_
_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

La resistència al canvi

És un moment de trànsit molt diferent del de la Transició. Existeix un règim assentat que s'hi oposa. No hi ha una maduració social de la transformació

Josep Ramoneda

1. Tant ridiculitzar els nacionalismes perifèrics per la seva obsessió identitària, però a l'hora de la veritat els polítics espanyols es comporten com catalans. Mariano Rajoy a l'hora de buscar aliats per formar govern només ofereix la unitat de la pàtria i la sobirania nacional com a bases de partida per a la negociació i Susana Díaz, campiona en la defensa de l'statu quo bipartidista, apel·la a l'aliança PP-PSOE per combatre aquells “que intenten dividir Espanya”. Aquesta apel·lació a les essències nacionals té una quàdruple funcionalitat: permet donar un llarg canvi a les diferències programàtiques entre els uns i els altres; per sobre de tot som una mateixa cosa (ho hem vist a Junts pel Sí, on el perfil de Convergència i d’Esquerra s'ha anat desdibuixant en nom del bé superior). Edulcora la raó principal de la coalició somiada: la salvació del règim bipartidista, perquè els que durant anys s'han considerat amos del règim tenen tot l'interès que es mantingui. Ajuda a dissimular les coincidències en el camp polític i social, que poden ser incòmodes per a una part dels respectius electorats. I exclou, d'entrada, aquells que han obert bretxes en les muralles del castell: l'esquerra de podemita i el sobiranisme català. En aquest punt, Rajoy ha après de Mas, que no va voler deixar fora la CUP des del primer instant i ara ho està pagant.

2. Els consensos acostumen a ser possibles quan hi ha un acord implícit d'àmplia base en la societat. Aquests dies s'evoquen amb nostàlgia els acords de la Transició per apel·lar els líders polítics a recuperar aquella pulsió per l'entesa. Sense entrar a avaluar ara aquell procés, que va tenir grans llums, però també ombres que s'han projectat fins ara, en aquell moment es partia d'un objectiu àmpliament compartit: la construcció i consolidació d'un règim democràtic homologable, sota el pes d'un poderós superego col·lectiu: el tabú de la Guerra Civil. Quin és en aquest moment el denominador comú socialment acceptat? La regeneració d'un règim gastat hauria de ser una prioritat que caldria explorar: però les resistències dels dos principals partits, beneficiaris d'aquest sistema, seran molt grans. Atenuar les polítiques d'austeritat i reparar les fractures creades és una urgència, però les resistències del món econòmic seran molt poderoses i el PP segueix instal·lat en la submissió absoluta a l'ortodòxia. Les presses per excloure Podem de qualsevol combinació són significatives. En fi, el rebuig radical a la proposta de referèndum per resoldre la qüestió catalana descarta la possibilitat de construir ponts en aquesta direcció, i el PP i el PSOE segueixen sense cap més programa que esperar que l'independentisme decaigui per esgotament. És moment de trànsit molt diferent del de la Transició. Hi ha un règim assentat que es resisteix. No hi ha una maduració social del canvi. Per això un pacte d'ampli espectre és difícil. Un pacte alternatiu no suma. I un pacte entre els grans sona a mudança lampedusiana.

3. Davant aquesta situació es repeteix aquests dies una certa avaluació pragmàtica del vot: el poble no vota, vota el ciutadà. I aquest, una vegada emès el seu vot, és un número. Correspon als polítics trobar la combinació adequada d'aquests números. A còpia de refredar tant la política es corre el risc de deixar-la sense sentit. I el sentit és necessari per a la representació. No podem donar vacances a la raó valorativa. Tots els projectes no són iguals, tots són susceptibles de crítica, i no forçosament tots són compatibles entre si. No oblidem que la política és lluita pel poder, sempre tindrà una dimensió de confrontació. Hi ha una certa disposició numèrica al canvi, però els ciutadans no han encarregat a ningú en concret dur-lo a terme, a diferència del que va passar, per exemple, el 1982. Aquesta vegada el vot ha canviat els hàbits del sistema: no hi ha un comandament predeterminat. Cal buscar acords, però carregats de respostes concretes i amb sentit. No podem arrossegar la política a la lògica mercantil, en què, com diu el liberal Vittorio Hossle, sabem “el preu de tot però el valor de res”. La política no pot ser aliena al valor, per molt que en aquest joc governar sigui l'única cosa que importi. Governar, per a què?

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_