Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Bravo dits llargs

El jugador del Barça no necessita vanar-se per demostrar que és un porter excel·lent amb una personalitat extraordinària

Claudio Bravo, amb el trofeu del Mundial de Clubs.
Claudio Bravo, amb el trofeu del Mundial de Clubs.

No pixa colònia, no té el cos novel·lat per un grafiter, no s'extralimita a Twitter, no malparla mai, no es disfressa quan obre l'armari i, a més, es pentina al natural. Un paio normal, cosa que gairebé el converteix en anormal en aquesta època de vedetismes, passarel·les i camerinos en comptes de vestidors. Claudio Bravo no sofreix per l'actualitat, viu allunyat de l'espumós món de les celebritats. No li ha fet mai falta l'attrezzo del futbol, no necessita tunejar-se ni gallejar per mostrar el que és, un excel·lent porter que va d'incògnit en un ecosistema molt definit i polaritzat: els catacracs i els crescuts a la Masia. Després queda alguna peça, el cas d’Alves, que es dóna vida a si mateix amb les seves extravagàncies.

Segons el seguidor, es pot dir que aquest xilè d'aparent austeritat franciscana pertany a la classe mitjana. Falsa impressió. Bravo és un guardià de primera per a Messi i el cor. Algú amb una personalitat extraordinària per sobreviure a l'extensa empremta de Víctor Valdés i suportar l’auge del jove Ter Stegen. També per disfressar-se de Koeman en donar sortida al joc sense que li tremolin els peus, jugar al solitari contra rivals que en general l’assalten amb infreqüència i no perdre la concentració pensant amb les musaranyes. Ja se sap que el porter és un solo, i més en equips jeràrquics obligats a un atac descamisat.

Amb 32 anys, Monín, sobrenom que alguns li han donat per la seva agilitat, és un paio molt respectat a les catacumbes de la banqueta. Se’l considera un home molt familiar, seriós, coherent i assenyat. “S'explica molt bé, amb molta pausa, la mateixa que té en el joc”, argumenten des de l'entorn blaugrana. Quan Andoni Zubizarreta catalitzava la direcció esportiva del Barça, una de les màximes en fitxar els de la tercera via –ni estrelles ni jugadors del planter– era la seva personalitat. El radar es posava en futbolistes “professionals”, “de pes” i “trajectòria”. Bravo complia amb les tres variables i en Ter Stegen el club va veure un Bravo amb deu anys menys.

Superat l'examen psicològic, el xilè reunia condicions esportives imprescindibles per a la porteria culer. El sistema exigia un porter amb tacte als peus, que mantingués sempre la distància justa amb la defensa per més que no li arribessin a porta i que sabés jugar en desavantatge en els un contra un. Al Barça ha treballat la potència i la velocitat. A més, Bravo té una qualitat excepcional: és un dits llargs. Hi ha porters que es tiren i d’altres que s'estiren. El xilè és dels segons. Com Casillas, és capaç d'arribar uns centímetres més lluny que els porters mundans. Els porters l’anomenen “dislocació de l'espatlla”, un cop extra del braç que els fa guanyar distància.

Més enllà del debat sobre les alternances de Luis Enrique, el que s’ha dit sobre Bravo val per a Ter Stegen. Sense Valdés, el Barça va guanyar un dos per un, solució beneïda si tots dos creen un mur contra les interferències i congenien amb els mateixos asados que Messi, Suárez i Neymar. La millor notícia per als barcelonistes seria que els dos seguissin com fins avui, amb una competència silenciosa. Una altra normal anormalitat en un futbol tan procliu a les combustions. Un altre repte per a Luis Enrique, que, de moment, dóna més vida a Bravo. Potser perquè veu l'avui en el xilè i el demà en l'alemany. Potser perquè els coneixedors del calador consideren Bravo un tigre adormit. No és estrany, perquè amb la seva calma verbal, només arribar al club va confessar en la intimitat: “Sé que ja s’ha fitxat Ter Stegen... però seré el titular”. Sense aquesta confiança seria insuportable una meta de màxim risc com la del Barça o el Madrid. I, a més, sense soroll, sense ser esvalotador, sense que Messi et pugui fer la gran passada per després reverenciar-lo.

Sense sortir als cromos, a Bravo i Ter els queda el claustre, a resguard de les cicutes. Tots dos s'han revaloritzat de blaugrana, encara que l'alemany s’enfadés al Japó, on el seu col·lega va fer poques, però fantàstiques, parades. Era el seu torn? Arribarà. No només de la MSN viu aquest Barça mundial.