Selecciona Edició
Connecta’t
EDITORIAL

Jubileu Mas

La CUP humilia Convergència, que hauria de reaccionar deixant anar el seu llast

Membres de la CUP, durant la votació d'aquest diumenge.
Membres de la CUP, durant la votació d'aquest diumenge. AFP

L'antisistema Candidatura d'Unitat Popular (CUP) s'ha mostrat aquest diumenge incapaç, juntament amb els seus associats, d'entronitzar o descavalcar el president en funcions de la Generalitat, el conservador Artur Mas, de la seva carrera a encapçalar de nou i per tercera vegada la institució de l'autogovern català. Partidaris i detractors han empatat en una votació d'infart.

Ho han fet de manera molt significativa: en una llarguíssima assemblea amb aproximadament 3.000 assistents (l'assistència ha anat variant); en la jornada en què es complien tres mesos des de les eleccions autonòmiques del 27-S; i amb un resultat impossible.

La decisió ha estat triplement simbòlica. Primer, per l'inusual mètode assembleari que s'ha utilitzat, que visualitzava la dependència de l'aspirant —per pròpia voluntat expressada en una detallada oferta programàtica— no tant d'unes eleccions representatives amb milions de votants sinó de l'opció de diversos centenars de persones. Al final, la votació ha constituït una inapel·lable metàfora de la ineficàcia de l'assemblearisme enfront de la democràcia representativa.

Segon, pel transcurs d'un temps rècord de falta de govern a Catalunya, encara que en aquest cas la seva incompareixença davant els problemes urgents amb prou feines ha afegit sinó gravetat a la ineficàcia del Govern precedent, i en funcions.

I tercer, perquè l'empat de la votació demostra que sota el mandat d'Artur Mas la regla de la divisió, la fractura, la fragmentació i l'animadversió practicades pel president i el seu equip s'han aconseguit difondre fins a imposar-se en pràcticament tots els partits i institucions.

L'espectacle tragicòmic que representa un polític de l'àrea liberal-conservadora sotmetent-se de forma genuflexa, incoherent i atrabiliària als desitjos (i imposicions programàtiques) d'una formació radical anticapitalista diu molt poc d'ell, bastant de l'habilitat tàctica d'aquesta i tot de la inanitat en els seus procediments de presa de decisions: la decisió final la prendran ara uns quants dirigents de la CUP en un Consell Polític escassament regulat i de funcionament tan convencional com els de la política clàssica.

De moment s'han dilapidat tres mesos i el joc ha quedat suspès uns dies per un resultat sorprenent i mordaç. Però ja gairebé res hauria de sorprendre del que ve relacionat amb el personatge de trajectòria més nímia, irresponsable i frívola de quants s'han produït a Catalunya des d'almenys la Transició. Per treure-la de l'atzucac, la paràlisi i el creixent desprestigi acumulats en la seva etapa es necessitaran noves eleccions. En realitat, gairebé és indiferent que es produeixin al març, si la CUP acaba rebutjant Mas, com uns mesos després, quan es reveli un Govern impossible —dels seus amb els antisistema— que seria incapaç fins i tot de redactar un pressupost.

Als ciutadans potser no els perjudiquen cap de les dues sortides. A qui acabarà arruïnant qualsevol pròrroga és al futur del nacionalisme abans moderat. Seria coherent que fos aquest qui al més aviat possible jubilés Mas.