Selecciona Edició
Connecta’t
JOAQUIM CARBÓ Escriptor. Publica ‘Va com va!’

“Deien que feia subproducte, però em prenien de les mans els llibres infantils”

“Si escrius per a infants, has de procurar que no pensin que la vida és una merda”

L'escriptor Joaquim Carbó, s'estrena en la narrativa d'adults després de desenes de llibres infantils
L'escriptor Joaquim Carbó, s'estrena en la narrativa d'adults després de desenes de llibres infantils /

Joaquim Carbó (Caldes de Malavella, 1932) és una mena de degà de la literatura catalana infantil. Amb gairebé 130 títols publicats, és autor de La casa sota la sorra (1966), La colla dels deu (1969) i les sèries del detectiu Felip Marlot, a més d’haver participat en la fundació de la revista Cavall Fort. Ara, l’editorial Males Herbes li publica Va com va!, una novel·la per a adults situada en una Barcelona colpejada per la crisi. Habituat a promocionar-se en escoles i instituts, Carbó fa broma amb l’atenció mediàtica que està rebent el llibre: “Vaig amunt i avall com en Philip Roth o en Coetzee. Acostumat a no dir ni piu, ara m’estic repetint com un lloro. Deuen dir: aquest ja està a la recta final, que se’n vagi content”. Demana un cafè sol i, com el seu protagonista, no perd el sentit de l’humor durant l’hora que dura l’entrevista.

Pregunta. A Males Herbes el qualifiquen de Dr. Jekyll i Mr. Hyde.

Resposta. El Dr. Jekyll era una persona amable, correcta, que procurava curar els seus clients. Però de nit es pinçava una poció diabòlica i es convertia en un monstre que sortia al carrer i ho estripava tot. Jo no sóc tan bèstia, però quan escric per a adults sé que no hi ha límits. Si bé als nens no els pots plantejar un panorama desesperant, als grans ja no els ve d’aquí. Saben que els dolents guanyen sempre. La vida és així.

“‘Va com va!’ és la

història d’un perdedor

que procura guanyar-se

la vida com pot”

P. Va com va! mostra que tot està fatal, però encara queda gent de bona fe, com el mateix narrador. És optimista o pessimista?

R. Té bona fe, però li surt tot malament! Si no en tingués tanta potser li aniria millor. Ell fa la viu-viu, i és un desgraciat una mica especial, perquè de tant en tant li surt alguna cosa bé i ho aprofita. Normalment qui es guanya les garrofes treballant amb un sou, i després és acomiadat i s’ha d’espavilar, no té gaires sortides.

P. Novel·la negra o costumisme de crisi?

R. No sé com definir-la. És la història d’un perdedor que trampeja la situació, que viu a salt de mata i que procura guanyar-se la vida com pot sense fer mal a ningú.

P. Què canvia, a l’hora d’escriure per a adults o a per nens?

La crisi com a musa

En plena promoció de Va com va!, Joaquim Carbó ja maquina la seva propera creació: “Es dirà La vorera, i serà una mena de testament”. El seu escenari és també una Barcelona decadent, de botigues tancades i persones sense sostre dormint als caixers automàtics. “Això de les botigues em preocupa”, diu, traient una petita agenda de la butxaca de l’americana. “Venint cap aquí he apuntat totes les que veia que havien fet fallida”. A la primera pàgina hi ha una llista de comerços anotats en perfecta cal·ligrafia cursiva: “En un sol tram de carrer han tancat una paraigüeria, una casa de comestibles, un bar, una perruqueria, una botiga de roba… Això és una crisi total!”

Carbó reconeix que encara té idees per a quatre o cinc novel·les per a adults, però ja no les farà, “perquè no tinc temps ni ganes”. Però tampoc no es resigna a relegar-les a l’oblit: a La vorera, a través d’un vell escriptor, se les arreglarà per incloure-hi les sinopsis d’alguns d’aquests llibres que no escriurà mai.

R. Com deia un amic, els llibres infantils són llibres que també poden ser llegits per nens. Les temàtiques poden coincidir, però si escrius per a infants has de procurar que no pensin que la vida és una merda. Explicar les coses tal com són, però sense carregar les tintes pel cantó negre. Ells són els que a la llarga poden portar una solució. Tot i que els diables que corren per aquest món han estat petits en algun moment i no han millorat gaire amb el temps.

