Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Renoi, quins expedients

El discurs del Rei va mostrar la seva inclinació per un ‘statu quo’ indivisible en el que és universal. Connecta amb Susana Díaz, Rivera i els barons més espanyolistes del PSOE

Expedient 1. Han arribat al Congrés dels Diputats quaranta representants del poble disposats a defensar, entre altres drets, el dret a decidir de les nacions que componen la nació espanyola. El partit defensor d'aquesta opció, Podem, aconseguirà, amb més de cinc milions de vots i el 20% de l'electorat, introduir en l'imaginari espanyol un concepte fins ara tabú: el referèndum d'independència per a qualsevol dels territoris històrics d'Espanya. PP, PSOE i Ciutadans no estan a favor d'aquesta àrdua però imprescindible tasca. Però quaranta diputats representant aquesta opció en el mateix cor de la política espanyola no és cap minúcia. Això d'una banda.

De l'altra, aquests quaranta diputats obligaran els disset independentistes que viatjaran a Madrid (els que sumen Esquerra Republicana i el nou partit d'Artur Mas) a definir-se pel que fa a la seva estratègia a l'hemicicle. Seguiran sostenint que van a Madrid només a jurar i perjurar insistentment que Espanya els importa un rave i que ells només hi aniran a confirmar la seva desconnexió amb l'Estat que els paga un sou?

La mateixa nit de les eleccions, Artur Mas va dir que s'obrien noves portes, referint-se inequívocament a reprendre el mètode del peix al cove degudament reactualitzat a causa del 48% de sufragis independentistes que va aconseguir el 27-S. Així que la proverbial fatxenderia del seu ambaixador a Madrid, quan hi hagi Govern central, es baratarà en una versió renovada de Duran Lleida. Em sembla que això és el que va intuir la CUP. I em sembla també que aquesta va ser la causa de la ruptura d'aquest partit anticapitalista en dues meitats (o dues ànimes, que també sembla que en tenen). Tinc la impressió que una de les ànimes de la CUP ja no sap què ha de fer amb la República catalana que ells van decidir que ja està en camí i que bé que la canviarien amb la proposta més terrenal (encara que Junqueras se'n foti) del dret a decidir.

Expedient 2. El discurs de Felip VI no va oferir cap dubte sobre les seves voluntats polítiques. Aquest discurs va ser una mica més que un acte protocol·lari. Va ser el suport logístic (a més d'institucional, i déu n'hi do!) a allò que es veu venir en les properes hores al Govern d'Espanya. La seva apel·lació massiva a la grandesa d'Espanya i a la gent que va donar la vida per ella (referència anacrònica i que demostra clarament que el nostre monarca no va veure la pel·lícula de Kubrick Camins de glòria), va deixar constància de la seva inclinació per un statu quo indivisible en el que és universal.

Aquest discurs connecta amb Susana Díaz, amb Albert Rivera i amb els barons més espanyolistes del PSOE (amb Pedro Sánchez al mig fent el trist paper de líder que mana). La ics que falta resoldre és qui ocuparà la presidència del Govern central. No sé si al final aquesta fórmula agafarà forma (si no, eleccions altre cop al març), però sigui el que sigui el que es decideixi, la sensació que ha estat i segueix estant al cap dels tres líders, diguin el que diguin alguns per negar-ho, ja ha quedat instal·lada a la nostra sala d'alarmes.

Expedient 3. Que En Comú Podem hagi estat la força més votada a Catalunya serveix per desactivar alguns perversos malentesos. El més pervers de tots és que les eleccions del 27-S les va guanyar l'independentisme. Artur Mas va convocar el 27 de setembre unes eleccions en clau plebiscitàries i les va perdre. I com que les va perdre en aquesta clau, es va treure de la màniga la que li va donar el triomf en escons. A aquesta operació d'encantament polític la van anomenar Artur Mas i Junts pel Sí el mandat del poble català. El mandat del poble català en majoria de vots va ser dir que no a la independència. Una cosa que ni tan sols la CUP ha negat.

Cal felicitar-se del nou mapa polític espanyol. L'alternança a dos era molt còmoda. Hem estat tots molt còmodes, fins que un dia vam descobrir que amb tanta comoditat política i ideològica les nostres vides començaven a assemblar-se més a les d'un còmplice de la decrepitud moral i del cinisme polític que a les d'un ciutadà compromès amb el menyspreu i la denúncia de tot això.

I finalment cal felicitar-se que ingressin al Congrés dels Diputats un bon grapat de politòlegs, sociòlegs. Estudiosos de la política. De la societat. En fi, de les inquietuds de la polis.

J. Ernesto Ayala-Dip és crític literari.