Selecciona Edició
Connecta’t

Cerdà i filla, units en l’oblit

Clotilde, filla de l’enginyer de l’Eixample, va destacar també pel seu talent i modernitat

La revista 'La Llumanera de Nova York' va dedicar a Ildefons i Clotilde Cerdà dos extensos articles i retrats el 1876.
La revista 'La Llumanera de Nova York' va dedicar a Ildefons i Clotilde Cerdà dos extensos articles i retrats el 1876.

Barcelona és ciutat de mala memòria —o de memòria ultraselectiva, si ho preferiu—, per més que tot sovint es vanti de tenir tanta memòria. Hi ha personatges o fets que han estat bandejats, d’altres que han pujat al pedestal i que de tan reiterats han acabat convertits en llocs comuns, esllanguits i reduïts a icones mudes. El cas de la família Cerdà és simptomàtic. Reconeguts a l’època pels seus coetanis amb més o menys passió, i també amb detractors aferrissats, abans de la seva mort van ser ignorats i, un cop morts i enterrats, interessos diversos els van difamar o silenciar; fins que Cerdà va tornar a la palestra en forma de plaça a la Gran Via, el 1959 —cent anys després de l’aprovació del seu Pla d’Eixample de Barcelona—, però no pas la seva filla, arpista, compositora, feminista i antiesclavista, que continua en els llimbs de l’oblit.

Amb motiu, ara, del bicentenari del naixement d’Ildefons Cerdà, autor del Pla d’Eixample de Barcelona, ve a tomb parlar d’ell. I, així, tenim finalment motiu de parlar de la filla, Clotilde Cerdà i Bosch, coneguda internacionalment com Esmeralda Cervantes. Els Cerdà no te’ls acabes mai. Quan creus que ja ho saps tot —és un dir— hi tornes, a l’un o a l’altra, i et deixes enlluernar per la proposta d’habitatges populars, dotats de serveis col·lectius de cuina, menjador i banys, o per la seva concreció en la localització dels serveis en la trama que va dissenyar Ildefons i que no havies capit en una lectura anterior. O t’inquietes per les amenaces que Clotilde Cerdà va rebre de Morphy, secretari de la reina d’Espanya, en una carta on li retreu que “un día aparece V. en Cuba, como queriendo resolver por su influencia el problema de la esclavitud; y presidiendo manifestaciones y juntas que nada tienen que ver con el arte, y ahora la veo a V. erigida en protectora de la clase obrera catalana y de la educación de la mujer”.

Recordem la seva història, de l’un i de l’altra. Ildefons Cerdà va néixer al mas Cerdà de Centelles, el 23 de desembre de 1815, i la filla 46 anys després a Barcelona, concretament el 28 de febrer de 1861, a les 8 del matí, a la plaça de Medinaceli, segons consta al registre, com a filla d’Ildefons Cerdà i de Clotilde Bosch i Carbonell, un altre personatge apassionant de la nissaga i de qui hauríem de parlar més. Tot just un any abans, consta el naixement d’un fill, Ildefons, que va morir poc després.

IMPRESCINDIBLES

Ildefons Cerdà. Teoría general de la urbanización y aplicación de sus principios y doctrinas a la reforma y ensanche de Barcelona, Madrid, Instituto de Estudios Fiscales, 1968-1971. Obra en tres volums, el darrer dels quals, escrit per Fabià Estapé, és Vida y obra de Ildefons Cerdà. Una nova edició de la biografia de Cerdà va ser publicada per Península el 2001.

Francesc Magrinyà i Fernando Marzá. Cerdà: 150 anys de modernitat, Barcelona, Fundació Urbs, i Territori Ildefons Cerdà, ACTAR, 2009, catàleg de la suggeridora exposició que amb el mateix títol es va fer a les Drassanes de Barcelona, dins els actes de l’Any Cerdà.

Isabel Segura Soriano. Els viatges de Clotilde Cerdà i Bosch, València, Tres i Quatre, 2013.

