Selecciona Edició
Connecta’t

Familia o màfia

Cap de les actuacions financeres dels Pujol han tingut suport legal

La interlocutòria de l'Audiència Nacional convocant a declarar com a imputats l'expresident de la Generalitat, Jordi Pujol, i la seva esposa, Marta Ferrusola, com a presumptes implicats en delictes de blanqueig de capitals resulta esgarrifosa. La novetat absoluta sobre anteriors resolucions del procés és que el jutge atribueix a l'actuació financera dels Pujol-Ferrusola totes les marques d'una organització criminal –com pretenia el fiscal–, però sense qualificar-la encara com a tal.

El jutge detecta “pautes comunes d'actuació”, “coordinació d'activitats”, “assignació de rols”, “distribució o repartiment de quantitats multimilionàries entre tots ells” i un “particular sistema de rendició de comptes existent per controlar aquests repartiments de fons”. Indicis que configurarien els Pujol com un clan mafiós.

En aquesta mena de família-organització, com la denomina el jutge, el patriarca seria el nexe de tots els seus components, i el seu fill Jordi (júnior), el braç executor. Tot el seu edifici financer es construeix, indica la interlocutòria, sobre un engany continuat. No tan sols el fet d'haver ocultat als seus electors durant 34 anys el seu frau fiscal i els seus diners en paradisos fiscals, com va reconèixer Pujol Soley en la seva confessió del 25 de juliol de 2014, sinó l'engany addicional que aquesta mateixa declaració va ser un “mer relat sense contingut determinant” ja que “no hi consta la realitat del llegat” presumptament deixat pel seu pare, l'estraperlista Florenci Pujol. Tot apunta, doncs, que aquella confessió va ser un gran teatre que pretenia amagar una gran quantitat de diners d'origen incert, probablement il·lícits.

Potser encara és més greu el fet que de la gestió de la fortuna multimilionària acumulada en secret per la família –i moguda en paradisos fiscals– no se'n detecta ni una sola operació honorable. Cap dels esmentats negocis derivats del fosc patrimoni inicial o dels iniciats pel seu gestor va ser ortodox: els pagaments a presumptes proveïdors van ser per “treballs ficticis”, que no tenien els informes i factures pertinents; els acords amb els presumptes subornadors eren “verbals”, els fons dels quals es van apropiar eren d'“origen il·lícit”, “desconegut”, o directament “criminal”, que “no es poden justificar”, i en bona part provinents d'empreses adjudicatàries de la Generalitat, que presidia el mateix patriarca.

D'aquesta operativa, i de les quantitats il·legítimament acumulades, s'infereix l'eventualitat no tan sols d'una activitat fraudulenta contínua, sinó d'un saqueig sistemàtic, planejat al mil·límetre. Per això, sigui quina sigui la decisió judicial definitiva, tots els qui van creure els corifeus del pujolisme quan entonaven el lema d'"Espanya ens roba" faran bé de preguntar-se qui era el subjecte de l'excés.

En assumir l'Audiència les investigacions de la jutgessa instructora, concretar la data de declaració i preveure-la en seu judicial adquireix més relleu. Aquesta vegada Jordi Pujol i Soley haurà de personar-se en comptes de declarar a domicili, com en el cas Banca Catalana. I li serà més difícil entendrir, seduir o emparar jutges, a la qual cosa era tan aficionat el seu corrupte i condemnat advocat, Juan Piqué Vidal.

És evident que fins que no hi hagi sentència ferma impera la presumpció d'innocència, que el dret penal és garantista, que entre l'indici i la prova hi ha un bon tros, i que fins i tot pot haver-hi absolucions per prescripció temporal.

Però tot això es refereix a l'àmbit penal, i ja es veurà. De moment, els efectes polítics dels fets descoberts són ja, qualificació jurídica a part, políticament demolidors. Amb tota la raó el Parlament de Catalunya va despullar dels seus títols i va deshonrar l'antic honorable. Quin fàstic.