El llarg túnel amb Mas
Atribuir els mals que afligeixen Catalunya a una Espanya malvada implica la regressió a simbolismes anteriors a l'esforç de raó que va d'Almirall o Cambó a la Constitució de 1978
El fet que a Artur Mas li donés suport un manifest d'antics terroristes de Terra Lliure i no el rebutgés indica fins a quin punt la vida institucional de Catalunya passa per una degradació equiparable als seus fracassos més irracionals en el passat. És l'abracadabra de la presidència de la Generalitat en mans d'un grup d'assemblearis com la CUP, de naturalesa desestabilitzadora. El túnel al qual ha conduït Mas passarà als anals com a fatigós, feridor i desolador. Com refer la vida pública de Catalunya després del túnel? Tampoc sabem si algú assumirà responsabilitats per l'autodestrucció d'autoestima, la frustració i el dany social i econòmic d'una política que ha causat tant desequilibri. Tocqueville escriu que ningú que hagi estat present en la destrucció d'organitzacions socials o religioses pot predir el que vindrà a continuació.
El llenguatge del nacionalisme català, a partir del seu moment fundacional primari i reactiu, va anar gradualment incorporant formulacions políticament més racionals. Readaptava el victimisme instintiu i defensava la idea d'una “Espanya gran” disposada a la modernització industrial i a la regeneració. Així, de la queixa primària es va passar a la reivindicació més raonada, com va ser el cas de Valentí Almirall, encara que la pretensió d'intervenir en la vida pública d'Espanya pressuposava que l'Estat, tant en termes simbòlics com procedimentals, deixés d'intervenir a Catalunya. Van anar alternant-se radicalitat i participació possibilista en les tasques de l'Estat. Ara, el llenguatge regressiu d'inicis del segle passat ha reemergit i no només perquè alguns líders del populisme secessionista insisteixen que Santa Teresa o Cervantes són catalans d'ADN integral. La contraposició entre una Espanya antropòfaga i una Catalunya ocupada per l'invasor ha estat invocada per protagonistes destacats del procés prosecessió, que ara mateix està en mans d'una assemblea antisistema, a més de l'aparició d'un front conglomerat al voltant d'Ada Colau. Però aquest vessant del conflicte molt probablement ja no és només una tornada a les fórmules tradicionals de la regressió, sinó a altres àmbits de la ruptura, més al populisme de l'esquerra radical que al populisme de la “caseta i l’hortet” segons Macià o al “fer país” de Jordi Pujol.
No sabem si algú assumirà responsabilitats per l'autodestrucció d'autoestima, la frustració i el dany social i econòmic d'una política que ha causat tant desequilibri
Actualment totes dues resistències a l'Espanya maligna semblen coexistir, encara que potser no acabin sumant-se sinó contraposant-se. Prescindir de l'euro és una intenció joiosa de l'anticapitalisme mentre que per al nacionalisme clàssic —llavors obstinat en l'acció industrial i la capacitat de comerç— quedar-se fora de la Unió Europea seria un sacrifici al qual un pot estar disposat in extremis si el fruit immediat és l'emancipació històrica de Catalunya. Això sí, amb genealogies diferents, el llenguatge es fa retrògrad. En una publicació recent de la Institució de les Lletres Catalanes, dependent de la Generalitat i pagada amb els diners del contribuent, un dels ponents dóna per descomptat que “Catalunya ha deixat enrere la por” i es disposa a “definir-se més enllà de la subordinació a aquest concepte malvat —per als catalans, però també per als espanyols— que es diu Espanya”. En fi, es parla d'una Catalunya irreversiblement disposada a desconnectar amb l'Espanya tòxica. Des d'aquest punt de vista, ha de resultar paradoxal que més del setanta per cent dels catalans subjugats per la maldat hispànica hagin anat a votar a unes eleccions per a un nou Congrés dels Diputats. Però el més ofensiu és que això s'escrigui a propòsit del centenari del poeta Joan Teixidor, un home tant de profunda voluntat de concòrdia hispànica com de catalanitat essencial, un dels fundadors de Destino, peça determinant en els assoliments que el possibilisme catalanista i liberal va fer possibles en temps del règim franquista.
A l'entorn digital i en les brigades secessionistes del Twitter aquestes coses es diuen cada dia, fins a extrems de rara violència verbal, però ja és més greu quan les propaga una institució de la Generalitat presumptament dedicada al foment d'una literatura de qualitat. En aquesta fase històrica, atribuir tots els mals que afligeixen Catalunya al concepte d'una Espanya malvada implica la regressió a simbolismes anteriors a l'esforç de raó que va d'Almirall o Cambó a la Constitució de 1978. Pocs ponts del diàleg poden reconstruir-se amb aquests materials d'enderrocament iliberal.