Els viatges. Ildefons Cerdà s’apassiona per l’urbanisme en un viatge que fa a Nimes el 1844, on queda atrapat per la imatge dels trens, desplaçant persones i mercaderies, “y se me ocurre la primera idea de estudiar la influencia trascendental que al generalizarse han de ejercer sobre la urbanización”, escriu al seu diari, que es conserva a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. S’adona que ben poc en sap, del tema. Busca si hi ha res escrit sobre la qüestió, “y visto que nada se había hecho me ocurrió la idea de realizarlo. Vi que para desarrollarlo en debida forma, era necesario enterarse de todo cuanto se ha escrito” sobre arquitectura, dret, higiene, estadística, geografia, administració, dret, política moral o religió, economia política, filosofia... Davant la magnitud de la feina que es proposa, està a punt de deixar-ho córrer, però la força dels 27 anys i la consideració “que no era necesario estudiar bajo el punto de vista especialista cada uno de los mentados ramos, bastando solamente conocer de cada uno de ellos la parte referente al trabajo especial que trataba de hacer, me alentaron a continuar”. Torna a Barcelona, la ciutat que encara viu emmurallada, i a partir d’aquell moment, de manera sistemàtica i metòdica, comença a obrir carpetes, una per a cada tema, una metodologia que li va donar molt bons resultats.

El mes d’agost del 1848, anem resseguint el seu diari, es casa amb Clotilde Bosch Carbonell, filla del banquer Bosch Mustich, i amb graciosa imprecisió anota: “14 o 16. Me casé”. L’any següent, neix la primera filla, Pepita, el 22 de juny; la segona, Rosita, neix un any després, i encara una altra, Sol, onze mesos després. El ritme de procreació dels Cerdà-Bosch és continuat, any rere any. Però a partir de 1851 s’atura en sec. Una intensa vida política i professional es desencadena el mateix any. Primer, és proclamat diputat a Corts pel Districte Segon de Barcelona, el 1854. Després, un cop autoritzada la demolició de les muralles, és nomenat per fer un estudi de l’Eixample de la ciutat. En un any, aixeca el Plano de Barcelona y sus alrededores com a pas previ per elaborar el pla. Un cop enllestit, passa a dissenyar el pla general. En total, l’enginyer Cerdà hi dedicà un total de “4 años y 7 meses para el anteproyecto y para el proyecto”, anota al seu diari.

Un cop entregat i aprovat el projecte, nous natalicis apareixen en el diari de Cerdà. El 1860, neix Alfonset, que mor poc després, i el 1862, anota: “28 de febrero. Nacimiento de Clotildina”.

Clotilde Cerdà, en les quals se la veu a ella mateixa (esquerra) a l’edat de tres anys.
Clotilde Cerdà, en les quals se la veu a ella mateixa (esquerra) a l’edat de tres anys.

L’enginyer ha errat l’any de naixement de Clotildina. El registre civil dóna fe, tal com hem dit, que la nena va néixer un any abans, exactament el 28 de febrer de 1861, i a la partida de naixement consta com a pare “Ildefonso Cerdà, de oficio ingeniero” i com a mare “Clotilde Bosch Carbonell”. Diverses fonts, però, entre d’altres Fabià Estapé, autor d’una excel·lent biografia d’Ildefons Cerdà, afirmen que l’enginyer-urbanista no va ser el pare de Clotilde.

“Trueno grande de familia”. El 27 de maig de 1864, Ildefons Cerdà escriu al seu diari: “Trueno grande de familia. Marcha Clotilde con Coneny a Madrid” —Coneny és un cosí d’Ildefons Cerdà—. És la confirmació de la separació del matrimoni d’Ildefons Cerdà i Clotilde Bosch. Una separació que no té marxa enrere, entre Clotilde i el seu marit, ni en tindrà entre la filla Clotilde i el seu pare.

Després de Madrid, on viuran uns anys, mare i filla marxen a París i després a Viena, on la nena forma part de l’orquestra de Strauss. Causa furor allà on toca, la nena. Un munt de distincions li cauen al damunt: arpista de cases imperials d’arreu d’Europa, d’Amèrica i d’Àsia i d’associacions i entitats de tota mena, i també li cau a sobre l’altisonant nom artístic d’Esmeralda Cervantes, sota el qual amagarà, tant com podrà, la seva experiència més personal. Esmeralda li va posar Victor Hugo quan la va sentir tocar l’arpa, i Cervantes, la reina Isabel II, segons llegim en una anotació al marge de la carta que Victor Hugo adreçà a Clotilde Cerdà el 27 d’octubre de 1874, que es conserva a la Biblioteca de Catalunya.

