Un procés que divideix partits i trenca coalicions

El procés independentista iniciat per Artur Mas amb les eleccions autonòmiques del 2012 ha provocat diverses baixes polítiques i ha alterat l'equilibri d'algunes de les forces, fins al punt de provocar escissions o trencar coalicions que feia dècades que duraven. És el cas del PSC, el que ha sortit pitjor de la divisió interna, o de la federació de CiU, que es va trencar després de 37 anys d'aliances. Al mateix temps, aquests anys han servit per reforçar formacions tan diferents com Esquerra Republicana o perquè se’n consolidessin d’altres com Ciutadans

Els més de tres anys del repte sobiranista ha afectat de manera desigual les formacions polítiques de Catalunya fins a dibuixar un escenari impensable fa uns mesos. Aquesta és una radiografia aproximada dels fets.

PSC. Els socialistes catalans han estat la força més perjudicada pel procés sobiranista i no només en clau interna, sinó en la seva relació amb el PSOE, que va aconseguir el seu moment de màxima tensió quan els diputats catalans van votar en el Congrés a favor de la consulta legal i acordada, el febrer del 2013. Cinc diputats del PSC, a més, van protagonitzar una rebel·lió interna en el grup parlamentari a Catalunya el gener del 2014 perquè no es van oposar a una declaració sobiranista que va aprovar el Parlament. Cap d'aquests és ara diputat i només Ángel Ros, alcalde de Lleida, segueix ocupant un càrrec en la direcció, en aquest cas com a president del partit.

Convergència i Unió. La coalició nacionalista es va trencar el juny del 2015 després de 37 anys de col·laboració entre la formació que va fundar Jordi Pujol el 1974 i la que va impulsar Manuel Carrasco i Formiguera el 1931. El fet que la força que ara lidera Artur Mas abracés l'independentisme va provocar un ampli debat intern en els democristians liderats per Josep Antoni Duran Lleida. Al final va haver-hi una consulta a la militància, que va guanyar pels pèls la direcció. Els partidaris de la secessió es van escindir i van formar una nova formació, Demòcrates de Catalunya, que en les passades eleccions generals va concórrer amb CDC sota la marca Democràcia i Llibertat.

Iniciativa per Catalunya. La formació que encara lideren Joan Herrera i Dolors Camats va saber navegar entre dues aigües. En un primer moment van donar suport a Mas en la pregunta i la data de la consulta del 9 de novembre, que va acabar en procés participatiu, però finalment se’n van desmarcar per l'ús que en va fer el president. Els ecosocialistes es van dissoldre en una nova marca electoral el 27 de setembre sense l'èxit esperat i en les eleccions generals van repetir la fórmula amb més èxit, fins al punt de ser la força més votada. En el primer cas, amb la marca Catalunya Sí que es Pot i sense el suport d’Ada Colau i en el segon amb el nom d’En Comú Podem i el lliurament absolut de l'alcaldessa de Barcelona.

Esquerra Republicana. És el partit independentista que surt més reforçat del procés i que ha aconseguit amb el lideratge de Oriol Junqueras els seus millors números. Per primera vegada va guanyar unes eleccions a Catalunya (les europees del 2014) i ara està en disposició de parlar de tu a tu a Convergència per disputar-li l'hegemonia de l'independentisme en uns nous comicis. Aquesta vegada per separat, com sempre va pretendre el líder republicà, que va acceptar la fórmula de Junts pel Sí perquè Mas convoqués les eleccions el 27-S.

Ciutadans. Ha capitalitzat millor que cap força la veu dels contraris a la independència i s'ha beneficiat molt especialment dels desencantats del PP i del PSC. Així s'expliquen els 25 diputats que ara tenen al Parlament i que la seva candidata en les últimes eleccions, Inés Arrimadas, sigui la líder de l'oposició.

Partit Popular. Va permetre governar a Artur Mas el 2011, en la primera de les seves breus legislatures, després que el líder de CDC fos al notari a dir que mai pactaria amb ells. Ciutadans els ha desbordat en el seu discurs a favor de la unitat d'Espanya.

Amb informació de Juan José Mateo.