Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Ho diu la història

El més assenyat seria mirar els resultats del 27-S i del 20-D sense ulleres i acceptar que no hi ha massa crítica ni a Catalunya per a una ruptura unilateral, ni a Espanya per al manteniment de l’‘statu quo’

Interpel·lat per Juan Carlos Girauta (Ciutadans) en un debat televisat entre els candidats catalans en les recents eleccions generals, Gabriel Rufián (ERC) es va reafirmar en unes declaracions en les quals havia qualificat de feixistes, així mateix, els ponents de la constitució del 1978. I amb la presumptuosa solemnitat que el caracteritza, va exhibir el seu argument d'autoritat: “No ho dic jo, ho diu la història contemporània”. Un autèntic crac, aquest Rufián. A l'historiador Oriol Junqueras li devia bullir la sang en sentir-ho, i més d'un es va imaginar la senyora Història Contemporània apareixent al plató i anunciant a tothom la bona nova.

La ignorància, com sol dir-se, és molt atrevida, però vés a saber, potser la fórmula té èxit i s'inaugura un nou corrent historiogràfic català, el rufianisme històric, que podria arribar a donar molt joc. Així, d'aquí a, per exemple, 10 o 15 anys, la Història Contemporània es tornarà a aparèixer a Gabriel Rufián i li revelarà que, encara que el 27-S el seu candidat preferit a la presidència de la Generalitat es va esforçar a convèncer el món (“We have won, nous avons gagné!”) d'una victòria que ningú més veia, els plebiscits que no superen el 50% de vots favorables es perden.

Rufián and friends reconeixeran llavors, en estricta aplicació del seu mètode historiogràfic, i encara que sigui amb una mica de retard, el que tothom ja sap avui i Antonio Baños va confessar la nit electoral: “Vam perdre, perdimos, we lost, nous avons perdu”. I és que, amics, ho diu la Història Contemporània: no hi ha mandat democràtic per a la independència i, encara menys, unilateral.

Al món real, n'hi va haver prou que el ministre Montoro tanqués per uns dies l'aixeta del finançament per deixar clar quin futur li espera a la desconnexió solemnement aprovada al Parlament. Andreu Mas-Colell, entre els defectes del qual no figura l'estultícia, sempre ho ha sabut, així que m'imagino que quan sent parlar d'aquestes coses a Rull, Turull, Junqueras i companyia deu pensar com diables se li va acudir abandonar la placidesa del seu despatx a Harvard per acabar embarcat en un nyap així: independència directament, sense majoria absoluta de vots ni simpaties (ni suports) internacionals. No ho dic jo, ho diu la Història Contemporània.

Res d'això espanta el capità del navili que viatja cap a una Ítaca cada vegada més mitològica, encara darrere seu alguns membres de l'oficialitat respiraran secretament alleujats si d'aquí a tres dies l'assemblea de la CUP nega els anhelats dos vots al nostre Ulisses. Tampoc sembla que hagi tingut gaire efecte en els líders juntistes que diumenge passat es tornés a constatar que ni hi ha majoria social per a la independència ni se n'espera. El PSC, Ciutadans i el PP acumulen més vots i diputats que ERC i la disfressada Convergència. I a aquests vots no se'ls poden sumar els d'En Comú Podem perquè el seu gran triomf s'ha construït arrossegant, a més d'antics votants socialistes, molts altres de la Catalunya urbana que el 27-S van votar Ciutadans, quan l'eix polític de les eleccions va ser de forma asfixiant el nacionalidentitari, cosa que ara no ha passat. Només cal veure en quines ciutats i en quins barris han arrasat els comuns.

A l'espera del que hagin de dir-nos la CUP i la Història Contemporània, el més assenyat seria analitzar els resultats del 27-S i del 20-D sense ulleres, i acceptar que no hi ha massa crítica a Catalunya per a una ruptura unilateral ni a Espanya per al manteniment de l'statu quo. I que sí que hi ha una majoria social aquí i allà que està a favor d'un canvi profund del sistema institucional i de les polítiques econòmiques i socials.

Del forat on estem ficats en la qüestió territorial només se'n sortirà amb algun tipus de consulta a Catalunya. Ara bé, tot i que és legítim pretendre assaltar el cel, els independentistes haurien de calibrar si, amb les forces acumulades i amb els aliats disponibles, no resultaria més raonable aprofitar l'ocasió per pujar del principal a l'àtic i esperar allà temps millors. No descartin, això sí, que l'àtic resulti prou confortable perquè una majoria de catalans decideixi quedar-s'hi. Almenys una bona temporada.

Francisco Morente és professor d'Història Contemporània a la UAB.