Selecciona Edició
Connecta’t
2015 | eleccions catalanes

Encallats en un plebiscit resolt en empat

El 2016 comença ple d’incògnites per al procés sobiranista, més complicat encara en l’any 1 després de la consulta del 9-N

Els candiadts al 27-S a les columnes de Puig i Cadafalch.
Els candiadts al 27-S a les columnes de Puig i Cadafalch.

El 2014 era, per als independentistes, l’any definitiu de la separació de Catalunya d’Espanya. Però ni la pompa del Tricentenari ni la consulta que havia centrat els últims dos anys de la política catalana van fer canviar res. Superat el 2014, les esperances es van posar en el 2015… i tampoc. L’optimisme ja no es trasllada al 2016, que començarà ple d’incògnites

L’any polític es pot resumir en una data: el 27 de setembre, dia en què Artur Mas va situar unes eleccions autonòmiques que va voler convertir en un plebiscit sobre la independència. El president les va anunciar molt aviat, molt abans de poder-les convocar formalment. El 14 de gener va marcar la data i va signar una pau fictícia amb Esquerra Republicana i el seu líder, Oriol Junqueras: tot i l’extrema pressió de Convergència, ERC aconseguiria, a priori, presentar-se en una llista separada de Mas a les autonòmiques. Junqueras i el president signaven la pau amb el nas tapat, amb una desconfiança que havia anat creixent des d’abans del 9 de novembre.

La relativa tranquil·litat no va trigar a esquerdar-se. Després de les eleccions municipals del maig, Unió es trencava internament —dividida entre els partidaris de la independència, finalment escindits en Demòcrates de Catalunya, i els contraris, a l’ombra de Josep Antoni Duran i Lleida—, i la ruptura va sacsejar la política catalana com un dòmino: CiU desapareixia com a marca electoral 40 anys després i la pressió a Esquerra per formar una llista amb Convergència el 27-S reapareixia.

Finalment, els republicans van sucumbir i en va emergir la coalició Junts pel Sí. La nova aliança s’havia de menjar el món: amb uns mítings que superaven de llarg les expectatives de la formació —el final, amb 70.000 persones, va ser el més nombrós que es recorda a Catalunya—, la coalició veia feta la majoria absoluta. També l’estadística estava de part seva: en totes les eleccions autonòmiques Convergència i Unió i ERC havien sumat majoria absoluta.

Les urnes, però, els van treure la raó. Els independentistes van guanyar les eleccions, però van perdre el plebiscit: 47% dels vots favorables a la independència, amb Junts pel Si lluny de la majoria absoluta. Tot i no arribar a la meitat dels vots, els secessionistes van donar per guanyat el plebiscit. També la resta de partits, satisfets amb la incapacitat dels sobiranistes d’arribar a la meitat més u dels vots. Especialment Ciutadans, erigit en la primera força de l’oposició, i Podem, que tot i fracassar el 27-S va vèncer a les municipals a Barcelona i a les espanyoles del 20-D.

Tots guanyadors, un empat tècnic que no fa avançar ni retrocedir el procés. El Govern queda en mans de la CUP, també en un empat entre els favorables i els contraris a investir Mas. La primera incògnita a resoldre el 2016 és si hi haurà nou Govern o noves eleccions. La resposta marcarà el futur del procés.