Els concerts no paren, un darrere l’altre. Les crítiques són excel·lents, gairebé la tracten de geni, però no ben bé. El geni al segle XIX té connotacions de gènere: la genialitat és un atribut masculí; a ella, si de cas, se li reconeix talent, i en la gradació de l’època el geni era més important que el talent. Genialitats a banda, entre concert i concert escriu al rei Alfons XII, el 1875, per demanar el perdó per a dos condemnats a mort a Barcelona, molt probablement presos polítics. Ho aconsegueix. Aquell mateix any, emprèn la primera gira per les Amèriques: Rio de Janeiro —l’emperador del Brasil la nomena Arpista de sa Imperial Casa—, Montevideo, Buenos Aires, Valparaíso, Lima, Nova York. El New York Times anuncia el concert programat pel 6 de juny al Chickering Hall —ja som al 1876—. Èxit aclaparador. De Nova York a Filadèlfia, a la Fira Internacional, on fa tres concerts. Va ser a Filadèlfia on mare i filla reben la notícia de la mort d’Ildefons Cerdà. La revista La Llumanera de Nova York dedica al pare i a la filla dos extensos articles i un retrat de Clotilde i d’Ildefons, en el número d’octubre de 1876, quan ella ja ha continuat viatge cap a l’Havana mentre l’illa està immersa en la primera guerra d’independència. Hi fa una llarga estada i una bona tanda de concerts. Els independentistes se la fan propera: “La causa de la independencia de Cuba tuvo en ella una centinela avanzada”, escrivia Enrique Trujillo, membre de la Sociedad Literaria Hispano-Americana, de la que José Martí era membre.

La primera gira per Amèrica va durar gairebé dos anys; la segona, més curta, encara no un any. De retorn, les Clotildes s’instal·len a Barcelona, al carrer d’Argensola número 11, i es posen a organitzar l’Academia de Ciencias, Artes y Oficios de la Mujer, que s’inaugura el 2 de maig de 1885, a la Rambla de Barcelona. Les primeres paraules del discurs inaugural de Clotilde Cerdà són: “Nuestra única ambición al fundar esta Academia es abrir nuevos horizontes al porvenir de la mujer”.

Ildefons Cerdà
Ildefons Cerdà

Per posar en marxa l’Acadèmia, Clotilde Cerdà s’envolta de dones que ja tenen una llarga trajectòria professional i un reconegut prestigi en els àmbits de la literatura, el periodisme i la medicina: Josefa Massanès, poeta vinculada a la Reinaxença; Antònia Opisso, periodista i autora de la moderna novel·la antiesclavista Diario de un deportado, i Dolors Aleu i Riera, la primera doctora en medicina de l’Estat espanyol. L’Acadèmia té una existència breu, ja que no troba el suport de les classes benestants. I la Casa Reial no veu de bon grat el compromís polític de Clotilde. Recordem la carta de Morphy, secretari de la reina regent, i les seves amenaçadores paraules: “Si los periódicos dicen tonterías, no les haga V. caso, ni se meta a formular acusaciones, ni a hacer cargos o dar consejos, sin suficiente conocimiento del asunto; porque el resultado tendrá que ser contraproducente”.

Arruïnada i espantada, tanca l’escola i mare i filla inicien una mena d’exili que les portarà per mig món. Per continuar amb el fil de les seves vides, la de la mare i la de la filla, em remeto al llibre Els viatges de Clotilde Cerdà i Bosch, publicat per l’editorial Tres i Quatre, el 2013. Remarcaré de nou aquí que no són dones excepcionals. Hi havia moltes Clotildes, a l’època.

