Al seu llibre La estetización del mundo (Anagrama, 2014), Gilles Lipovesky i Jean Serroy estableixen les quatre lleis de bronze del capitalisme artístic: embellir, seduir, innovar i distreure. “Actualment hi ha infinitament més revolució en l’economia que en l’art: és el capitalisme artístic, i no l’art d’avantguarda, el que pot reivindicar la idea de canviar el món”, adverteixen els teòrics francesos. I és així. L’imperatiu estètic és capaç d’intervenir en totes les fases i esferes de la vida humana, és el mitjà que presta tota la seva força per augmentar el benefici econòmic mentre esclerotitza el sistema educatiu i el pensament crític. Un panorama dissuasiu i molt poc rendible en termes d’emancipació social que avui ens porta a preguntar-nos el sentit de l’art i dels artistes “prou bons”.
Després del crac financer del 2008, la publicació anglesa Q-Art va preguntar a una vintena de docents universitaris per a què servia l’art. John Timberlake, professor de la prestigiosa Middlesex (quin nom tan meravellós!), va presentar la resposta següent: “A la vista de la nostra cultura predominantment utilitària, crec que la qualitat radical de l’art és no tenir cap ús”. En la banda oposada, el professor de la Middlesbrough Institute of Modern Art, Alistair Hudson, advocava per la concepció d’un “museu útil” l’imperatiu categòric del qual seria “demostrar l’ús real de l’art en la societat”. Hudson no parlava d’altra cosa que de promulgar nous béns socials que rebentin la imatge que ha tingut l’art des del Romanticisme: un objecte votiu tancat en una urna sense que amb prou feines li toqui la vida. Fi de la modernitat.
Aquesta proposta out of the bubble (fora de la bombolla) introdueix el concepte d’“ideologia útil”, que a poc a poc està fent els seus primers passos no només en la política, sinó també en centres d’art i premis prestigiosos —o desprestigiats, segons l’ull crític amb què es miri—, com ara el Turner, que en els últims anys s’havia abonat a l’espectacle a força de designar guanyadors que tanquen en formol animals biseccionats, o altres més “minimalistes”, com el concedit a 2001 a Martin Creed per una habitació buida amb llums que s’encenen i s’apaguen. Nick Serota, president dels museus Tate, es va atrevir a comparar l’obra de Creed amb una pintura impressionista, mentre un lector de The Times es preguntava en una brevíssima carta: “Si hi ha un tall de llum, deixarà d’haver-hi art?”. El premi atorgat en aquesta última edició al col·lectiu de joves arquitectes i dissenyadors Assemble, pel projecte de rehabilitació d’uns antics habitatges a Liverpool, demostra, en uns moments d’important crisi d’habitatge, que l’art oficial entra en una nova època en la qual es privilegia la utilitat davant de la criticitat.
En Koestner, la màquina serveix per inscriure trànsit i alienació en el cos
A mig camí entre la meravellosa inutilitat de la qual parlava Timberlake i una utilitat de biaix més espiritual, sorgeixen els treballs de Joachim Koester (Copenhaguen, 1962) i Patricia Dauder (Barcelona, 1973). El primer, a les sales de la BlueProject Foundation, planteja com, a partir de la màquina, s’inscriuen en el cos formes de trànsit o alienació. No es tracta només d’escapar del cos i de la ment, sinó també dels altres sistemes de tancament que produeixen els mecanismes socials, econòmics i polítics. La fugida d’aquest cos es produeix a través d’un àudio hipnòtic —molt recomanable per als que estiguin sotmesos a l’estrès emocional en aquestes festes—, una màquina de cosir o el cinema, aquesta màquina perfecta de producció d’afectes i conductes. En concret, Koestner distorsiona sobre una pantalla la coreografia de les pel·lícules de l’Oest. És l’emancipació de la màquina per la màquina, un mecanisme que ens tanca i allibera, com el pharmakon homeopàtic del demolidor Derrida.
Patricia Dauder traça a ProjecteSD un entorn simbòlic definit per rastres, decoloracions, marques i trencaments. Si, en lloc d’homuncle, Frankenstein fos pintura, tindria aquesta aparença “monstruosa”, indefinible: un cos viu buidat o saturat, del revés o del dret, pell i vísceres, negatiu i positiu. El cos de la pintura, finalment desfeta després de rebentar la pompa, apareix recol·lectada en les seves parts, que recobren el seu aspecte més primitiu. Una forma absent i inútil que, no obstant això, demana ser de nou habitada. L’última bombolla d’aquest Nadal.
