Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

El dia de la sort

N'hi ha molts que no tenen res a celebrar perquè no han estat agraciats ni a la loteria ni a les urnes. Són tots aquells que han entrat en la categoria de perdedors irremeiables

El 22 de desembre és el dia de la loteria. La cantarella dels nens de San Ildefonso declara l'inici de les celebracions nadalenques. Per a les explosions d'alegria dels afortunats ja estan preparades les ampolles de cava, o potser ja s'estaran destapant quan es llegeixi aquest comentari. A la porta d'un venedor de loteria feliç, cridaran el seu número de la sort grups desbordants d'alegria per la seva bona ventura. Es repetiran els comentaris sobre que aquest any els premis han estat molt repartits, que hi havia molta necessitat en aquest barri, o en aquesta població. Sempre són gent senzilla, normal, com la majoria. Però sempre són una minsa excepció, perquè el normal és que, excepte a Fabra, l'avi de l'aeroport de Castelló, la sort no acompanyarà la immensa majoria dels qui juguen, per molt que la necessitin.

A les eleccions també hi ha guanyadors que acaben de celebrar el seu triomf juntament amb els seus equips de campanya i seguidors. Però la immensa majoria dels votants a les eleccions són gent senzilla, normal, amb necessitats que hauran d'atendre i que els polítics electes haurien de resoldre. Com els que van jugar a la loteria, són gent que tampoc ha guanyat res.

No obstant això, mai hauríem d'oblidar que n'hi ha d'altres més desafortunats. Són els que no tenen res a celebrar. En molts casos ni tan sols van votar ni esperen res dels recentment escollits, perquè, llançats a l'abocador de la nostra societat del consum, difícilment els somriurà la sort. Són els perdedors irremeiables.

Són perdedors irremeiables, i definitius, els 100.000 morts, des del 2012, esperant l'ajuda que legalment els corresponia per la llei de dependència, segons assenyala ATTAC. L'associació estatal de directors i gerents de serveis socials concreta les retallades produïdes el 2013 en el finançament de la llei de dependència: 342 milions d'euros a Andalusia, 240 a Catalunya, 145 a Madrid. La revisió dels graus de dependència per retallar els pagaments, o suprimir-los, i l'augment del copagament, constitueixen una clamorosa asfíxia de la llei, dels dependents i de les seves famílies i cuidadors.

Igualment són perdedors irremeiables els immigrants que arriben sense papers i sense diners, als quals la llei considera immigrants irregulars. O ni tan sols arriben. No poden entrar a Espanya i esperen l'ocasió d'evitar les vigilàncies frontereres, com els amuntegats rere els filats de Ceuta i Melilla, anhelant el moment d'accedir a la condició superior d'immigrant “il·legal”. Altres ni tan sols poden esperar, perquè arriben escapant de genocidis o massacres, bombardejos i guerres. Els veiem en les imatges reaparegudes que crèiem definitivament enterrades en els llibres d'història, de les comitives de desgraciats recorrent a peu els enfangats camins d'Europa. Són, o volen arribar a ser, refugiats. És impossible determinar la xifra dels uns i dels altres, no només per la irregularitat administrativa de la seva arribada sinó també perquè el nombre va creixent amb sorprenent celeritat. Per això la notícia de la seva arribada ja s'ha convertit en una dada gairebé sense interès, tret que aquesta es desperti per una anècdota dramàtica, com els atrapats a la part alta dels filats, o com la primera imatge d'un nen petit mort a la platja, encara que després hi hagi més intents de salt col·lectiu de les tanques, o més nens morts que ja ni tan sols són notícia.

També són perdedors irremeiables els que ja han estat desnonats del seu habitatge. Segons Banca Ètica, des de l'inici de la crisi 350.000 famílies han perdut irremissiblement el seu habitatge habitual, i el 2014 aquesta xifra va créixer el 8,4% respecte del 2013. Els esforços d'intervenció i mediació d'algunes alcaldies són manifestament insuficients. La llei 24/15 del Parlament de Catalunya sobre habitatge i pobresa energètica, aprovada per unanimitat a iniciativa de la PAH, està trobant tota classe d'obstacles en la seva aplicació i desenvolupament. Les dades sobre suïcidis associats a aquesta desgràcia són significatius encara que no estan judicialment quantificats.

Podria seguir amb l'enumeració dels perdedors irremeiables, però avui no és dia per a la malastrugança. Comencen els dies del consumisme a dojo, i de les llums festives. Així que, en nom de tots ells, als agraciats per la fortuna i per les urnes els desitjo bones festes.

José María Mena va ser fiscal cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

MÉS INFORMACIÓ