Selecciona Edició
Connecta’t

El rebuig de la CUP a Mas allunya la independència

El cop de porta a Mas obre la porta al fet que els anticapitalistes busquin aliances per l'esquerra amb la confluència catalana de Podem i la seva aposta pel referèndum

Anna Gabriel i Benet Salellas, aquest matí al Parlament.
Anna Gabriel i Benet Salellas, aquest matí al Parlament.

Els destins d'Artur Mas i la CUP van quedar units amb l'abraçada que el president de la Generalitat va fer al diputat anticapitalista David Fernàndez al final de la consulta independentista del 9-N del 2014. L'abraçada va simbolitzar la comunió de dos mons que fins llavors s'havien barallat com si fossin perfectes enemics. El cop de porta a Mas obre la porta al fet que la CUP busqui aliances per l'esquerra amb la confluència catalana de Podem i la seva aposta pel referèndum.

L'esquerra independentista radical es va convertir en indispensable per al nacionalisme conservador de Convergència Democràtica en el moment en què, amb l'organització de la consulta en l'aire per la decisió del Tribunal Constitucional, Mas va decidir mantenir la votació. Esquerra Republicana i el seu líder, Oriol Junqueras, no van veure bé l'aposta del líder convergent perquè preferien unes eleccions anticipades que, creien, estaven en disposició de guanyar. Per això es van distanciar del pseudoreferèndum. La CUP, en canvi, va optar per donar el seu suport a Mas en un moment transcendental. Ho van fer, no tant per la seva proximitat ideològica, com pel punt de desobediència civil que implicava posar les urnes amb totes les institucions en contra.

Mas va jugar llavors amb gran habilitat la carta de la CUP. Va aprofitar el seu suport per forçar Esquerra Republicana no només a acabar empenyent la consulta, sinó també per acabar donant suport la seva feble majoria parlamentària durant més d'un any.

L'estratègia de Convergència amb la CUP s'ha anat repetint els últims 14 mesos. Cada vegada que Esquerra Republicana dubtava sobre donar suport al líder convergent, aquest recorria a la CUP per enaltir-la i reforçar-la com a opció electoral per als independentistes d'esquerres. Amb això va creure estar desactivant l'amenaça que ERC suposava per Convergència.

Al partit d'Artur Mas, alguns dirigents admeten en privat que el principal error va ser, precisament, convertir la CUP en un partit “votable” per a independentistes de centreesquerra. “Molts van creure que si Mas podia abraçar-se amb David Fernàndez és que la CUP no era alguna cosa tan terrible”, explicava la setmana passada un diputat convergent. Segons aquests sectors l'error va continuar en fer creure que tota la CUP era equiparable a David Fernàndez, representant del sector pactista.

El nacionalisme va veure en aquell moment la CUP com el reservori de vot independentista ideal per a aquells votants d'esquerres que, sent independentistes, no podien votar Junts pel Sí ja fos pels casos de corrupció de Convergència o pels seus trets neoliberals. Quan ERC i Convergència van acceptar anar plegats a les eleccions, Mas va defensar públicament el no de la CUP a incorporar-se a Junts pel Sí. Va assegurar que, malgrat aquesta negativa, els anticapitalistes acabarien sumant-se al projecte independentista després de les eleccions.

El missatge que va rebre doncs l'electorat independentista és que era el mateix votar Junts pel Sí o la CUP perquè, al final, acabarien sumant forces. 333.000 catalans van acabar votant un partit antieuropeista, anticapitalista i partidari de sortir de l'euro. Les entitats independentistes com l'Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural van contribuir a crear aquest imaginari. L'ANC va demanar ahir mateix disculpes per aquest “error”.

Els primers senyals d'alarma van arribar ja en la campanya del 27-S. La CUP va anunciar dies abans de les eleccions que en cap concepte investiria Artur Mas. L'única opció per governar sense problemes, i avançar en el pla independentista, era doncs que Junts pel Sí aconseguís majoria absoluta. Els votants l'hi van negar en donar-los solament 62 dels 68 diputats necessaris. La CUP es convertia així en el salvavides necessari per a Mas.

Els últims tres mesos han estat d'infart tant per a Junts pel Sí com per a la CUP. Hi ha hagut dues votacions d'investidura, de les quals Mas ha sortit afeblit i sense presidència.

Cessions

En aquests mesos Junts pel Sí ha intentat convèncer els anticapitalistes oferint dues coses que s'han demostrat insuficients. D'una banda van acceptar portar al Parlament la declaració de ruptura amb Espanya que, fent seu un llenguatge molt proper al de la CUP, apostava per la independència unilateral, la desobediència de les lleis espanyoles i la invalidació de qualsevol sentència del Tribunal Constitucional, institució a la qual veuen com “deslegitimada”.

La segona gran cessió a la CUP va ser elaborar un pla de xoc social que, aparentment, havia d'acabar amb els desnonaments, la pobresa energètica, les llistes d'espera a la sanitat pública i havia de deixar en suspens el macrocomplex de casinos BCN World. Tot això amb prou feines 270 milions d'euros. El pla va convèncer un sector de la CUP fins a deixar la formació a la vora de l'escissió. L'altre sector, no obstant això, no hi va creure.

Al final d'aquestes negociacions, i ja en temps de descompte, Mas va avisar la CUP la setmana passada: “Tenen força per obligar a convocar eleccions, però no per canviar un president de la Generalitat”. El primer ja ho han aconseguit amb la seva decisió d'avui. El segon dependrà de la fortalesa d'Esquerra Republicana però també de la capacitat de mobilització de la confluència catalana de Podem, que aposta per fer sortir Catalunya del mal pas mitjançant un referèndum d'autodeterminació. La CUP ja ha fet els primers gestos cap a aquest sector i, especialment, cap al seu màxim líder, l'alcaldessa de Barcelona Ada Colau.