Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

L’any que ve, més

El dret a decidir està molt bé, però haver de decidir és molt més dur, com ha comprovat la CUP

Deixo els resultats del 20-D per a un altre article, que el 2016 serà divertidíssim. Malgrat els esforços atrevits perquè Catalunya no tingui influència a Espanya, aquí tenen les seves repercussions. És el que té la fi del patiment de l'adversitat, que el que aparentment només succeïa a Catalunya acaba retorçant la política espanyola fins a fer-la impracticable. Són les conseqüències, el rescabalament del signe dels temps. Només calia deixar passar els dies, creure que aquesta falta de saber trobar la sortiria de franc ha estat un error històric.

El més interessant està passant aquí i ara, i és que el temps erosiona les paraules i els gestos a una velocitat inaudita. En la política catalana ha arribat el moment de dir que l'ornament és un crim. Ni manifestacions, ni banderoles ni samarretes: falta una setmana perquè vegem que la retòrica independentista té les hores comptades i molts ens felicitem per això.

Vaig dir que m'alegrava del resultat de les eleccions del 27-S i segueixo dient el mateix. L'independentisme només creixerà millorant-se i fins ara l'única manera provada d'aconseguir-ho és parlant, negociant i pactant. Qui no segueixi per aquest camí, tard o d'hora deixarà de parlar, de negociar i de pactar, és a dir, deixarà de ser un actor polític útil. Tots els partits han passat per aquest tràngol, l'últim la CUP.

Durant els últims mesos hem vist una CUP que jugava exactament al contrari que predicava. Dels acords presos en la flexibilitat de les discussions en les assemblees s'ha passat a una rigidesa i a una duresa que les allunya de gran part de l'independentisme. Els gestos, la severitat de les seves presentacions públiques i de les seves expressions contradiuen les seves paraules i l'han anat situant en una llunyania que no és només ideològica. Quina suficiència! Com diuen al meu poble, sembla que Déu els guardi les vaques. Que sempre hagi d'haver-hi algú que et miri per sobre de l'espatlla, l'intel·lectual socialista de Barcelona, el convergent de Ganduxer i, ara, l'assembleari de la CUP. Una assemblea pot ser tan tancada i excloent com el despatx del consell d'administració d'una gran empresa.

La CUP també ha actuat com una elit quan ha traçat les seves pròpies línies per definir els uns i els altres. Pot ser que no hagi estat la seva intenció, però ha mostrat en no poques ocasions l'amb mi o contra mi. Ha actuat com un partit vell quan ha demanat l'enregistrament de les converses de les negociacions, però no ha deixat seguir en directe les assemblees. I no parlem del paperot del plasma en directe sense possibilitat de preguntes a Sabadell. Ha fet tripijocs amb la pressió fins a la tragicomèdia, com si el setge al Parlament hagués estat una broma. Pressing CUP? Proveu d'anar al Congrés.

Entre els seus èxits diuen que hi ha el de complir les promeses electorals. És veritat, no estem acostumats al fet que els partits vulguin fer-ho, però no és menys cert que tampoc sabem escriure programes que es puguin complir. Com la resta de partits, serà víctima de les seves pròpies decisions i paraules. El moment estel·lar el va protagonitzar diumenge passat Anna Gabriel quan va emplaçar Junts pel Sí a moure's després de demostrar que més de 3.000 persones, després de tres mesos, havien estat incapaces de decidir per elles mateixes. L'endemà de l'empat apareixien cupaires de vacances i Manuel Delgado es recargolava de riure a la ràdio dient que li havia fet mandra anar a Sabadell. Sense comentaris.

Quan la CUP parla de corrupció, ho fa com si el milió i mig de votants de Junts pel Sí s'haguessin enriquit així, i quan parla de classe obrera, ho diu com si els altres fossin rics de puro i barret de copa. Volent o sense voler, aquest és el resultat: no només cal tenir parròquia, cal intentar no ofendre els votants dels altres. Molts et donaran suport quan les coses vagin malament, com ja ha passat en altres ocasions.

El dret a decidir està molt bé. Haver de decidir és molt més dur, menys cridaner i sempre té conseqüències. El 2016 tots necessitarem fets, no retòrica. Necessitarem no haver d'escriure articles com aquest.

Bon i pragmàtic any nou.

Francesc Serés és escriptor.