Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Signe Colau

La història intel·lectual és elitista i masculinista, i no serveix per explicar el que està passant

Parlar de lideratges personals és complicat en una època dominada per les finances i la globalitat, no descobreixo res en dir-ho. El món que ens envolta ho mostra dia a dia, crisi rere crisi, malgrat que tantes veus públiques continuïn apel·lant a aquest intangible. En privat segurament tots ho fem, indecisos sovint davant la paraula lideratge, precisament perquè no es veuen líders sinó marques comercials. En tot cas, i d'això parlo, no és un terreny pla per a qui –perquè així s'ha constituït la nostra experiència d'allò que és polític– no interpretem els temps a través de la història de les elits ni de les individualitats. L'anomenada història intel·lectual és, per definició i trajectòria, elitista i masculinista. Molt del segle XIX, per més retocs moderns que es faci a la cara i al coll. Per això em sembla que el Signe Colau revelat aquest any que acabem, des de les municipals del 25-M fins a les d'aquest 20-D, no hi cap, aquí. És una altra cosa.

A la premsa llegim i pels mitjans audiovisuals sentim, de forma reiterada, que l'efecte de l'alcaldessa de Barcelona ha estat decisiu per al triomf, de sobres, d'En Comú Podem a Catalunya. També, i fins i tot, perquè Podem hagi aconseguit tan bons resultats en la seva primera confrontació electoral en solitari a Madrid (aparco aquí altres bons resultats, de Compromís Podem al País Valencià i en solitari a Euskadi). El que sembla que ningú vol saber, entre tantes veus públiques del sistema mediàtic que s'ocupen del 20-D, és com, a Catalunya, per cenyir-me al que conec millor, han aconseguit guanyar les eleccions unes persones que s'han pagat elles mateixes la campanya. Poca broma. Així va aconseguir l'alcaldia Barcelona en Comú, contra tot pronòstic, i així han guanyat ara els comuns. És un dels matisos estructurals del Signe Colau. No depèn d'Ada Colau, ningú pot fer-ho sol, ni ho aglutina ella sola.

Quan la formació d'Ada Colau va decidir entrar en la palestra electoral de les generals espanyoles, vaig ser dels qui van pensar que era un error. Amb la feina que tenen a l'Ajuntament de la capital de Catalunya, una ciutat Estat així constituïda al llarg de tantes dècades de governs socialistes, amb la col·laboració comunista o sense, en competència amb la Generalitat durant les mateixes dècades. Com si fos fàcil el govern d'una ciutat que per primera vegada no està regida pels seus patricis, tan altius.

Ni tan sols estic segura ara que les hores i els esforços dedicats a la campanya no passin factura al govern de la ciutat. No obstant això, la rebolcada feta pel Signe Colau a la política catalana d'ara mateix, pendent encara de nou Govern o no, i la correlativa rebolcada a la política espanyola, amb la qüestió catalana en primer terme, diguem-ne referèndum o dret a decidir i fins i tot independència, Estat plurinacional o similar, em fa veure les coses amb un altre enfocament.

No em sembla que l'equip dirigent de Podem, amb Iglesias al capdavant, s'hagi erigit de sobte en transformador de l'Espanya del cafè per a tothom. Sinó que ha estat travessat pel Signe Colau: no hi cap fer les coses des de dalt, els aliats són iguals per principi i si les seves raons polítiques van per davant és perquè són més poderoses en comportar més persones i més records. No parlo de més votants, que també, sinó de més resistències a l'estat de les coses. Persones que porten amb elles una crítica cultural, una història cultural que no és la de les elits sinó la de la gent comuna. I això es tradueix, com no podria ser de cap altra manera, sempre, en resistències que s'han produït i es produeixen en llocs i paisatges, en territoris, nacions reconegudes o no, espais públics, imaginaris col·lectius, combats d'una cultura política altra. Que el Signe Colau sigui femení no és, en aquest sentit, en absolut casual.

Com no ho és que Xavier Domènech, interpel·lat una vegada i una altra sobre si aconseguiran els perifèrics que Podem tiri endavant el referèndum català a les Corts, respongui amb la paraula fraternitat (i el periodista, esclar, fa cara de pòquer). No la tan gastada paraula solidaritat, sinó la paraula més oblidada de les tres que van formar el lema de la Il·lustració: "Llibertat, igualtat, fraternitat".

Caldrà que les elits se n'adonin i deixin de fer el ridícul de negar-se a veure el que està passant.

Mercè Ibarz és escriptora i professora de la UPF.