Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Desobediència civil

Desobeir una llei pot ser legítim en una democràcia sempre que no es practiqui de forma violenta i es limiti a qüestionar les normes o polítiques que considera injustes

Les democràcies se sustenten en la legalitat i en l'obediència a les lleis, però també en la legitimitat social. Si una llei, inclosa la Constitució, no té prou legitimitat i consentiment social, el més convenient és canviar-la o reformar-la. Si no és així, és probable que creixi la conflictivitat política i es desenvolupin moviments socials crítics i accions col·lectives de desobediència civil.

La desobediència civil es pot definir com una forma d'acció i una estratègia de lluita de caràcter polític, no legal i no violenta, que transgredeix una norma jurídica o política pública i assumeix les possibles sancions derivades d'aquesta actitud, amb el propòsit d'influir en les idees de la població i aconseguir el seu suport per pressionar les institucions polítiques amb l'objectiu que aquestes modifiquin o anul·lin una llei o una política pública catalogada d'injusta.

S'han formulat alguns arguments potents a favor del deure i de l'obligació d'obediència a totes les lleis i polítiques públiques aprovades en els estats democràtics. Els principals són els següents:

1. S'han d'obeir totes les lleis i polítiques públiques perquè els governs i els parlaments que les aproven han estat escollits democràticament; perquè la ciutadania, per mitjà dels seus vots en les eleccions, ha autoritzat i legitimat els governs i els parlaments perquè puguin adoptar-les.

2. La democràcia se sustenta en la presa de decisions per majoria; per tant, tota la població té el deure i l'obligació d'obeir les lleis i les polítiques públiques que s'hagin aprovat per aquest procediment.

3. Si s'autoritzés o tolerés la desobediència civil a una llei s'obriria la porta a una desobediència generalitzada a les lleis, fet que suposaria una fractura de la convivència en societat i un perill per a la seguretat col·lectiva.

Però també hi ha bons arguments, com els que s'expliquen a continuació, per justificar la legitimitat de la desobediència civil en el marc d'un sistema polític amb llibertats i drets democràtics i davant d'un govern escollit democràticament, sempre que la desobediència es practiqui de manera no violenta i es limiti a qüestionar les lleis i les polítiques públiques que es consideren injustes.

1. La pràctica de la desobediència civil en democràcia és legítima quan les lleis i les polítiques públiques aprovades no són justes ni suficientment democràtiques. Ara bé, per canviar o abolir una llei injusta no només cal que hi hagi un nombre de persones significatiu que la transgredeixi i que aquestes tinguin el suport actiu d'un segment ampli de la població, sinó també que la majoria de la societat acabi considerant que la llei és injusta i expressi la seva voluntat de modificar-la o abolir-la. Els i les desobedients civils poden transgredir una llei que segons el seu criteri és injusta, però per reformar-la o suprimir-la cal que una majoria democràtica decideixi fer-ho.

2. La democràcia no només es basa en les decisions de la majoria, sinó també en l'acceptació de les discrepàncies. La desobediència civil és una de les maneres de dissentir que tenen al seu abast les minories socials (en alguns casos, també les majories socials) que se senten tractades injustament pels poders polítics i/o econòmics. A més, les opinions polítiques majoritàries poden canviar amb el pas del temps, entre altres causes per l'efecte que poden generar les accions i les idees de les minories crítiques. En democràcia, una opinió política majoritària pot deixar de ser-ho i una opció política minoritària pot acabar convertint-se en majoritària.

3. Els i les desobedients civils afirmen que és legítim desobeir les lleis i les polítiques públiques injustes per millorar les lleis i les polítiques públiques. És a dir, no reclamen que no existeixin lleis o polítiques públiques sinó que practiquen la desobediència civil per aconseguir lleis i polítiques públiques justes.

La desobediència civil és una de les eines que es poden utilitzar per aconseguir una democràcia de més qualitat, més participativa i amb més contingut social. L'Estat democràtic no ha de ser inamovible, ha de millorar des del punt de vista de la justícia i dels drets individuals i col·lectius. De fet, la història de l'Estat democràtic demostra que les llibertats polítiques i els drets socials s'han anat conquistant per mitjà d'un llarg procés de debats polítics, de mobilitzacions socials i de moviments de desobediència civil.

Enric Prat Carvajal és historiador i professor de Ciència Política a la UAB.