Selecciona Edició
Connecta’t

Acord de mínims

La governabilitat no pot ser ostatge de tensions internes del PSOE

La presidenta d'Andalusia, Susana Díaz, asseguda davant la direcció del PSOE durant la reunió del comitè federal.
La presidenta d'Andalusia, Susana Díaz, asseguda davant la direcció del PSOE durant la reunió del comitè federal. EFE

El comitè federal del PSOE va arribar ahir a un acord de mínims perquè les lluites internes pel poder no entrebanquin i compliquin encara més les negociacions sobre la formació de Govern. La governabilitat no pot convertir-se en ostatge de lluites intestines. Assegurar el procés de formació d'una majoria parlamentària és avui prioritari respecte a plantejaments que, encara que siguin legítims, han de solucionar-se en el moment oportú; i aquest no ho és.

Els crítics del secretari general busquen la convocatòria immediata d'un congrés del PSOE, on es posarà en joc el lideratge del partit. Al febrer es compliran quatre anys de la celebració de l'anterior congrés ordinari –el que Alfredo Pérez Rubalcaba va guanyar a Carme Chacón, i per tant toca fer-ne un altre. Però té poc sentit dur a terme un congrés enmig dels contactes per formar Govern. La baralla interna ponències, candidatures s'imposaria sobre els missatges i les negociacions que es deuen a la ciutadania. Així que es tracta d'una qüestió que l'afecta, tret que el PSOE es consideri aliè a l'afer.

Això ha de quedar clar, sense perjudici de recordar que celebrar els congressos de partit cada quatre anys és un termini excessiu; però aquest no és l'argument que s'escolta dels que pretenen un congrés immediat del PSOE.

Després de les eleccions del 20-D, hem insistit que cal anar pas a pas en la investidura per a la presidència del Govern. Per la mateixa raó, els congressos de les forces polítiques no haurien de cremar ni curtcircuitar aquest procés. Mariano Rajoy té dret a intentar la seva pròpia investidura com a cap del partit més votat; i si fracassa, Pedro Sánchez hauria de tenir la seva oportunitat des de la posició de líder de la segona força. Ja hi haurà temps perquè es qüestionin els lideratges respectius si cap dels dos aconseguís l'objectiu.

La posada en valor del comitè federal com l'òrgan on ha de decidir-se la política de pactes és correcta, però resulta massa evident que respon a les tensions internes. El PSOE no és una força presidencialista, i per tant el seu líder no té els amplis marges de què disposen els dirigents de partits més personalistes. Sent irrefutable que la política d'acords es decideix al comitè federal, també ho és que ningú va donar prioritat a aquest òrgan a l'hora de pactar amb Podem o amb Ciutadans per ajudar a pujar membres del PSOE a les presidències de diferents comunitats autònomes i alcaldies. Cada dirigent territorial ho va organitzar d'acord amb els seus criteris i les possibilitats que donaven els resultats a les urnes.

El secretari general surt de la reunió del comitè federal amb capacitats molt limitades per representar el partit. La condició que crida més l'atenció és la de no asseure's amb Podem fins que aquest “renunciï” al referèndum exigit per a Catalunya; una limitació que pràcticament equival a tancar la porta a Pablo Iglesias. És bastant paradoxal que el Partit Socialista sigui el mateix que anima, com cal, Rajoy a negociar sense condicions prèvies amb Mas.