Selecciona Edició
Connecta’t
ANÀLISI

Una decisió inconvenient per a la CUP

El factor binari de votar a favor o en contra de Mas i el ràpid creixement electoral són incompatibles amb l'assemblearisme

L'assemblea nacional extraordinària de la CUP.
L'assemblea nacional extraordinària de la CUP. EL PAÍS

La CUP fa dos mesos que debat en múltiples negociacions, assemblees, consells polítics i parlamentaris si dóna suport o no a un futur govern d'Artur Mas. El centenar d'assemblees locals i les tretze assemblees territorials de la CUP ja es van posicionar sobre l'assumpte i aquesta setmana ho tornen a fer. Després de l'assemblea consultiva del 29 de novembre i de l'assemblea que va acabar en empat diumenge passat, el resultat final s'assumirà aquest diumenge en una reunió formada per una setantena de persones: els 10 diputats, el secretariat i els representants de les assemblees territorials. La complexitat i el perllongament de la situació posen en entredit l'efectivitat d'un assemblearisme que s'ha consolidat a escala municipal.

Poca crítica interna

No han sorgit crítiques des de la CUP sobre el llarg període de temps que està requerint la decisió, i són excepcionals les veus internes que han posat en dubte el funcionament de l'assemblea de diumenge, que va finalitzar amb un sorprenent empat a 1.515 vots. Només han destacat dos articles publicats al mitjà Llibertat.cat. Aquest digital, finançat per la CUP, actua com a veu de sectors partidaris d'investir president Artur Mas. Carles Benítez, exmembre de la desapareguda banda terrorista Terra Lliure i militant de la CUP, ha assegurat que l'assemblea del 27 de desembre va tenir moltes incidències –sense ser específic– per beneficiar els contraris a Mas: “El canvi precipitat del lloc de la reunió (de Girona a Sabadell) s’ha revelat finalment inútil. Molta militància de la CUP rondinava també en veu alta sobre les conseqüències nefastes de les estranyes aliances amb sectors de tradició espanyolista que havia propiciat la creació de la candidatura CUP-CC […] Un nombre massa gran d’incidències que no haurien de passar desapercebudes per a la militància independentista de la CUP, que avui encara és majoritària. Esperem que no es vulgui "resoldre" l’empat mitjançant una relliscada encara més grossa. Tot plegat és excessiu i ja ha arribat l’hora d’una reflexió en profunditat”. També a Llibertat.cat, el regidor de Mataró Juli Cuéllar ha criticat el plantejament massa binari del debat: “Haver-ho reduït tot a un Mas sí / Mas no ha estat letal per a la CUP i ha posat de manifest la incapacitat política de cercar consensos per part d’aquelles persones que de facto han dirigit la nostra organització en els últims tres mesos”.

Problema polític, no de mètode

Paola Lo Cascio, professora d'Història Contemporània i membre del Centre d'Estudis Històrics Internacionals de la UB, apunta que aquest debat binari no és adient per a l'estructura de la CUP: “El sistema CUP és molt polític –en el sentit de la complexitat– i democràtic a l’hora de fixar estratègies de llarg període perquè permet tenir en compte molts aspectes i reconduir les discrepàncies, però no és clar que sigui eficaç a l’hora d'establir decisions sobre una pregunta binària. El sol fet de plantejar preguntes binàries violenta el modus operandi d’aquestes organitzacions”. Un altre professor de la Facultat d'Història de la UB, José Manuel Rúa, també apunta que el problema és més polític que no pas del mètode de decisió: “El problema no és organitzatiu (l'assemblearisme), és polític (enfrontar-se a les seves contradiccions internes i decantar-se per una opció que trencarà l'organització per la meitat). Amb les assemblees realitzades fins avui només han guanyat (o perdut) temps, esperant un canvi en la conjuntura política que justifiqui decantar-se per una de les opcions com l'única sortida possible en aquestes circumstàncies, tractant d'atenuar al màxim l'inevitable cost polític que implica decidir”.

L'assemblearisme de la CUP tampoc estaria preparat –encara– per a decisions de caràcter nacional, segons l'opinió del politòleg Carles Foguet, tot i ser un ferm defensor de l'assemblearisme: “Hi ha un cert grau d'improvisació: la CUP s'està enfrontant a uns esdeveniments que eren imprevisibles només fa uns mesos, i ha d'adaptar les seves eines per a unes situacions per a les quals no havien estat dissenyades [...]. El que estem veient ara és una crisi de creixement: l'eixamplament de la CUP ha estat tan sobtat que no ha comportat un creixement a escala de l'estructura. Caldrà explorar noves eines, sobretot de base tecnològica, que permetin assumir aquest creixement sense renunciar als principis del moviment”.

