_
_
_
_
_

Mas, a la dimensió ignota

Res ha detingut el polític en la seva fugida cap endavant des que al maig del 2012 va predir que Catalunya entraria en “territori desconegut”

Cristian Segura
Costhanzo

Artur Mas (Barcelona, 1956) va predir al maig del 2012, quatre mesos abans de la primera Diada independentista i massiva, que Catalunya entraria “en territori desconegut”. Poc després, el president parlaria de “la dimensió desconeguda”. Que un president admeti que no té ni idea de cap on va, hauria d'espantar més d'un. Malgrat això, en el cas de Mas, la por va quedar compensada per una cosa tan senzilla com la il·lusió.

L'ecosocialista Joan Herrera va estar afortunat amb una expressió que definia el moll del procés independentista: “Il·lusionisme il·lusionat”. Sota la presidència de Mas s'han esfumat partits i coalicions; han aparegut referèndums que no eren referèndums; l'escola i la sanitat funcionen millor amb menys recursos —segons ell—, han sorgit pactes antinatura i s'han promès coses irrealitzables però que sonaven molt bé. Napoleó va dir que “només es pot governar un poble oferint-li un futur. Un governant és un venedor d'esperances”. Mas ha portat aquesta màxima fins a límits insospitats: la legislatura actual havia de durar 18 mesos fins a la proclamació de la independència. Centenars de milers de persones li van comprar aquest i altres farols que el van precedir. La meitat dels catalans ja són independentistes, han sintonitzat amb la “il·lusió”. La paradoxa és que ho han fet al mateix temps que han anat abandonant el líder i el que queda del seu partit.

“El procés és un moviment de baix a dalt”, “un mandat del poble”, que “no va de noms”, insisteixen els portaveus de l'independentisme. El vodevil que s'ha celebrat al voltant de Mas indica el contrari. Mas no és un líder nat, tampoc és carismàtic. He parlat amb Mas en dues ocasions. La primera va ser el 2001, en una entrevista que li vaig fer per a un setmanari econòmic. La segona va ser durant el lliurament d'uns premis literaris al gener del 2014. En aquella primera trobada, Mas estava al capdavant del Departament d'Economia de la Generalitat i abandonava, a poc a poc, el seu perfil de yuppy barceloní. Estava a punt de succeir Pujol al capdavant del partit. En la segona ocasió, només feia un any i mig que era president i ja havia rebut la castanya de les eleccions catalanes del 2012, aquelles en les quals es va presentar com una mena de líder ungit per la gràcia divina que guiaria els catalans al paradís. CiU va caure de 62 a 50 escons. En aquella segona ocasió li vaig preguntar a Mas què li agradava llegir. Va respondre que poca —per no dir gens— novel·la, molts informes i assajos. No va saber dir-me cap títol concret, però va quedar bé.

El que més em va cridar l'atenció d'aquella trobada es va produir a la sortida del Palau de la Generalitat, quan un noi de 17 anys, independentista, es va acostar a Mas i li va dir: “President, no ens falli”. Mas va respondre: “No em falleu vosaltres a mi”. És la resposta d'algú que es reflecteix en Kennedy i en Churchill. El patriotisme del Partit Demòcrata nord-americà és el seu referent encara que el resultat, aplicat a les formes catalanes, hagi estat el que Sergi Pàmies va definir com un “llenguatge melindro-pedant”.

El moment més delicat de Mas va ser a causa d'un regal enverinat del seu pare: un compte bancari a Liechtenstein del qual el seu fill apareixia com a beneficiari

El costat melindro de Mas és el sucre amb el qual daura la seva èpica. Quilos d'edulcorants metàfores marineres, eufemismes i missatges cursis. A manera d'exemple, un entre molts, algunes frases del discurs que va impartir en un acte de CDC del gener del 2015: “El turbo, les revolucions de la il·lusió en el procés sobiranista, ha baixat una mica. I la il·lusió és el motor del canvi”. “Hem de posar el turbo de la il·lusió fins a dalt. El motor de la il·lusió ens portarà fins a la victòria final”. “El motor de la il·lusió és el vent de popa que ens porta a Ítaca”. “Arriba la consulta definitiva per a la llibertat de Catalunya [les eleccions del 27-S]. Estem apropant-nos al moment més transcendent en 300 anys”.

L'aspecte pedant del discurs és el que traspua superioritat nacional. Mas ha reiterat que “Catalunya seria el Massachusetts d'uns Estats Units d'Europa”. Precisament en una visita a Boston, el 2012, va assegurar que “els catalans no som els de la festa, el desenfrenament i els toros”. En el llibre Què en penses, Europa? (Angle), Mas diu a l'escriptora Krystyna Schreiber: “Si analitzem els pobles del sud d'Europa, no hi ha poble de mentalitat més centreeuropea que el català […]. Perquè és un poble que ha fet bandera de la cultura del treball, de l'esforç i de l'austeritat personal. Això no ho trobareu igual a cap altre poble del sud […]. Si un alemany mira al sud d'Europa, el que més s'assembla a Alemanya al sud d'Europa és Catalunya”.

Mas és agradable en les distàncies curtes, llueix modals d'educació de col·legi de pagament. Seria el prototip de l'hereu d'una família burgesa de Barcelona si no fos per Jordi Pujol. Mas es va ficar en política amb discreció, empès per noms del costat més fosc del pujolisme com Jordi Pujol Ferrusola i Lluís Prenafeta. El seu pare va ser un defraudador fiscal confés, fet freqüent al món de les famílies nobles de la capital catalana. El moment més delicat dels anys de presidència de Mas va ser a causa d'un regal enverinat del seu pare: un compte bancari a Liechtenstein del qual el seu fill apareixia com a beneficiari. A Alemanya, un assumpte així segurament hauria acabat de pitjor manera per al president, per molt que aquest assegurés que no sabia res de l'assumpte.

Mas com a dirigent és una creació de David Madí, el seu lloctinent en els anys d'oposició al tripartit i en el seu moment més dolç, la victòria electoral del 2010. El Mas business friendly es va perfilar amb Madí, però també va ser idea seva el Mas actual, el que ha pretès aglutinar els independentistes de tota índole. Madí va advertir que un error habitual dels rivals de Mas és donar-lo per mort. Mas ha ressuscitat moltes vegades. En la seva última vida s'ha reconvertit del president liberal en l'àmbit econòmic i retallador en el públic, a col·lega de la CUP, renegant de les privatitzacions i dels casinos BCN World, defensant fins i tot al Parlament que cap Govern ha elevat tant la pressió fiscal com el seu.

Com a dirigent és una creació de David Madí, el seu lloctinent en els anys d'oposició al tripartit

Els seus adeptes i el poc que quedi de CDC ho tindran fàcil per recordar-lo de forma elogiosa: s'arribi a la independència, al referèndum o a un millor finançament, podran dir que la seva tenacitat i calvari ho van fer possible. Per a la resta de la societat, Mas serà la cara visible dels anys políticament més bojos que hauran viscut.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Cristian Segura
Escribe en EL PAÍS desde 2014. Licenciado en Periodismo y diplomado en Filosofía, ha ejercido su profesión desde 1998. Fue corresponsal del diario Avui en Berlín y posteriormente en Pekín. Es autor de tres libros de no ficción y de dos novelas. En 2011 recibió el premio Josep Pla de narrativa.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_