Selecciona Edició
Connecta’t

Una campanya més

Malgrat la irrupció de forces noves, només s’han aguditzat vells defectes

Ha acabat una campanya que s'anunciava apassionant i l'interès de la qual, a l'hora de la veritat, s'ha reduït a les ràfegues proporcionades pels debats entre candidats a la Moncloa. Des del principi van predominar els plantejaments poc arriscats, impropis de forces que aspiren a guanyar unes eleccions generals. Els partits tradicionals han intentat no perdre terreny i els emergents, sense herència per defensar, han creat una dinàmica contra les opcions de sempre que no s'ha vist acompanyada de veritables mostres de nova política.

La prova de l'aversió al risc és que als principals candidats els ha interessat banalitzar la campanya. La màxima audàcia que s'han permès ha consistit a prestar-se a participar en espectacles televisius d'entreteniment, ja sigui per humanitzar el polític distant (cas de Mariano Rajoy), o per desdimonitzar la seva imatge (Pablo Iglesias) o per arribar a públics amplis que no els coneixien prou (Pedro Sánchez, Albert Rivera).

Cap dels operadors polítics ha tirat a fons de propostes o programes. Els emergents (Ciutadans i Podem) són els que més han jugat la carta dels canvis de política econòmica i social, en direccions divergents, i Iglesias hi ha afegit l'oferta d'un referèndum a Catalunya. El PP s'ha centrat gairebé exclusivament a transmetre una imatge de proximitat de Mariano Rajoy a la gent, i d'aquí vénen els seus constants passejos per carrers, places o mercats populars, un dels quals trencat per l'agressió amb traïdoria –completament aïllada– patida en un carrer de Pontevedra.

Tenint en compte aquesta situació, només la pugnacitat mostrada per Sánchez en el seu cara a cara amb Rajoy ha provocat la inflexió d'una campanya que discorria amb excessiva contenció. En aquest debat es va plantejar, entre altres qüestions, la responsabilitat per la corrupció, cosa que és tant com dir la neteja en la competició política. Altres temes seriosos –el conflicte plantejat per l'independentisme català, la reforma constitucional, el paper d'Espanya al món, el futur de les pensions– han emergit de forma desproporcionadament discreta respecte a la transcendència que se'ls donava prèviament.

L'element clau per entendre aquests plantejaments és la consolidació d'un personalisme molt fort en els partits. No és una novetat que els líders juguin papers essencials en les eleccions, però no fins al grau aconseguit en aquesta campanya, on tot ha girat entorn de quatre persones. Gairebé ni se sap quin equip té cada candidat, en qui pensa com a responsables de les principals àrees de govern o quines són les seves veritables prioritats. I això no passa només amb les marques polítiques afeblides pel pes del passat, sinó que el fenomen es reprodueix en les noves opcions.

Els resultats de la personalització extrema són gratificants per al beneficiari al qual somriu el triomf; però aquestes operacions també poden veure's sancionades per la derrota. Falten poques hores per mesurar fins a quin punt els partits l'han encertat.