Selecciona Edició
Connecta’t
LLIBRES

La Gran Mare Literatura

Cada pàgina és una lliçó de treball i de talent, del valor de la humilitat en la creació

La premi Nobel de Literatura 2015, Svetlana Aleksiévitx, en una imatge del seu arxiu personal.
La premi Nobel de Literatura 2015, Svetlana Aleksiévitx, en una imatge del seu arxiu personal.

L’entusiasme que provoca la lectura d’una obra mestra és una sensació que costa descriure. És personal, però al mateix temps és transferible, crea un espai compartit amb tot de lectors que faran seu l’estat de secret, alegria i transcendència. No és predictible, és clar, arriba quan menys s’espera, però aleshores és cert, complet, abassegador, imparable.

Parlo de Temps de segona mà. La fi de l’home roig, traduït per Marta Rebón i publicat per Raig Verd (Acantilado en castellà), un llibre excepcional, que culmina aquest enorme projecte literari que es diu Svetlana Aleksiévitx. Temps de segona mà narra la caiguda de l’imperi soviètic, i ho fa com ho ha de fer la millor literatura, explicant què els passa als personatges que formen part d’una història: homes i dones que són, a la vegada, agents i subjectes passius dels canvis que pateix el país més gran del món.

De la il·lusió col·lectiva a la decepció personal, Aleksiévitx recull i transcriu els testimonis de desenes de persones que han viscut un país que per a uns ha desaparegut, per a d’altres s’ha transformat i per als nostàlgics encara és viu. La Unió Soviètica va crear una cultura i una societat que va amarar els hàbits i el pensament dels homes fins a convertir-los en homes soviètics. El país i la història mundial adquirien uns significats que anaven més enllà de les conclusions de la lògica social que descrivia el comunisme, des de dins de l’URSS o des de fora.

TEMPS DE SEGONA MÀ. LA FI DE L’HOME ROIG

Svetlana Aleksiévitx

Raig Verd

544 pàgines. 24,95 euros

D’aquí ve la importància del testimoni, totes aquestes mirades creuades que descriuen i són descrites. Des de la científica fins a la cambrera, des del militar fins a l’estudiant, passant pels obrers i els immigrants de les repúbliques que se separen així que la Unió es trenca. Aleksiévitx fa parlar el poder i el saber, escolta què diuen els qui redactaven les lleis i els qui les havien d’obeir. Narra, en definitiva la complexitat de la vida d’un país, els afectes que acaben ocupant tots els espais, també el polític: la gent pateix, té esperança i gelosia, desitja, estima, creu, es conforma, projecta un futur, llegeix i viu la història i construeix un tapís humà amplíssim i sempre nou. En la bona literatura no hi cap la redundància: “Però, què hi té a veure aquí la història? Vostè vol que li doni mastegats fets sangonosos, alguna cosa picant, que faci pessigolles al nas dels lectors, oi?”, li demana un testimoni de les altes esferes del Kremlin.

No és veritat, Aleksiévitx no vol fer pessigolles perquè la seva aposta és altíssima. Qui llegeixi Temps de segona mà hi trobarà una continuadora i una renovadora —què seria de la tradició sense l’aportació— de les passions, les voluntats i els anhels que han construït la literatura russa dels darrers dos segles. Hi trobarà els dilemes morals de Dostoievski, però també la humanitat de Txékhov, la dedicació de Xalàmov, la ironia de Gogol i l’amor profund de Tolstoi. Perquè la suma dels llibres d’Aleksiévitx són una gran novel·la d’amor... Quin bon arbre de lectures, aquest que ens mena al Txevengur (Edicions de 1984) de Platónov o a Contra tota esperança de Nadejda Mandelstam (Quaderns Crema).

Les editorials i la premsa volen saber a quin gènere es pot adscriure Aleksiévitx. Quina importància té això si algú és capaç de recuperar el cor de veus, de transformar-lo en un diàleg que situa el lector al mig de l’acció i no el deixa fugir? Periodisme? Oralitat? Memorialisme? No- ficció? Literatura: preguntar, escoltar, arriscar-se, construir el talent necessari per digerir algunes de les pitjors tragèdies a què s’ha enfrontat l’home durant els darrers cent anys. “Busco una llengua”, afirma Svetlana Aleksiévitx a Apunts d’una còmplice, el prefaci que obre el llibre.

La llengua, la dicció, l’estil i l’aportació que Aleksiévitx fa a la literatura contemporània es troben en d’altres llibres que esperem que arribin aviat en català. Es troben en la Pregària de Txernòbil, o en Els taüts de zinc, que recull els testimonis de la guerra de l’Afganistan. I, abans, a La guerra no té rostre de dona, un llibre tan excepcional com els dos anteriors, on parlen les noies, les àvies que van participar en la Segona Guerra Mundial.

Estem davant d’una obra excepcional que narra fets excepcionals. Cada pàgina és una lliçó de treball i de talent, del valor de la humilitat en la creació. Aleksiévitx diu que ha escrit una ànima, i quan ho diu, és clar que ha volgut actualitzar aquesta ànima col·lectiva que es pot traduir a tots els idiomes i que és la tasca de la Literatura.