Els gossos de Miguelito

Els antics egipcis van iniciar la selecció artificial de gossos i en castigaven severament la mort; la ciutat de Corint els retia culte per haver-la salvat, a lladrucs, d'una invasió; diverses fonts escandinaves esmenten un “rei gos”, Saurr, que hauria regnat sobre els noruecs abans de ser abatut per un llop; Carlemany va decretar la creació de canilles per combatre les feres; l'any 1860, un skye terrier, Bobby, va morir als 16 anys sobre la tomba del seu amo que havia guardat durant 14; Jane Birkin portava sempre un encenedor per cremar els efluvis de Betty , el seu bouledogue (buldog francès, notables pels seus pets) –odeur, moi non plus…

Són algunes de les dades que, acompanyades dels seus simpatiquíssims dibuixos, brinda el dibuixant Romeu a les vinyetes del seu nou llibre, Yo, perro (Astiberri), una història gràfica personal, documentadíssima i molt divertida dels gossos que aporta també una enciclopèdia dibuixada de races i nombroses informacions sobre criança i ensinistrament. “Només em treuen en pel·lícules de nazis i jo no sóc així”, deplora un dòberman al divan d'un psiquiatre, mentre que un bloodhound adverteix: “M'agrada fer petons humits”. "Tots els gossos són bons, sí, però tots tenen les seves coses, pegues que, paradoxalment formen part del seu encant i la seva personalitat”, assenyala Carlos Romeu (Barcelona, 1947). Romeu no està gaire fi. Li acaben de trasplantar un ronyó i s'ha passat la primera part de les festes al Clínic. Però parlar de gossos l'anima moltíssim. “Es nota que m'agraden, eh? Són collonuts, però cadascun a la seva manera. He invertit tres anys en el llibre sobre ells, documentant-me molt –en obres com la Larousse du chien, de Rousselet-Blanc–, i tota la informació que hi poso va a missa”.

Al seu llibre, Romeu inclou una pàgina amb els dibuixos de tots els gossos que ha tingut, sis terriers, des de Rita (1978-1993), una australian terrier, fins a l'actual Watson (2011-), un terrier escocès. I una foto de Toby, el setter Gordon que va tenir de petit. De Watson i la seva raça diu que són fantàstics i hipoal·lèrgics. I que de petits, als dos mesos, “descobreixen que són baixets i aprenen a posar-se drets per mirar des de lluny i perquè semblin més alts”.

La seva anècdota favorita sobre gossos –que apareix dibuixada al llibre– és la del llebrer d'Aubray de Mont-Didier, que va descobrir l'assassí del seu amo en un acarament organitzat pel rei Carles V el 1371.

Diu Romeu que el millor gos per dibuixar-lo és el quisso de sempre, que li agrada molt com a dibuixos Milú (“es veu perfectament que és un terrier”) i també “el que anava amb l'Hombre Enmascarado” (Satán), i Ric y Rac –un fox terrier blanc i un sky terrier negre– de la sèrie de Pol Rab dels anys trenta. Així mateix parla bé de Snoopy (un beagle), encara que s'oblida d'esmentar el pobre Idéfix, Rin-Tin-Tin i Lassie. “Sóc molt partidari dels terriers”, subratlla, recordant –és tot un erudit– que antigament se'ls enduia de caça en braços perquè no es cansessin. “Són molt frescos, el meu hi ha dies que només camina 30 metres. Quan passegem, li agrada asseure's en un banc i veure passar la gent. I cada tarda ens avisa perquè li rentem les dents. Una vegada em va posar la pota al cap de la mateixa manera que nosaltres els posem la mà damunt per presumir d'ells. Te l'haig de presentar”.

Romeu apunta que els gossos xatos són més difícils de dibuixar que els de musell llarg, que el gos del seu inoblidable personatge Miguelito és un terrier, “evidentment”, i que el dàlmata –que no prové de Dalmàcia sinó de Croàcia– va ser durant dos segles el gos oficial dels papes.

Quin és el secret per dibuixar gossos? “El mateix que per dibuixar qualsevol cosa: tenir-ne ganes”. Romeu reivindica els gossos davant qualsevol altre tipus de mascota, malgrat que no li desagraden els gats i sap que “els lloros odien la solitud”. Quan li recordo que tinc una serp, fa petar la llengua i afirma amb commiseració: “Mai vindrà a la butaca a posar-te el cap a la falda, cosa que probablement en aquest cas és una sort”.