan siguem independents. Però era una retòrica defensiva, destinada a evitar que l'Astut li robés el monopoli de la radicalitat, al compàs de com li furtava la cartera a cada diferent episodi del fracassat procés.

Junqueras haurà de demostrar ara que l'astúcia tàctica de Mas era una fotesa en comparació amb la seva pròpia intel·ligència estratègica. Però si la conserva –i acostuma a tenir-ne– aprendrà a llegir en el fiasco del seu defenestrat soci, aquest que va ser prometedor gran gendre de totes les tietes catalanes i un fracàs sempre anunciat.

Sabrà aprendre Junqueras que el 27-S va ser una derrota, que el 20-D no va ser una victòria, i que la majoria de catalans vol votar, i moltes vegades, però que no teixiran una majoria contra aquesta Espanya que forma part de la seva estranya, superposada, múltiple i sorprenent identitat?

Si Junqueras opta a un lideratge seriós (i sembla que sí, ja que ho ha anunciat en sordina a banquers i ambaixadors), haurà de bandejar els seus propis dimonis. O sigui, les temptacions radicals que li són atàviques, que alleten el seu prestigi i que converteixen en efímer tot dirigent català que s'hi complau. Haurà de ser realista, pragmàtic i pactista. I tornar-se flamenc o escocès o quebequès: independentista de somnis i federalista de fets.

Té equipatge intel·lectual per abordar aquesta transformació. A diferència de l'Astut, llegeix una mica més que dictamens. Té amics de fora. I li encanta la història, com a especialista en el sistema monetari català dels segles XVI-XVII.

Junqueras és l'últim agafador per a un nou nacionalisme que sàpiga renunciar a la pràctica del secessionisme –només pot fer-ho qui hi creu– i abraça de debò el pactisme. Tindrà una ocasió d'or. Però si no l'agafa al vol, la història també l'arraconarà. Al cap de pocs mesos.