Selecciona Edició
Connecta’t
CINEMA ESPANYOL: ELS CLÀSSICS

Fer cinema a Catalunya

El director i productor Josep Maria Forn rememora els seus problemes amb la censura franquista

El director de cinema Josep Maria Forn, a l'estació d'Atocha de Madrid.
El director de cinema Josep Maria Forn, a l'estació d'Atocha de Madrid.

Aquest barceloní de 87 anys va començar a dirigir pel·lícules a finals dels cinquanta després d'haver-se format al llarg de tot l'escalafó professional. Josep Maria Forn és responsable de 16 llargmetratges que han tocat diversos gèneres i ha produït més de 30 pel·lícules alienes. Per si fos poc, va crear l'Institut de Cine Català i va ser president del Col·legi de Directors de Catalunya. Una carrera heterogènia, però ell mateix sap que, sobretot, és reconegut per La pell cremada, que el 1967 plantejava el problema dels emigrants andalusos, els xarnegos, en una Catalunya pròspera.

“Al món sóc assenyalat com el director de La pell cremada, una pel·lícula que va canviar la meva vida per bé, això que es diu el triomf. 50 anys després, continua completament viva. Me la demanen de molts llocs del món. Amb aquest èxit jo em vaig creure allò d'ampla és Castella i que, per tant, podia vèncer la censura franquista. Però no va ser així. Tinc una pel·lícula maleïda, La resposta, que tant de bo no hagués fet. No me'n penedeixo, l'estimo molt, però també va canviar la meva vida però en sentit contrari. La resposta va ser la pel·lícula més prohibida: va passar 24 vegades per la comissió de censura. Però, esclar, és que parlava d'un assassinat polític, i en aquell moment, el 1968, havia esclatat la revolució estudiantil i la censura era més rígida de l'habitual. M'hauria agradat veure com un policia pega al protagonista i com ell li roba la porra amb la qual després mata el prebost de dretes, però no es va arribar a filmar. Es va rodar el 1967 i no es va estrenar fins al 1976, amb Franco mort. Quantes vegades va passar per censura!”.

La resposta es va poder projectar al festival de Molins de Rei, tot i que en una única projecció. “Ho vaig acceptar amb la condició de dir el que jo volgués. I desbarrar tant com vaig poder, tot i que la sala era plena de policies. Em vaig guanyar l'aplaudiment més gran de la meva vida, però l'endemà em van citar al Ministeri de Cultura i el director general em va dir que el cinema se m'havia acabat per a tota la vida. De fet, vaig trigar 10 anys a fer una altra pel·lícula, i va ser Companys, procés a Catalunya. Mentrestant, em vaig dedicar a produir, entre d'altres, Ocaña, de Ventura Pons, o La ciutat cremada, d'Antoni Ribas. Va haver-hi un moment en què tots els directors joves de Catalunya passaven pel meu despatx, fins que feliçment va morir Franco i vaig poder reprendre la meva feina com a director”.

“Un episodi de la meva vida és quan em va trucar Jordi Pujol, a qui li havia agradat molt La pell cremada, per fer alguna cosa pel cinema català. Com que jo tenia bona relació amb tothom, vaig acceptar el càrrec de subdirector general. L'endemà, tots els directors catalans em van titllar de traïdor perquè deien que me n'havia anat amb CiU, quan no tenia carnet de res. El temps que vaig estar a l'Administració ho vaig passar fatal, entre altres raons perquè no hi havia diners per a res. Després de dos anys al càrrec, em vaig preguntar què coi estava fent allà. I em vaig llançar a fer una comèdia, ¿Lo sabe el ministro?, que ja en aquella època [1991] parlava de la corrupció. És una pel·lícula que encara té recorregut per a aquests catalans que vénen a Madrid a fer tripijocs”.

No va ser aquesta la primera comèdia de Forn. Abans, havia rodat La vida privada de Fulano de Tal, en la qual Fernando Fernán Gómez és un jove amb dificultats econòmiques per satisfer els capritxos de la seva dona, encara que a Forn el que li ha interessat sempre és “el tema de la culpabilitat i la innocència”. Va dirigir Yo maté, Los culpables, El inocente –que va acabar titulant-se Muerte al amanecer–, ¿Pena de muerte?, modificada per la censura, “que deia que a Espanya mai hi havia hagut errors judicials”, amb films per encàrrec com La ruta de los narcóticos o La barca sin pescador, sobre l'obra teatral d'Alejandro Casona, que havia tornat de l'exili.

Fins que el 1979 va rodar Companys, procés a Catalunya, sobre el president de la Generalitat afusellat el 1940. “És una vergonya que ni el Govern espanyol ni el Rei que va nomenar Franco hagin demanat perdó per un assassinat; a Companys el van assassinar”, opina. “Aquell judici no s'aguanta. Va ser la Gestapo la que va detenir Companys a França i el van enviar a Espanya. Però el Govern espanyol mai ha demanat perdó, i aquest tema està sortint molt amb tot l'embolic polític. No li quedarà més remei a no sé quin Govern que demanar-ne”, afegeix.

El procés sobiranista

Forn va rodar després El coronel Macià, sobre qui va ser president de la Generalitat fins que va morir el 1933 després d'haver proclamat la República catalana.

I ara, “com a contribució al procés” sobiranista, ha filmat El somni català, utilitzant “part de Companys, una altra part del coronel Macià, junt amb un míting que vaig rodar quan es va morir Franco, i amb tot això ha sortit una pel·lícula que es basa en la poesia de Ventura Gassol, que va ser conseller de Cultura de Macià. Hem organitzat un embolic que no sé com s'acabarà, però en aquesta generació o en la següent, en un moment determinat, la independència de Catalunya sortirà. Hi ha un sentiment molt arrelat que creix. He trobat un text del polític de dretes Francesc Cambó que el 1903 li va dir a Alfons XIII: ‘Passaran els polítics aquí presents, cauran règims, en vindran d'altres, però el fet viu de Catalunya romandrà’. I això va passar amb Macià, amb Companys, i ara amb Mas. A Madrid hi ha molta gent que no ho entén… malgrat que a Catalunya es diguin algunes ximpleries”.