Selecciona Edició
Connecta’t

Els diners no compren la passió, Pep

El Manchester City té diners però no té tradició, ni l'ànima que la tradició confereix

Pep Guardiola en una roda de premsa de la Lliga de Campions. Ampliar foto
Pep Guardiola en una roda de premsa de la Lliga de Campions. EFE

“Visc com un poeta i moriré com un poeta"

Bob Dylan

El món del futbol està als peus de Pep Guardiola, l'entrenador més desitjat. En qualsevol enquesta que es fes en qualsevol club, amb l'excepció del Reial Madrid, la majoria dels aficionats votarien per ell com a entrenador preferit. I al Madrid no ho farien per la senzilla raó que és més inconcebible que Guardiola entreni el club blanc que Pablo Iglesias voti a favor de Mariano Rajoy com a president del Govern espanyol.

Guardiola acaba d'anunciar que deixa el club actual, el Bayern Munic, a l'estiu. Té la seva destinació a les mans però, segons gairebé la totalitat de la premsa esportiva, ja ha pres una decisió. Entrenarà el Manchester City la temporada que ve. Deu ser veritat? Ja ho veurem. Guardiola és un personatge inescrutable. La notícia, a principi del 2013, que se n'anava al Bayern va agafar a tothom per sorpresa. La pregunta més vàlida avui és: el City és la seva millor opció?

Els arguments a favor es resumeixen en una paraula. Diners. L'amo del City és un xeic àrab anomenat Mansur bin Zaied al-Nahian. Les quantitats a la seva disposició són il·limitades. Pagaria a Guardiola el que volgués i posaria a la taula els centenars de milions necessaris per regalar-li un equip de futbol de fantasia. Fitxaria Messi? NO hi hauria res impossible. Com va dir una vegada el boxejador nord-americà Floyd Patterson, quan tens milions de dòlars, tens milions d'amics.

Però, són amics de debò? Els diners poden comprar amor, dignitat, honor o grandesa? Heus aquí la qüestió. La resposta, implícita en la cita de Patterson, és que no.

Fitxar pel segon club de la tercera ciutat d'Anglaterra seria un gest més pragmàtic que noble. El City té diners però no té tradició, ni l'ànima que la tradició confereix. El Barça i el Bayern són aristòcrates del futbol; el City és un nou-ric. El Barça i el Bayern tenen una llegenda, identitat, un estil ancestral. El City és un projecte en obres.

Convertir el Manchester City en campió d'Europa, somni al qual aspiren el xeic i l'afició, tindria el seu mèrit. Però no seria poesia, com ho és el que està fent l'italià Claudio Ranieri avui amb el Leicester City, primer a la Premier League dues temporades després de sortir de Segona, o el que va fer Guardiola en la seva primera temporada com a entrenador del Barça, quan ho va guanyar tot i va conquerir l'admiració del món sencer. Anar-se’n al City, encara que triomfi, representaria per a Guardiola un pas enrere.

Ja ho va ser, esclar, quan va passar al Bayern. Potser no hi hagi manera, després del que va assolir al Barça, que Guardiola torni a fer un pas endavant en la seva carrera. Potser aquesta és la seva condemna. Però és jove i no té més remei que seguir buscant nous reptes en l'esport que estima amb bogeria. I n’hi ha de millors que el City. N’hi ha a Anglaterra. Al Manchester United, per exemple.

Per a sorpresa de molts, el seu entrenador actual, Louis van Gaal, ha menjat els torrons –o el púding de Nadal però difícilment seguirà al Teatre dels Somnis, com anomenen l'estadi del United, més enllà del maig. Cap equip al món té més seguidors que el United; cap a Anglaterra té una tradició –arrelada als anys seixanta en temps de Bobby Charlton, George Best i Denis Law– tan gran de jugar el futbol més vibrant, valent i ofensiu.

Però la millor opció de totes per a Guardiola no seria el United sinó l’Arsenal. En part, perquè viuria a Londres, la capital del món avui, una ciutat que deu tenir molt més atractiu que Manchester per a un personatge cosmopolita com Guardiola. Però en part també perquè és un club amb un historial de llegenda i amb un estil avui que sota el seu veterà entrenador Arsène Wenger aspira a l’Olimp de l'art però que no ha deixat mai de ser una imitació lite del Barça de Guardiola. La qüestió és si l’Arsenal estaria disposat a acomiadar Wenger o, menys improbable, si ell dimitiria a favor de l'entrenador que més admira i en qui més somien els aficionats del club més gran de Londres.

Ja deu haver signat pel City Guardiola? O estarà esperant que Wenger faci el sacrifici suprem? Per Guardiola –i ell ho deu saber– però també per avivar la passió de l’idil·li en el futbol, tant de bo que s’esperi.