Votar entre Pare Noels i rens

Rajoy vota enmig de fortes mesures de seguretat

Sánchez es presta a ‘selfies’ i els fa ell mateix

El col·legi electoral de Rajoy és el més lògic i normal, una de les seves expressions més seves, el més previsible, perquè viu a la Moncloa i és un que està al costat, a Aravaca (Madrid). És un col·legi concertat bilingüe, Santa Bernardette, entre xalets amb frontó i piscina. La vida no és fàcil per a qui li toca estar a la mesa on vota el president del Govern espanyol. Un jove i dues senyores resisteixen espantats i gairebé soterrats per mig centenar de càmeres i fotògrafs. Cap noia, per cert. El jove s'alarma quan li pregunten si la samarreta que porta és d'algun grup de rock: "No, no, no és de cap sigla política!", expliquen preocupades les seves companyes. És la secció 78, mesa B, cognoms de la M a la Z. El president, com un més, està aquí classificat.

En l'espera, entre un munt de gent, és divertit jugar a endevinar de quin partit és cada apoderat, per la pinta, i després mirar-li la targeta. És estrany equivocar-se. Els que més es veuen són els del PP i Podem. També es comenta en les rotllanes allò del cop de puny de Pontevedra i es busca instintivament els de seguretat. Hi ha un gran desplegament de forces de l'ordre. Un capellà d'aspecte bonàs que s'acosta a la mateixa urna de Rajoy desperta l'instint dels fotògrafs. Després de votar, fa una benedicció a tothom entre rialles. "Una mica d'alegria, que és Nadal!", diu en acomiadar-se entre aplaudiments. De fet, és curiós votar entre dibuixos de Pare Noels i rens, ho fa tot més entranyable.

A les 10.37 comencen a demanar silenci com als toros. Els nois del PP es col·loquen en formació per fer-li el passadís al seu cap fins a l'urna. Quan per fi arriba Rajoy, bastant seriós i aclaparat per l'expectació, com si encara no s'hi hagués acostumat, deixa la seva dona esperant-lo i es fica ell sol a la melé. Comencen a tornar-lo boig per a la foto: "President, aquí dalt! President, aquí sota!". Quan se'n va se sent un aplaudiment. El núvol de periodistes s'esfuma en un segon, amb soroll metàl·lic de les escales que porten, i els de la mesa miren al voltant perplexos com si els acabessin de teletransportar. "Quina pau!", exclama una de les dones.

Però Rajoy no se'n pot anar. Es queda a fora esperant la seva dona i és llavors quan se'l veu com un home sol envoltat d'escortes, uns nou. Alguna senyora intenta costar-s'hi dissimuladament per fer-se una foto i li ordenen que s'allunyi sense contemplacions. Al final, Rajoy només se'n farà una amb una mare i el seu nadó. Mentre se'n va els nens pregunten als pares qui és, perquè el segueix tanta gent i, ja de repregunta, què és la política, moment en què els pares canvien de tema. Els nois, ja immersos en l'esperit nadalenc, intueixen que és alguna cosa especial, o fins i tot que els polítics podrien ser gent que porta regals. Aquesta confusió és culpa de l'elecció de dates dels comicis.

Els ‘selfies’ de Sánchez

El col·legi de Pedro Sánchez és a deu minuts en cotxe, a Pozuelo de Alarcón, i vota a les 11.00 al centre cultural Volturno. És la secció 18, mesa B, cognoms de la L a la Z. L'aula que li ha tocat, Teòriques 3, és minúscula pel xivarri que hi ha muntat amb els periodistes. No hi cap ningú. Sánchez està molt més distès, es presta a les exigències de la premsa, girant-se amb la papereta per a la foto i es fan bromes. "Pedro, una de tres!". O quan per fi insereix la papereta, diu un fotògraf: "Pots repetir una altra vegada?". Quan se'n va, alguns votants, que han hagut d'esperar i travessar la multitud, entren enfadats amb una de les frases més espanyoles que hi ha: "És que no hi ha dret!". També la diuen altres ciutadans, molestos pel soroll, mentre travessen els jardins de romaní per evitar l'aglomeració.

Sánchez no té cap distància amb la premsa i la gent. En sortir no para de fer-se fotos i selfies amb qui l'hi demana. Fins i tot els fa ell mateix, agafant els mòbils. Com el d'una dona amb dos gossets, el Ricky i la Betty, "per Elizabeth Taylor", que se'n va molt contenta. En la rotllana amb la premsa espera que estiguin tots a punt i fins i tot s'interromp per esperar un col·lega que té un problema de so. Un nen està a coll del seu pare com un periodista més. "Li encanten els polítics, se'ls sap tots", explica el seu pare.

A les 10.00 ja ha votat Alberto Garzón, però a Màlaga, a Rincón de la Victoria, un detall romàntic més d'IU per rebatre el pessimisme dels sondejos. El proper a Madrid, Pablo Iglesias, vota a l'altre costat de la ciutat, a Vallecas.

Iglesias, de partit de futbol

Amb el líder de Podem, comparat amb Rajoy i Sánchez, el clima no ha estat gens contingut, sinó gairebé d'aficionats en un partit de futbol. Pablo Iglesias ha votat a l'institut bilingüe Tirso de Molina de Vallecas a les 12.30 i vint metres abans d'arribar ja l'estaven aclamant a les voreres: "Sí que es pot, sí que es pot!". Als col·legis dels candidats popular i socialista un podia imaginar que hi havia gent que els votava, però en el cas d'Iglesias era gairebé impossible pensar que algú no ho fes. Ha estat aclamat i aplaudit en un ambient triomfal, festiu, per molta gent entre la qual gairebé no podia ni obrir-se pas. Hi ha anat amb Íñigo Errejón i altres companys del partit, com un equip o un grup de col·legues, cosa gens familiar. "Íñigo, t'estimo, t'estimo, ets el millor!", li ha cridat un jove a Errejón, que l'ha mirat sense saber què dir. Iglesias s'ha parat a parlar amb un home que li ha dit alguna cosa amb llàgrimes als ulls i després li ha fet un petó a una dona de cabells blancs. Hi havia moltíssimes velletes i gent gran, que el miraven com a un nét que els ha sortit genial.

El fervor s'ha convertit en un problema en arribar al pis de dalt, per culpa d'un passadís molt estret. Hi havia llargues cues d'espera i l'arribada del líder de Podem, amb una munió de periodistes, ha col·lapsat la circulació. Els agents municipals es desesperaven. La gent protestava. "Pablo, t'estimem molt, però no podem sortir", li ha dit una senyora. Iglesias i els seus han esperat pacientment fins que ha pogut arribar a l'aula 158, mesa A, on hi havia a la porta un poema nadalenc: "Nadal, nen meu, és amor en acció". Nadalenc o no, el que es respirava a l'institut era amor de barri i de classe per un dels seus. També era el lloc amb més periodistes, i se sentien molts estrangers, italians i portuguesos, sobretot. Fora d'Espanya sembla que és qui més interessa.

"El que ha de fer ara és fer les coses bé", sentenciava una dona gran mentre el veia sortir. A la porta s'han reprès els clams: "Es nota, se sent, Pablo president". I també: "Tic, tac". Ja queda menys per a les vuit de la tarda i saber d'una vegada per sempre quina hora marca aquest famós rellotge.

MÉS INFORMACIÓ