Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

La memòria acrítica

De la mateixa manera que hem après a ser durs amb la burgesia, hem de ser crítics amb la memòria obrera urbana. I no oblidar que la radicalitat revolucionària dels immigrants de les ‘cases barates’ es va carregar el projecte civilitzat de la República

La Torre Baldovina de Santa Coloma de Gramenet és una metàfora. Casa noble, va acollir una certa aristocràcia en aquells temps en què els barcelonins rics carregaven la tartana i se n’anaven a fer vacances a deu quilòmetres de distància. Santa Coloma tenia el seu riu Besòs i el bosc de ribera, tenia vinyes i sembrats i una gent senzilla que ells, tan especials, menystenien. La colònia estival va imposar a l’alcalde la instal·lació d’un telèfon –a disposició de qui el requerís, això sí—i una segona festa major a la fi d’estiu per poder acomiadar la temporada. La festa encara perdura i els telèfons els té tothom a la butxaca. Però aneu ala TorreBaldovina: els blocs de pisos que l’encaixonen li han tret fins a l’aire que respira. Santa Coloma tenia 1500 habitants quan la visitaven aquells prepotents capitalins: n’eren 100.000 el 1970, i ara més. Es va construir tot, cada racó, cada vinya, cada sembrat. Es va canviar de vida, de llengua, de música, de paisatge. Mareja només pensar-hi. 

L’Ajuntament de Núria Parlón té ara en marxa un pla per dignificar un sector de Fondo, a tocar de Badalona. El barri més dens i més vital de Santa Coloma, però el nom és significatiu. El barri més divers, un lloc per començar. De construcció accelerada i precària, Fondo es va beneficiar dela Lleide Barris, que se centrava en entorns marginals, considerant alhora la gent i el ciment, perquè les dues coses tenen a veure. Els pisos de Fondo són petits –això té poc remei—i els posaran ascensor i hi portaran equipaments i potser una plaça. A Fondo, les places s’han fet enderrocant construcció, gratant espai. Entre la Torre Baldovina–avui Museu municipal—i Fondo hi ha una distància infinita, que ens parla de les complexes relacions socials que es donen en una ciutat, i és la pervivència d’aquests signes el que ens permet llegir-les com si els carrers fossin línies d’una història compartida, enfrontada. 

Hi penso mentre escolto el professor José Luis Oyón, de l’Escola d’Arquitectura, dissertar sobre la memòria obrera urbana. Som a la fàbrica Oliva Artés i una fàbrica parla del seu patró i els seus obrers –del conflicte–, però és que a més hi ha una exposició permanent que explica molt bé el Poblenou. Diu el professor que Barcelona va viure un boom constructiu als anys vint, que és quan s’expandeixen els pobles annexats a la capital. Demana que es respecti aquesta construcció –d’això van les jornades– perquè en general l’habitatge obrer es considera “vulgar” i s’enderroca. La ciutat és un palimpsest. Preservem, diu, les cases nobles, la memòria de la burgesia: serà que no té en compte la minva del patrimoni durant el porciolisme, fins que els progres no van començar a acampar dins de les finques per aturar la destrossa. L’habitatge obrer històric de Sant Andreu, de Sants, de Gràcia és un prodigi d’equilibri, modèstia i bon gust. És encantador. No té res de vulgar i la major part està protegit. És cert que altres parts han estat arrasades, amb beneplàcit institucional i amb pancartes desplegades. La ciutat també és una queixa, però aquesta protesta ens salva. Guardarem les cases precàries de Fondo o l’urbanisme “lleig” no compta? 

Ara bé, de cop em sorprèn una frase: parla aquest home del “curt estiu de l’anarquia” i es lamenta que ho fos, de curt: el 1936 exactament. Parla de la radicalitat revolucionària dels immigrants estabulats a les “cases barates”. Aquella radicalitat es va carregar, literalment, el projecte civilitzat de la República que s’encarnava en la classe mitjana. Aquella gent va matar tot allò que odiava: el capellà, el patró i el catalanista. Una orgia d’odi social, de sang. Sense anar més lluny, van cremar fins als fonaments l’església de Santa Coloma. És hora d’abandonar la memòria acrítica de la classe obrera, de la mateixa manera que hem après a ser durs amb la burgesia, o la memòria que pretenem construir –la memòria sempre és una construcció—restarà coixa. De la memòria surt el discurs. I del discurs, les decisions. Alhora que s’ha protegit definitivament l’edifici de la Carbonera, decorat pels okupes –les complexes relacions socials–, els molt dinàmics socis de Barcelona Global han demanat a l’alcaldessa que escolti més, i a més sectors. Però Ada Colau no va anar al dinar, que era tradició.

Patricia Gabancho és escriptora.