Deu momentassos musicals del 2015 entre sublims i vergonyosos

La distància entre l'amor i l'odi és tan ínfima i volàtil com la distància entre la cosa més sublim i la més vulgar. Ja ho cantaven Chryssie Hynde i Annie Lennox (tot i que originalment ho feien The Persuaders, però a ells ningú els recorda): Thin line between love and hate. Fins i tot elles poden servir-nos d'exemple: agradaven, eren elegants o temperamentals, però ara suggereixen una lleugera sensació de mandra. El 2015 se'ns esvaeix amb una llista de cançons i circumstàncies que no queda clar si s'han d'idolatrar o sotmetre al delete de la memòria. De moment ja passen amb conegudes estrelles dels iPod o de les llistes de reproducció a temps real. Però assumeixin el risc: d'aquí a 12 mesos potser ja no estan disposats a seguir unes vel·leïtats com aquestes. O potser consideraran que són relliscades pròpies de l'excitació de sacarina que ens envaeix sempre en aquests temibles balanços prenadalencs…

1. Adele o la benedicció de l'aigua

Aquesta és la història d'una humil noia britànica (ni tan sols londinenca, sinó de Tottenham) que va conquistar el món amb una veu devastadora i sense que a ningú li importés que la bàscula li hagi estat jugant males passades fins fa molt poc en aquesta societat tan fastigosament condicionada per les aparences. La noia va publicar el seu primer àlbum als 19 anys i el va titular així, 19. El segon va passar als anals com a 21 i aquest any ha arribat per fi a les prestatgeries el seu tercer dics, anomenat (oh, sorpresa!) 25.

Els rumors (prepara nou disc Adele?) van acabar de cop el 23 d'octubre amb la publicació en totes les plataformes digitals de Hello , una balada (oh, més sorpreses!) amb reminiscències del soul (qui ho hauria pogut predir!) i temàtica de ruptura sentimental i records marcats per la distància (inaudit!). Escolteu Hello, una vegada i una altra, per voluntat pròpia, aliena o interposada, i no li trobareu res de particular. El resultat? Rècord absolut de visualitzacions a YouTube (27,7 milions en les primeres 24 hores, 100 milions en cinc dies), número 1 en 28 països, esdeveniment musical de l'any, els servidors caiguts quan mitja Espanya va voler adquirir entrades per als seus concerts del maig a Barcelona. Les nostres àvies ja ens deien allò de “Alguna cosa deu tenir l'aigua si la beneeixen”. Per desgràcia, no es troben entre nosaltres per preguntar-los quina opinió els mereix aquesta dona.

2. Coldplay, el seu pitjor disc amb el seu millor hit

Coldplay és, amb tota seguretat i sense que calgui cap estudi científic per avalar-ho, el grup amb més detractors per metre quadrat del planeta. Paral·lelament és també un absolut catalitzador de passions col·lectives (observin com es van polvoritzar les entrades per als dos concerts a l'Estadi Olímpic de Barcelona), però el règim opositor mai ha suportat que Chris Martin fos un tipus alt, maco, carismàtic, brillant, sensible i bon músic. Aquest any, per fi, els enemics de l'ex de Gwyneth Paltrow poden guanyar: A head full of dreams, el setè disc de Coldplay, té totes les possibilitats de passar a la posteritat com el pitjor de la col·lecció.

Però els que hem gaudit de bones estones amb les seves cançons, i fins i tot alguns dels que afilen les seves llengües viperines, no podem reprimir-nos: mola l'ultraballable Adventure of a lifetime. Sí, ho sabem: els redemptors de la humanitat i hereus dels honorables Radiohead han acabat convertits en carn de macrodiscoteca. Però Adventure és el que els locutors de ràdio anomenen hit. I des del dia que vam descobrir el seu vídeo, amb Chris Martin i els seus col·legues convertits en orangutans balladors, ens agrada encara més. No tenim remei.

3. Giorgio i Britney, l'un per l'altra

La cantautora novaiorquesa Suzanne Vega mai va sospitar que Tom’s diner, la breu melodia a cappella (sense cap instrumentació) de l'àlbum Solitude standing (1987) acabaria convertint-se en la seva peça més popular, fins i tot per davant de la famosa Luka (que era la següent en aquell vinil). Per si la llista de versions no fos prou extensa, s'hi afegeix aquest any la que van facturar, o potser van perpetrar, dos personatges dispars, pintorescs, controvertits… i que es porten 41 anys.