Dèficit tecnològic

Un punt en comú entre els politòlegs consultats és suggerir, com apunta Foguet, que un mètode tecnològic més avançat hauria agilitzat el procés de decisió. A Lo Cascio li sobta que “no s’hagi plantejat el tema de la participació a través de la xarxa”. Ton Vilalta, politòleg del Grup Gerrymandering, considera que el sistema de decisió de la CUP ha demostrat, quan ha sortit de l'àmbit municipalista, “les seves limitacions en el moment en què, per primera vegada, s’han hagut d’enfrontar amb el tempo de la política parlamentària a escala nacional, on cal prendre decisions cada cop més complexes de manera cada cop més ràpida”. Vilalta afegeix que uns recursos tecnològics més avançats podrien haver estat més eficaços: “Sense caure en l’utopisme digital de certa nova política, cal preguntar-se si avui l’únic sistema de deliberació col·lectiva i horitzontal possible consisteix a posar cada vegada 3.000 persones en un pavelló, amb l’immens esforç logístic i organitzatiu que això requereix”.

Els quatre experts defensen el rigor i la participació massiva d'un procés que s'ha hagut de dissenyar per a una situació que no estava prevista. Lo Cascio destaca, però, que un factor vulnerable és que no es pot parlar “d'obertura perquè s’ha conegut la 'cuina' de les assemblees un cop s’havien desenvolupat i no abans”. Foguet insisteix que l'inconvenient és el creixement ràpid de la CUP, i cita unes declaracions de David Fernàndez a Jot Down en què resumia l'aprenentatge en marxa de moltes decisions: “El Parlament no espera que fem una assemblea per a cada votació. Al principi crèiem que hi hauria un 90% de les votacions en què ja sabíem el que havíem de fer perquè formava part del programa; un 5% més ho sabíem per intuïció feminista, més que femenina, i l'altre 5%, ni santa idea. Però al final ha estat un 65% amb el programa, un 30% fent meravelles tecnològiques per saber què deia cada territori i la resta, directament parar màquines”.

El paper dels diputats

El relatiu poder dels diputats de la CUP és un dels aspectes més analitzats. Foguet confirma que si la CUP resolgués la qüestió de Mas “donant autonomia als seus diputats, guanyaria eficiència a compte de perdre tot el seu capital polític”. Lo Cascio també avisa del risc d'atorgar més autonomia als diputats perquè “es pivotaria la legitimitat sobre els electors i es rebentaria el concepte ‘formigueta’, la construcció d’espais participatius” d'un moviment com la CUP. Vilalta destaca els aspectes negatius de posar obstacles a la creació d'un grup dirigent al Parlament: “És complicat afrontar una situació tan delicada com l’actual amb un grup parlamentari completament format per diputats novells i inexperts. La política parlamentària requereix uns coneixements i una especialització, que només s’adquireixen amb el temps i l’experiència”. Vilalta, però, apunta que personatges com David Fernàndez o Quim Arrufat han assolit una notorietat des del Parlament que la fan valer mediàticament a l'hora d'influir.

José Manuel Rúa i Lo Cascio coincideixen que el precedent més similar del procés de decisió de la CUP pel que fa al nou govern el trobem a Alemanya, quan l'SPD va organitzar el 2013 una consulta interna per decidir si els socialdemòcrates se sumaven a un nou govern amb la CDU. Rúa destaca que no va ser una assemblea perquè hauria estat impossible, tenint en compte l'enorme militància de l'SPD. Rúa afegeix que, al marge de les dimensions del partit, “l'assemblea hauria de ser un mitjà per millorar la participació dels interessats en la presa de decisions, no un fi en si mateix”.

Precedent alemany i extremeny

Vilalta explica que forces alternatives com el Moviment 5 Estrelles, a Itàlia, ha renunciat a concedir poder de decisió a les bases a favor d'un lideratge fort, i això li ha permès convertir-se en el principal referent de l'oposició. Foguet esmenta el cas de Podem, que ha solucionat qüestions fonamentals “amb eines més centralistes i verticals”. Un cas similar al que està vivint la CUP, segons Foguet, es va produir el 2011 quan Esquerra Unida va celebrar una assemblea i un consell polític per decidir si permetien al PP governar a Extremadura. IU va votar en tots dos casos a favor de donar pas a un govern del PP. IU es va quedar el 2015 fora del Parlament extremeny.

 

MÉS INFORMACIÓ