Selecciona Edició
Connecta’t

Un ‘ragazzo’ anomenat Oriol Pla

El jove actor mostra tot el seu impressionant present en l'obra sobre el màrtir italià antisistema del 2001 a Gènova

Oriol Pla, en un moment de 'Ragazzo'.
Oriol Pla, en un moment de 'Ragazzo'.

Carlo Giuliani va ser abatut a la via Tolemaide de Gènova el 20 de juliol del 2001. Dos trets i doble atropellament dels carabinieri. Un cadàver a l'asfalt; el rastre sagnant que va deixar la histèria oficialista quan va veure amenaçat l'estat de setge imposat per aïllar els pròcers convidats a la cimera del G-8. Aquest dia una família va perdre un fill de 23 anys i els moviments antisistema van topar de cara amb un símbol. Un monòlit commemora el sacrifici d'algú que no va néixer per a màrtir. El seu nom gravat a la pedra i a sota la paraula ragazzo. Un noi. Giuliani no vol –no va voler– ser pedra, encara que algun poeta hagi trobat així la immortalitat pública.

‘Ragazzo’

Dramaturgia i direcció: Lali Álvarez

Intèrpret: Oriol Pla

Teatre Eòlia

Barcelona, 27 de desembre del 2015

Mai va pensar –segons Lali Álvarez– a ser un mite quan en comptes d'anar a la platja va decidir col·locar-se en primera línia de la manifestació. Però la història és obstinada. En part es manifesta en un buscat i culpós silenci i en part en memòria activa. Un record reivindicatiu plasmat en molts relats. Carme Portaceli va compartir el 2004 amb el públic del Grec l'escrit de Fausto Paravidino (un Gènova 01 protagonitzat per un David Bagès ple de ràbia), i ara és Álvarez la que s'endinsa en les 72 hores anònimes prèvies a l'afusellament i a la posteritat de Giuliani. No busca el retrat d'un heroi. No té ni nom. Prefereix construir una intimitat feta de rutines i ideals, d'una normalitat cosida amb els aliments que menja, la roba que es posa, la música que escolta, l'herba que fuma, els poemes que escriu, els amics que truquen i els amors que sorgeixen enmig de la utopia vigilada. Un equipatge que el portarà a posar-se davant d'una lluita i d'una bala.

Encara que la biografia dramàtica d'Álvarez és d'una enorme sensibilitat i proximitat –és només un jove que sent, pensa i reacciona–, Ragazzo aconsegueix tot el seu sentit i potència escènica per la magnètica presència d'Oriol Pla. S'ha de ser clar: no som davant d'un enorme actor. Les valoracions convencionals no serveixen per a un individu que és l'honestedat personificada. La sensació és que només hi ha veritat en els seus 22 anys. Si mira, veiem el que veu, encara que sigui un personatge invisible; si balla, l'acompanyem en un concert enmig de la multitud; si corre, fuig i s'amaga, notem la por física i l'adrenalina que desprèn el cos i ens encongim a la cadira; si es desdobla en una altra veu, la sentim sense que ell faci res per invocar-la; si calla, podem seguir la voluta dels seus pensaments. Amb la seva coreografia física domina tot el territori dramàtic sobre el qual s'estén el text i estableix precedent de sinceritat quan –quiet i directe– obre un diàleg d'emocions. No sabem què li oferirà el futur, però en la seva breu trajectòria Oriol Pla és un impressionant present .