Selecciona Edició
Connecta’t

Mishima acomiada la gira entre somriures i malenconia

El grup va omplir la sala Apolo en l'adéu de ‘L’ànsia que cura'

David Carabén, durant el concert de Mishima. Ampliar foto
David Carabén, durant el concert de Mishima.

Una de les raons que mouen a ser músic es va manifestar amb tota la seva càrrega emocional a la sala Apolo dimarts a la nit. Tota la sala, tota, plena, entrades esgotades, cantava i volava amb els braços mentre el grup en escena afrontava aquestes cançons que un dia van deixar de ser seves per pertànyer als que en aquell moment, davant seu, ja actuaven com a propietaris i amos absoluts de les cançons. I no es tractava de fans alienats per la gràcia del cantant, per la parsimònia senyorial del teclista, per la descaradura del guitarrista o per l'altura hieràtica del bateria, sinó perquè la complicitat, destil·lada després d’haver escoltat les cançons centenars de vegades, establia una familiaritat de colla, de grup d'amics que sense equívocs llegeixen les frases entre línies i habiten en un món de problemes, esperances, frustracions i aspiracions semblants. Un grup i els seus fans. Mishima acomiadant la gira de L’ànsia que cura, dient adéu a les seves cançons fins que siguin empeses per les encara no compostes.

Mishima té dues sales a Barcelona, i han passat per les dues en aquest comiat. Una és petita, l’Heliogàbal, una prolongació de casa seva. Allà es van sumar a les festes de celebració del seu vintè aniversari, i a l’Apolo, on han sintonitzat amb la massa dels seus seguidors, van reiterar el seu adéu ja no tan en família. I entre els seguidors del grup sembla que hi hagi un vincle invisible que els atorga una familiaritat inopinada. Tant que venia de gust felicitar un parell d'embarassades que assistien al concert tal com si fossin unes cosines només una mica llunyanes. En una lectura menys empàtica el seu estat de gravidesa pautava el pas del temps, fent pensar que segurament no coneixien les seves parelles quan Mishima cantava Miquel a l’accés 14, una de les peces que van interpretar del seu primer disc en català, del ja llunyà 2005.

En aquesta tessitura el concert va ser una celebració d'aquells que ja comencen a entreveure, de debò, més enllà de les bromes, el final de la joventut. És el món de Mishima, el de les persones que superposen els anys agitats amb aquells en què l'agitació es mou de quatre grapes. I una de les moltes cançons que expressen aquest moment, Neix el món dintre de l’ull, una lletra de parella, no necessàriament novella, que encara les preguntes que parlen d'afrontar la vida, va ser interpretada per la Iaia, que va prendre l'escenari per versionar en clau més hirsuta i elèctrica aquest tema de Mishima. Ells, com a convidats espacials, juntament amb la incorporació de vents i cordes, van ser els elements que van il·luminar una nit de festa.

Com totes les nits especials, hi va haver molts moments per classificar al racó dels instants que no s’obliden. Cada assistent va guardar el seu, un que conjuminés plasticitat, sigil, empatia i lliurament. Va ser quan abans d'entrar les cordes a No et fas el llit, per sobre del silenci que regnava entre el públic es va percebre el tènue xiuxiueig, podria pensar-se que majoritàriament d'elles, que acompanyava la correcta pronunciació de les moltes esses que hi ha en les primeres estrofes d'un tema que parla d'un altre dels afers més propers a assistents, el de les parelles que ho van ser: “Diu que ja no et fas el llit / i que plores a la nit”. Ganivets de llengua, dents, llavis i saliva esquinçant el silenci per fer pròpia, una altra vegada, una lletra qui sap si també viscuda.

I van sonar prop d'una trentena de cançons en una nit de dues hores i mitja que va passar tan ràpid com la joventut quan es voregen els 40. No va faltar cap èxit, menys encara en el tram obert després d’El corredor i Ossos dins d’una caixa, que va desembocar en els bisos després d'un degoteig d'expansions també incloses en el seu últim treball, no només en els vells. Poc abans s'havia tancat el tram més íntim del concert, el de les balades en sentit estricte, on va brillar Aquí hi va un do gairebé nu per encoratjar sospirs. Els d’una generació que s'està fent gran al costat del seu grup preferit. Va ser bonic. I, a més, un excel·lent concert amb Mishima sonant com el que és, un grup madur i fet. Noblesa obliga.