P. Ha publicat gairebé 130 títols, però va seguir treballant a La Caixa fins a la jubilació.

R. És que no és possible viure d’escriure. I quan vaig començar encara menys. A finals dels cinquanta no hi havia ni una revista; existien només tres editorials que publicaven algun llibre de tant en tant, si passava la censura. La situació ha millorat moltíssim, però hi ha una mena de frustració entre els quatre del principi. Però no em queixo: tenia un horari molt bo que em permetia escriure a les tardes.

P. Com s’ho fa, per ser tant prolífic?

R. Jo he procurat divertir-me molt, també. A la meva dona i a mi ens agrada molt el cine, el teatre, la música. Però suposo que el truc és treballar bastant de pressa i no ser massa exigent amb un mateix. Escric a raig, i així es poden omplir moltes pàgines. Sóc conscient que no sóc un savi, i no penso que cada paraula sigui un monument, com Salvador Espriu, que sabia que un mot determinat no el podia posar rere un altre perquè l’edifici s’ensorrava.

P. O com Josep Pla, que feia un cigarret per pensar en l’adjectiu adient...

R. Jo mai no he cargolat cap cigarret. I els adjectius em surten tal com em surten. El vaig conèixer, en Pla, en una fonda d’Arbúcies. Em va dir: “Vós sou l’autor d’Els canguros, oi?”, referint-se a la meva novel·la Els orangutans. Ell era un artífex d’això que a l’Empordà en diuen collonar, que és enfotre-se’n del que tens al davant. Vam discutir una mica. L’endemà al matí, quan ens vam creuar pel passadís, em va dir: “Escolteu, jove, no us deuríeu pas enfadar, oi?”

P. El narrador de Va com va! té certa fòbia a les tecnologies. Creu que han canviat els hàbits lectors de nens i joves?

R. Està clar que hi ha molta més competència i els nanos tenen l’oportunitat de distreure’s més. Però jo agafo molt el metro i l’autobús, i veig que la gent encara llegeix molt; simplement ara ho fan amb llibres digitals. A mi m’agrada el paper, però no sóc antitecnologia. Tot i que amb el correu electrònic ja en tinc prou: com que m’enrotllo com una persiana, m’hi puc tirar moltes hores.

P. Llegia molt, quan era petit?

R. Sí. L’any 39, quan va acabar la guerra, tenia set anys. Les biblioteques van haver de retirar tots els llibres que el govern considerava nefastos, i gairebé només hi quedaven els de la Fabiola, que eren sobre una màrtir cristiana. Jo tenia la sort de ser veí d’una bibliotecària que em deixava novel·les. En aquella època no hi havia televisió i a casa no teníem ni ràdio, perquè érem molt pobres, així que llegia moltíssim. Des d’uns autors francesos que els rellegeixes ara i fan un tuf terrible de racisme colonial, fins a escriptors formidables com Dostoievski, Gorki…

P. I això el va portar a escriure per a nens, ja d’adult?

R. No, va ser el Cavall Fort. Un dia em van convidar a participar en un nou projecte de revista infantil. Aleshores tenia 28 anys i ja escrivia, estava dins el realisme social i la literatura de combat. Em vaig comprometre a fer un conte cada quinze dies; agafava notícies soltes del diari i les novel·lava. Em vaig veure encarrilat en el món de la literatura infantil, m’hi trobava còmode. I aquestes històries van ser més ben acollides pel públic i la crítica que les que escrivia per a adults.

P. Fer literatura infantil l’ha condicionat?

R. M’ha condicionat, sí. Treballava a La Caixa i escrivia llibres per a nens: els grans professionals em veien com un subproducte. Jo no he publicat mai cap novel·la, ni a Proa, ni a Edicions 62, perquè no hi he tingut mai accés. No em sap greu, perquè he fet altres coses: els llibres infantils me’ls prenien de les mans… Però potser si hagués estat més ben acollit per les editorials de categoria hauria escrit més per a adults. Els de Males Herbes els vaig conèixer en una presentació, i els vaig enviar un correu amb el manuscrit de la novel·la. Em van contestar l’endemà encantats, emocionats, dient que havien estat lectors meus i que volien publicar-me. Han fet un gran esforç per fer circular el llibre. Estem en una relació cordialíssima.