La ciutat i els subjectes de la modernitat. Vides paral·leles, obres paral·leles. Ildefons Cerdà dissenya la ciutat moderna a través d’una teoria general que concreta a Teoría de la Construcción de las Ciudades aplicada al Proyecto de Reforma y Ensanche de Barcelona, de 1859. Clotilde Cerdà participa en la construcció de la dona moderna, un subjecte habitant de la ciutat que reclama el seu espai i exigeix l’acord per crear un nou pacte social i sexual, un pacte inscrit en la modernitat que inclogui l’abolició de tota mena d’esclavatges, l’abolició de la pena de mort, el dret a l’educació i a l’exercici d’una professió. El vincle entre l’enginyer i l’arpista l’estableix la mare, Clotilde Bosch Carbonell, que no sols va procrear tants fills i filles sinó que també es va implicar en la formulació d’un conjunt de propostes adreçades al rei. La primera, crear, entre l’estat i els empresaris, un fons o caixa per a les pensions. La segona, la creació d’un jurat format per obrers de cada ofici que hauria de fixar el preu del jornal i fer de mediador en el cas de desavinences entre les parts, anticipant-se a allò que, anys a venir, seran els convenis col·lectius. Com a colofó escriu: “Las mujeres tienen igual derecho”.

On ets Cerdà, on ets?

L'escultura en memòria d'Ildefons Cerdà, avui desapareguda
L'escultura en memòria d'Ildefons Cerdà, avui desapareguda

I.S.

El 1959, Barcelona inicia la recuperació d’Ildefons Cerdà, un segle després de l’aprovació del seu Pla d’Eixample i d’un silenci categòric i sistemàtic instaurat tan bon punt la Restauració monàrquica posava fi a la Primera República, el 1875. Perquè aquella desaparició fos real, i ben real, anys a venir Puig i Cadafalch, arquitecte i futur president de la Mancomunitat de Catalunya, va donar ordres de cremar tots els exemplars de la Teoría General de la Urbanización. Quina tradició de cremar llibres que arrosega el país! Puig i Cadafalch, però, no es va empastifar personalment amb la fumarada, segons explica Francesc Magrinyà, bon coneixedor de l’obra de l’enginyer i autor, amb Fernando Marzá, de l’extraordinària exposició Cerdà 150 anys de modernitat i d’un catàleg que recomano de buscar o rellegir. L’autor material de la crema dels exemplars de la Teoría General de la Urbanización va ser un parent del futur president de la Mancomunitat, Puig i Alfonso.

Per si no n’hi havia prou, Puig i Alfonso havia estat també l’autor de la reescriptura d’una crònica sobre el concurs de l’Eixample que situava l’aprovació del projecte de Cerdà en una imposició de Madrid, Magrinyà dixit. Si algú es pensava que el relat de la història és unívoc, objectiu i neutral, oblida qui escriu i des d’on s’escriu cada reconstrucció històrica.

Bon coneixedor de la seva època, Cerdà ho sabia. Tenia clar què podia esperar, i sabia que estava a punt de caure-li a sobre un silenci sistemàtic, precís, sostingut en el temps. A les 2 i 45 minuts del dimarts 22 de juny de 1875 sortia de Barcelona, acompanyat de la seva filla Rosita, amb un vapor camí de València, deixant “no sé si para siempre la ciudad de Barcelona en pro de la cual puedo asegurar haber hecho siempre cuanto me ha sido dable, a pesar de abrigar la convicción más profunda de que nunca me lo sabría agradecer”.

El “nunca”, que preveia Cerdà es va començar a relativitzar el 1959, quan Barcelona va decidir tornar a ser moderna. Una modernitat que s’instal·lava als suburbis, és a dir, seguint els extrems del gran eix que havia dibuixat l’Ildefons: la Gran Via. En un dels extrems, la ciutat li dedicaria al cap de poc una plaça i una escultura feta amb els materials amb què es construïa aquella modernitat, formigó i mecanotub. Una escultura bellíssima, aèria, sense pedestal, l’artífex de la qual va ser Antoni Riera Clavillé, arquitecte. “No gustó demasiado, era muy abstracta y se cuidaron de hacerla desaparecer”, deia l’autor de l’escultura.

La qüestió és que als veïns de la zona sí que ens agradava, i molt. Era l’única escultura que hi havia al barri: contemplar-la des de la finestra de l’autobús quan encerclava la plaça Cerdà era una dosi de bellesa matinal. Al vespre, de tornada, tenies l’altra perspectiva. Cerdà ens donava la benvinguda a casa. I, un mal dia, l’escultura va desaparèixer.

On és l’escultura d’Ildefons Cerdà? I, si no hi és, si ha estat destruïda, per què no la reconstruïm?