Selecciona Edició
Connecta’t
ANÀLISI

El retorn del canó

El 88 mm de llautó fa enyorar la valuosa peça d’artilleria perduda

El canó original al seu emplaçament al pati del castell de Montjuïc.
El canó original al seu emplaçament al pati del castell de Montjuïc.

Com un espectre refulgent se'ns ha materialitzat inesperadament un canó Flak de 88 mm al pati d'armes del castell de Montjuïc. Torna l'artilleria desnonada a la fortalesa, ara que és Nadal? Reneix el finat museu militar? Tornarà el coronel Segovia? No, no tingueu por —als que temen aquestes coses—, el canó no és més que una artística rèplica de llauna de l'original que hi havia al pati. No és, doncs, un canó de debò. La pau, el circ i la correcció política que s'han ensenyorit del castell poden respirar tranquils. Però veure'l allà, just on abans, fins al 2008, s'alçaven els 12 esplèndids canons que molts barcelonins d'una certa edat associem amb aquest pati, causa, a més de perplexitat, una estranya nostàlgia. Nostàlgia dels canons, quina cosa, diran alguns.

El 88 mm —copiat ara en llautó— era una de les peces més emblemàtiques, interessants i valuoses de l'expulsada i dispersada col·lecció d'armes del castell (els 12 canons del pati van ser traslladats a dependències militars de Madrid, concretament al parc i centre de manteniment de sistemes cuirassats número 1). El llegendari 88, 8,8, 8.8 o acht-acht ("vuit vuit"), com el coneixien informalment els alemanys, va ser el millor canó de la II Guerra Mundial. De fet, probablement és l'arma icònica d'aquesta contesa, juntament amb el Tiger o el Ju 87 Stuka. Fabricat per Krupp i concebut com a antiaeri (Flak, contracció de Flugzeugabwehrkanone, canó de defensa antiaèria), el molt versàtil 88 (un soldat australià el va descriure eloqüentment com a "anti-qualsevol-cosa") es va revelar com una arma superba contra objectius terrestres i especialment com a antitancs. Va ser el malson dels carros aliats i la seva allargada silueta va ser l'últim que van veure moltes dotacions de Matildas, Shermans o T-34. Això de "van veure" és un dir, perquè els projectils d'aquest trasto tan letal podien travessar 84 mil·límetres de cuirassa d'acer a dos quilòmetres.

La peça, molt valorada pels museus militars de tot el món (en la seva dràstica reordenació l'Imperial War Museum de Londres ha conservat el seu), és un canó amb una poderosa iconografia (fotos, documentals, pel·lícules i fins i tot els còmics d'Hazañas Bélicas). Tenia una gran mobilitat —l'arrossegava habitualment el semieruga Sdkfz 7— i podia preparar-se per disparar, sobre la seva característica base cruciforme, en menys de tres minuts. Rommel li va treure molt de profit —per descomptat, més que l'Ajuntament de Barcelona—, fent-lo servir per devastar les formacions de tancs britànics al nord d'Àfrica. El resolutiu coronel de Panzers Von Luck, al capdavant d'una bateria de 88 "prestada" a cop de Luger, va destruir 20 tancs en pocs segons a Cagny. Si aquests no eren arguments per conservar un canó com el que ens ocupa…

Els 88 estan, a més, relacionats amb la nostra Guerra Civil. Quatre bateries (16 canons) van ser enviades d'entrada com a suport de la Legió Còndor i, finalment, fins a 52 unitats van participar en la contesa. Va ser aquí on es va veure el que podien fer als tancs. El canó del museu era dels primers models (després es van fabricar sota llicència), un 88/56 Flak 18, una gran peça. És una pena que ara només puguem veure el seu fantasma de llautó.