Una campanya en cinc taulers
Cinc camps de joc per a una campanya que ha anat saltant d’un a l’altre, sense que les alineacions dels actors fossin forçosament coincidents
La política tendeix a la polarització: la lluita pel poder és o l’agafes o el deixes. La mateixa lògica democràtica que situa la frontera de l’èxit en la meitat més u dels escons del Parlament condueix a la dualitat. La principal novetat d’aquesta campanya electoral és que s’ha jugat en molts taulers alhora. Estàvem acostumats a unes eleccions simples, al voltant de l’oposició dreta/esquerra i amb només dos partits en condicions de guanyar: el PP i el PSOE. Aquesta vegada s’han multiplicat els espais de confrontació i, consegüentment, el nombre d’actors amb aspiracions reals a l’hora de repartir les quotes de poder.
Dreta/esquerra, vells/nous, analògics/digitals, unionistes/sobiranistes, i fins i tot indecents/decents. Tauler economicosocial, tauler generacional, tauler comunicacional, tauler identitari, tauler de la corrupció. Cinc camps de joc per a una campanya que ha anat saltant d’un a l’altre, sense que les alineacions dels actors fossin forçosament coincidents. A la complexitat de l’escenari cal afegir-hi la llarga durada de la contesa, en un any carregat de cites electorals. Aquesta combinació ha donat una campanya diferent i carregada d’imprevisibilitat. S’ha passat del soroll a la pausa amb molta facilitat. De sobte un grup sentia la necessitat de marcar perfil, apujava el to i es provocava una acceleració. Després tornava la calma, com si tothom tingués por de ficar-se en un merder. I així fins que un jove pinxo, aliè a la contesa política, va clavar una seca al candidat Rajoy i el ritual de les condemnes de tots els partits va posar el punt final.
La dificultat principal ha estat mantenir-se dempeus en tots els taulers. Davant el contundent atac de Pedro Sánchez al debat a dos, Mariano Rajoy va muntar en còlera perquè després de mitja campanya evitant la corrupció, de sobte queia en la casella de la indecència, al tauler més letal per al PP, despertant en els electors el record de la seva conducta impròpia en el cas Bárcenas. I aquests rebrots en la memòria fan mal.
Moure’s al tauler del vell i el nou requereix subtilesa, perquè té dos plans: el dels partits emergents davant dels de sempre, i el dels votants grans i joves en una barrera que se situa en els 55 anys (és a dir, entre els que van ser formatats en la dictadura i els que no). Jugar a partit nou dóna dividends, però també riscos. L’encant de la colla jove de Ciutadans, d’estil modern i ben amanida, ha decaigut perquè, després d’expandir-se ràpidament com un gas que ocupava espais abandonats per d’altres, no ha acabat de solidificar. En el pla de l’edat, el PP i el PSOE, obsessionats a salvar els mobles amb els més fidels, han mirat massa cap a dalt de la piràmide i s’han desentès dels de baix.
Es formarà una majoria de Govern i una minoria d’oposició
A Catalunya, la confusió dels plans ha estat encara més evident. Qui ha sabut optimitzar-la millor és En Comú Podem, que s’ha quedat l’ensenya de l’esquerra en el pla social i, al mateix temps, ha aconseguit penetrar en l’espai sobiranista, amb l’aposta de Podem pel referèndum espanyol, tot això amanit amb el carisma d’Ada Colau com a teló de fons. És el contrari del que li ha passat al PSC, que ha perdut el seu actiu principal: la condició d’adversari decisiu del PP, en alinear-se amb Fernández Díaz en el tauler identitari. També Democràcia i Llibertat i Esquerra han patit les dificultats per diferenciar-se, compromesos en el pla sobiranista a no fer-se mal en benefici de l’opció independentista. Esquerra Republicana s’ha desdibuixat com a opció d’esquerres davant del conservadorisme convergent.
La campanya a moltes bandes s’acaba. Cristal·litzarà en un nou Parlament espanyol molt compost. Alguns sectors conservadors ho veuen com una amenaça d’ingovernabilitat. De fet, és una oportunitat perquè el poder legislatiu –la representació directa de la ciutadania– adquireixi força i reequilibri un règim parlamentari massa escorat cap al poder executiu. La política tendeix a la bipolarització. Es formarà una majoria de Govern i una minoria d’oposició, però totes dues hauran de ser plurals. Una societat complexa no pot ser representada només per dos partits, sempre els mateixos.
