Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Els dèficits ocults

Dos partits destinats presumptament a la marginalitat extramurs, la CUP i Podem, han assaltat el centre sense pujar als merlets i sense senyals de propiciar la subversió del sistema

Escric aquest article quan tot Catalunya està pendent de la decisió de la CUP sobre la investidura de Mas i no en tinc cap pronòstic. Però la cultura assembleària d'aquestes candidatures populars ha introduït un factor poderós de renovació democràtica. La seva militància és minsa però la seva capacitat de connectar amb una població descontenta i insatisfeta amb el funcionament ordinari de la democràcia ha estat molt alta.

Al marge del que decideixin, em sembla que el que ha passat ha estat saludablement i inquietantment revelador: ha posat al descobert alguns dels dèficits ocults del poder quan aspira a seguir en el poder costi el que costi, incloent-hi el reconeixement que sí que disposa de 250 milions d'euros que estaven destinats a altres coses i que per art de màgia poden passar a finançar, després d'investir Mas, una bateria de propostes d'emergència social. O no eren emergències socials fins fa dos mesos, o a la Generalitat només li han semblat emergències socials quan ha necessitat el vot de la CUP. Si Junts pel Sí hagués obtingut algun escó més, aquestes mesures no estarien sobre la taula ni formarien part de la negociació perquè no hi hauria cap negociació. I sense que ningú em titlli de malastruc, mantinc una desconfiança profunda sobre l'efectivitat de les mesures i ignoro la manera en què la CUP pot blindar el compliment d'aquests acords una vegada Mas ja estigui investit.

La meitat de la causa del naixement de Podem té a veure amb la mateixa insatisfacció. Els uns i els altres constitueixen les millors proves de la manera en què una democràcia viva taxa les seves noves exigències de neteja i equitat. Si tant la CUP a Catalunya com Podem a Espanya obtinguessin resultats massius i majoritaris, percentatges de suport pròxims a majories absolutes, estaríem sens dubte davant la fallida del sistema. El seu èxit arrasador evidenciaria la inconsistència d'una democràcia parlamentària i obviaria que havia entrat en una crisi radical i irreversible: s'obriria llavors un escenari tant indefinit com inimaginable.

El que ha passat al llarg d'un any complet en campanya electoral és molt diferent i molt poc apocalíptic. Ha estat una demostració fastuosa i descarada de democràcia sense complexos i sense el menor besllum de risc sistèmic ni d'amenaça a l'estabilitat institucional, ni tan sols al funcionament ordinari de l'Estat. Els dos partits han expressat com cap altre sector social la voluntat de traslladar la respiració renovada del carrer a la respiració de l'Estat, però a més han aconseguit provar amb la seva mobilització i la seva agitació mediàtica, política i de carrer que la democràcia funciona insospitadament bé. Dos partits destinats presumptament a la marginalitat extramurs han assaltat el centre sense pujar als merlets, sinó a les conviccions, a l'exigència i a l'evidència de l'erosió que vivia aquesta mateixa democràcia.

La CUP i Podem han entrat per la porta sense rebentar finestres i sense saltar tàpies, i de moment cap dels dos ha donat cap mostra de propiciar la subversió del sistema. Els qui comencen a donar mostres de la seva mala educació política o fins i tot escapen als mínims de dignitat democràtica han estat altres, en particular a Catalunya. Si aleteja la desobediència a l'ordenament jurídic espanyol que promou la CUP és perquè al nacionalisme convergent de nova generació li ha convingut conjunturalment fingir la seva complicitat amb aquesta desobediència. Però l'objectiu d'Artur Mas és el poder i, malgrat encadenar derrota rere derrota, a Mas l'exemple democràtic dels anglesos no li ha servit per dimitir, com hagués fet qualsevol d'ells, i com van fer efectivament els perdedors fa uns mesos. Els invocava Mas per al referèndum escocès, però no els invoca per a aquesta altra exigència democràtica. Ha quedat al descobert la pobresa de l'ètica democràtica d'un president que no només no dimiteix en cada sagnia de vots successiva, sinó que es resisteix a fer el pas que resoldria la governabilitat a Catalunya.

A mi m'agradaria poc el resultat, però hauria de resignar-me a acceptar la investidura de Junqueras amb els vots de la CUP. El que sufoca democràticament és la intangibilitat sagrada de Mas: això, a l'Anglaterra de tots els referèndums, ningú ho hauria entès ni tolerat.

Jordi Gracia és professor i assagista.