Dona enlluernada per un bisbe

Dilluns

L'afer amorós del bisbe em recorda l'últim enamorament de Mario Vargas Llosa. Dos homes que han superat feliçment la longeva edat tardana, descobreixen l'amor. I què reben a canvi? La ingratitut d'una societat gelosa. En lloc de celebrar l'enamorament sobtat com una benedicció —el senyal d'una vida duradora—, l'opinió pública s'enerva i fustiga l'home enamorat. El que és estrany és que sigui la parella abandonada la que susciti simpatia. Normalment, la ciutat menysprea els perdedors i elogia els vencedors amb una submissa admiració. El marit de la dona enlluernada pel bisbe de la nostra diòcesi (un cas per a la Història Universal del Misteri) és un home valent. A les seves declaracions, el marit ha revelat el desenllaç: “Queda-te-la, li diu al bisbe, ja no la vull”. Les infidelitats conjugals no solen retransmetre's en directe, per això em sorprèn l'home que fa gala de banyegar el seu bisbe.

Dimarts

Un desorientat rumor recorre la vella ciutat de Palma: el fiscal negocia amb Jaime Matas un acord. Els més ingenus es pregunten quin fonament tindrà el troc. Pel que sembla, si l'acusat confessa haver comès algun delicte, es podrà donar carpetada als expedients acumulats en contra seva i dispensar del seu compromís els testimonis tartamuts. Aquesta ésuna potestat de la Justícia? Anys de perquisicions, sagacitat, risc, interrogatoris, furgant en els limítrofs de la fosca trama, suportant infàmies i desprestigis, condueixen el tenaç fiscal cap a una pragmàtica renúncia. En lloc de consumar les interminables sessions judicials previstes en les vuit causes obertes contra Jaime Matas, es negocia una transacció. Me la imagino en aquests termes: tu confessa alguna cosa, retorna el que puguis i t'eximeixo del calvari. Haig de trucar al Fiscal per demanar-li explicacions. Li preguntaré si l'acusat, encoratjat pel reconeixement implícit que suposa admetre només una part dels delictes, podrà presentar-se després com una víctima del sistema judicial i de l'assetjament mediàtic. Potser llavors podrà reclamar a l'Estat una pensió vitalícia com a indemnització per les imputacions mai confessades i mai provades.

Dijous

En la memorable conversa que va mantenir amb Gina Lollobrigida, a Nova York, el 1963, Robert Graves reconeix que se sent consternat davant les estudiants que vénen a sentir-lo a les seves conferències. “Veure a totes aquestes joves bellíssimes, intel·ligents, amables, tan ben cuidades, amb les seves mitjanes brillants, amb uns acompanyants bruts i malgirbats, que parlen únicament de beisbol. I quan penso que totes aquestes noies tan bufones han d'escollir entre aquesta gent els seus marits!”.

Nota per un libel feminista: Dones del món sencer, per favor, no sigueu homes. En lloc d'adoptar els seus hàbits, desvestiu-los. En comptes d'imitar els seus posats, ridiculitzeu-los. A canvi d'enaltir els seus assoliments, menyspreeu-los. Només d'aquesta manera us n'alliberareu, d'ells.

No estaria gens malament un videoclip en el qual la mateixa Gina, encoratjada pel vell poeta anglès, recités l'arenga amb eloqüència i passió. Tot i que em temo que la idea arribarà tard. Les quotes que es negocien a les altes instàncies financeres i governamentals demostren que el model de mascle alfa ha contagiat a les femelles el seu estil de primat irritat.

Diumenge nit

M'inspira tendresa la il·lusió dels votants. Van a exercir el vot donant per bona la conjectura del nostre temps: els homes que parlen en públic diuen el que pensen i mitjançant un gest de prestidigitació les seves paraules coincideixen amb els nostres sentiments. Quin prodigi! Ja ho va dir Baudelaire: “La superstició és el planter de totes les veritats”.