Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Els eixos dels vots

En últim terme, totes les opcions entre les quals es dirimeix la política tenen a veure d’una manera o d’una altra amb la justícia social

És costum recent, en analitzar el sentit dels vots, distingir entre l'anomenat eix social i el denominat eix nacional. En el primer, s'etiqueten els votants com de dretes, d'esquerres o de centre. Les etiquetes de l'altre eix són menys clares: nacionalistes, sobiranistes, federalistes, unionistes… Crec que es pot parlar de més de dos eixos i penso que de tots, n'hi ha un, el que té a veure amb la justícia social, que és més important que tots els altres. M'explico.

1. Eix economicosocial. És el més comprensible perquè és el que ha existit sempre. Es pot situar en un extrem la llibertat i, en l'altre, la igualtat; es pot anteposar l'interès individual o el benestar general; es pot buscar una societat més polaritzada o més cohesionada; es pot prioritzar l'esforç individual o lluitar contra les desigualtats socials. Durant moltes èpoques històriques, i especialment durant els dos últims segles, sobre aquest eix s'han desenvolupat, i espero que es continuïn desenvolupant, els enfrontaments polítics als països democràtics. Llibertat, progrés, desigualtat, equitat i solidaritat són els seus conceptes clau.

2. Eix nacional. En algunes èpoques i en alguns països, el panorama es torna més complex en aparèixer potents impulsos per canviar les relacions entre territoris. Aquests impulsos poden tendir cap a la separació, com en el cas català o escocès, o cap a l'acostament, com passa en el procés de construcció de la Unió Europea. Sorgeixen partits nacionalistes i unionistes, i també partits europeistes o antieuropeistes. Aquests moviments van sempre acompanyats d'elements emocionals de tipus històric, identitari i cultural; però el que els pot donar força majoritària és el convenciment que la nova organització territorial pot augmentar la capacitat de millorar l'economia i de disminuir les injustícies socials existents.

Dit més clar, crec que la importància de l'eix nacional s'ha de mesurar en funció de la seva capacitat per millorar les dinàmiques econòmiques i socials del territori. Veuria molt difícil estructurar majories sota l'objectiu de “ser independent, encara que suposi ser més pobre”; o del desig de “pertànyer a la UE, encara que suposi ser més pobre”. Crec que això s'està posant de manifest, i entenent, al nostre entorn.

3. Eix verd. L'aparició i el creixement a Europa, durant les últimes dècades, de partits verds ha estat important. Malgrat que en una primera etapa molts van creure que l'ecologisme obeïa a uns impulsos idealistes o ètics, a poc a poc s'ha anat acceptant que la necessitat d'actuar davant la degradació del planeta, l'esgotament de recursos, les conseqüències del canvi climàtic, o la sostenibilitat futura dels nostres sistemes econòmics, és un dels principals reptes de la nostra generació. No prendre les mesures necessàries perjudicarà les futures generacions, però és fàcil entendre que perjudicarà sobretot les persones més pobres i els països més pobres. La insostenibilitat és un perill per a tothom, però també és una exigència per evitar incrementar encara més les desigualtats. Novament, aquest eix ens remet a l'eix social.

4. Forma d’estat. Va haver-hi un temps que hi havia un eix monarquia/república. Crec que les monarquies ja són una institució en declivi, però pot haver-hi pobles que acceptin un règim monàrquic, si és indiscutiblement democràtic. No penso que hàgim de perdre gaire temps debatent aquest eix, però hauríem d'ajudar a transformar alguns regnes no europeus clarament despòtics.

5. Novetat. La corrupció, les males pràctiques polítiques, i sobretot la percepció creixent que en tenen els ciutadans han portat a la formulació d'un nou eix: la nova i la vella política. Crec que la política actual necessita una reforma urgent, i m'alegra que apareguin forces noves amb estils nous, que intentin regenerar-la. Només un advertiment: no hi ha res que només per ser nou sigui bo, ni que per ser vell sigui dolent; i tampoc, no hi ha res que només per ser vell sigui bo, ni que per ser nou sigui dolent. Cal jutjar allò vell i allò nou amb el mateix rigor i amb els mateixos paràmetres, especialment els que es deriven de l'eix social. El benestar material i immaterial de les persones és la fi de la política.

Joan Majó és enginyer i exministre.