Selecciona Edició
Connecta’t

La Intercontinental passa per Europa

Sud-amèrica vibra amb el Mundial de Clubs però els seus jugadors, fins a sis titulars al Barça, la guanyen quan emigren

Neymar, Alves, Adriano i Bravo amb la copa del Mundial de Clubs.
Neymar, Alves, Adriano i Bravo amb la copa del Mundial de Clubs. AFP

Luis Suárez va recordar abans del seu viatge al Japó que, quan era un nen, s'aixecava a les set del matí per veure la Copa Intercontinental per televisió. “Per a nosaltres és una cosa única”, explica Zetti, bicampió del món amb el São Paulo de Telê Santana el 1992 i el 1993. “Quan vam derrotar el Barça de Cruyff ens van rebre prop de 10.000 persones a l'aeroport i ens van portar en un cotxe de bombers fins al Morumbi”. “Va ser una cosa impressionant”, afegeix Víctor Espárrago, campió de la Intercontinental amb el Nacional d'Uruguai el 1980. “Era apoteòsic; amb tota la gent que hi havia al carrer es va crear una sola via entre els 20 quilòmetres que separen l'aeroport de Carrasco de Montevideo. Només he viscut una cosa semblant quan l’Uruguai va quedar quart a Mèxic ’70”, completa Espárrago. El Barça de Luis Enrique es defineix a partir del seu trident en atac: Messi, Luis Suárez i Neymar, protegits en defensa per Alves, Mascherano i Bravo. Nostàlgia sud-americana per vèncer el River Plate i portar el Mundial de Clubs a Barcelona.

La Copa de Bravo. Luis Enrique no dóna explicacions dels motius pels quals tria un porter. En qualsevol cas, se sap que la Lliga és per a Bravo, mentre que Ter Stegen defensa el travesser a la Copa i a la Champions. Quan va arribar la Supercopa d'Europa, l'alemany es va posar els guants, i en la d'Espanya els dos porters es van repartir un partit cadascun. El Mundial de Clubs va obrir un nou interrogant i l'asturià es va decantar pel 13. “La titularitat?”, es va preguntar Bravo; “no em va sorprendre. Sé el que haig de fer, com preparar-me, com entrenar-me. Sé com funciona tot això, és un premi a la constància i a la feina”.

Alves, com Cafú. El lateral va aixecar el seu primer Mundial de Clubs el 2009. El seu dorsal, el 2, tenia un remitent: Cafú. “És una de les meves referències i per això vaig triar aquest número”, va explicar el defensa. Alves va col·locar diumenge a la seva vitrina la seva tercera Copa del Món i iguala el seu ídol Cafú, que va conquistar dos Copes Intercontinentals amb el São Paulo de Telê Santana, el 1992 contra el Dream Team i el 1993 contra el Milà de Capello, i el 2007, de rossonero, es va consagrar amb Ancelotti.

Sentiments trobats. A la Copa Libertadores del 2006, Mascherano es va enfrontar per primera vegada al club que el va educar, el River. Llavors, al Jefecito, vestit amb la samarreta del Corinthians, li va tocar marcar Gallardo, entrenador de l'equip del barri de Núñez. Un record dolent per al blaugrana, que va acabar a la dutxa abans d'hora per una falta al Muñeco Gallardo. “Hauria preferit no jugar contra el River; ara m'alleuja que el partit ja ha passat”, va dir el 14 després de la final. “No em molesten les xiulades del River. Vaig sentir més l'afecte i els ànims de la gent. Per a ells sóc un rival i no pretenia tenir cap tracte especial”, va afegir el defensa del Barça.

Neymar i la seva revenja. El Barça va escombrar el 2011 el Santos per 4-0 i Neymar, que ja començava a enamorar el món amb les seves cabrioles endiablades, no va poder dir ni piu. No va xutar a porteria en tot el partit, però, per a consol seu, va tornar al seu país amb la Pilota de Bronze i el beneplàcit de Messi. “És un grandíssim jugador”, va dir el 10 sobre el llavors jugador del Santos. “En Leo és el meu ídol”, va dir Neymar. Quatre anys després va repetir la mateixa frase, però aquesta vegada amb la Copa del Món a la mà i amb Messi al seu costat.

El tron de Messi. La temporada va començar malament per a l'argentí: es va trencar el lligament col·lateral intern del genoll esquerre i va arribar al Japó amb una pedra al ronyó. Els focus assenyalaven més Luis Suárez (24 gols) i Neymar (16) que a ell (11). No obstant això, el 10 va mostrar la seva corona al Japó. El de Rosario va obrir el camí del triomf contra el River i es va coronar com a màxim golejador del Mundial de Clubs, juntament amb Suárez (5). La part dolenta per a Messi va ser la batussa que va viure amb l'afició milionària en el seu retorn a Barcelona. “A Messi li tenim afecte per la persona que és i perquè és el millor del món. Quan arribem a Buenos Aires espero saber qui és l'agressor perquè si és soci el farem fora immediatament”, va sentenciar Rodolfo D’Onofrio, president del River.

Sense televisió. No li va fer falta matinar a Luis Suárez per veure el Mundial de Clubs. Absent en la pugna final per la Pilota d’Or, l'uruguaià es va consagrar com el millor jugador del torneig i, sense Messi ni Neymar, va ficar el Barça a la final amb els seus tres gols contra el Guangzhou. “Som tres milions de persones i els nostres futbolistes triomfen en els millors equips. Al River hi van jugar tres uruguaians i al Barça hi havia Suárez”, tanca Espárrago. Suárez no es va oblidar del nen que s'aixecava per veure la Intercontinental i, amb Messi, Neymar, Alves, Mascherano i Bravo es va consagrar al Japó. Sang sud-americana al Barça campió mundial.