Ja gairebé ningú recordava Giorgio Moroder (Ortisei, 1940) quan els francesos Daft Punk el van reivindicar a Random Access memories, el seu aclamadíssim treball de fa un parell de temporades. El retorn del productor italià, famós pels seus treballs amb Donna Summer o la banda sonora de Flashdance, era només qüestió de temps. L'àlbum resultant, Déjà vu, va resultar ser un fiasco monumental, però la col·laboració amb Britney Spears per fer ressorgir Tom’s diner, purament inversemblant, tenia certa gràcia, fins i tot quan Moroder exhibeix una veu d'ultratomba en el passatge que recita a la meitat de la cançó.

4. Als indies els agrada Perales

Perales és un dels autors que més recapta a les liquidacions anuals de la SGAE, però el el de Conca fa molts anys que es troba en un segon pla discretíssim, allunyat dels focus i el paper couché, sense ficar-se en res que no li importi ni publicar, amb prou feines, noves cançons. La seva gran novetat d'aquest any, de fet, es titula La melodia del temps i no té ni estrofa ni tornada: parlem de la seva primera novel·la, “un homenatge a la vida del camp, una obra coral sobre l'amor” (sic). No obstant això, un dels èxits més aclaparadors de Perales, la ultraromàntica, exagerada i megacalòrica Te quiero (“Te quiero, te quiero, eres el centro de mi corazón / Te quiero, te quiero, como la tierra al sol”) ha reflorit ara de la mà dels barcelonins Elefantes, que ja havien donat mostres d'estima per una altra de les nostres veus d'ahir, d'avui i de sempre: Raphael.

Orgullosos, racials i amb el cap ben alt, Shuarma i els seus aliats van convocar dos dels grups més populars de l'escena catalana, Sidonie i Love of Lesbian, perquè la seva versió resultés encara més ardorosa i hiperbòlica. Tot bé, excepte per l'inquietant detall que protagonitza un cameo al vídeo Perales, apostat al lateral de l'escenari i amb un posat seriós. Des d'allà observa els seus cadellets indies amb brillantor als ulls, com a nouvingut d'alguna guerra intergalàctica. De n'hi do amb els poetes de l'amor ple.

5. Olé, ELO

Qui va inventar l'expressió anglesa guilty pleasure (plaer culpable) probablement estava escoltant en aquell precís instant Discovery o qualsevol altre disc clàssic de l'Electric Light Orchestra. Sí, és cert: són bombàstics, desmesurats, de producció recarregada fins a liquidar totes les pistes disponibles a la taula de mescles. Però si tens certa edat i et punxen a traïció Last train to London en alguna festa de velles glòries, pot ser que belluguis els ossos macilents fins que acabis dislocat.

Jeff Lynne, en realitat únic artífex i supervivent de la banda, va decidir publicar aquest 2015 un grapat de noves cançons després d'un silenci de 14 anys! Ignacio Julià va despatxar el resultat, Alone in the universe, amb un 3 (sí, 3 sobre 10: molt deficient) en la crítica que en va fer El País. I tant de bo no tingués raó. Però després recordes que Lennon va lloar Eldorado com “el disc que haurien fet els Beatles als setanta” i dubtes. Una miqueta. O escoltes When I was a boy i et ve al cap Hey, Jude!, que tampoc és un mal referent. Ai, quins dilemes.

6. Fins i tot els crítics més durs es rendeixen a Justin

El rostre de Justin Bieber és el primer que apareix quan teclegem a Google la paraula niñato (d'acord, hem exagerat: no la trobem fins a la cinquena imatge). Segurament penseu que el ros querubí és un jovenet consentit, un producte prefabricat, un professional de comportaments dubtosos (pregunteu-los-ho als nois de Los 40) i blablablà. Però també hem de reconèixer que mai ens fitxaran per anunciar els calçotets de Calvin Klein, una faceta de la qual el canadenc, amb o sense photoshop, va sortir ben airós.

El cas és que Bieber ha registrat unes quantes atrocitats fonogràfiques durant la seva adolescència, però al febrer es va erigir en la veu de Where are Ü now, el nou gran hit dels productors Skrillex i Diplo, i més d'un es va quedar atònit. Potser ens continua caient només regular, però, igual que papà Julio va testimoniar en el seu moment el pas “de nena a dona” de Chabeli, ara és Justin qui ha evolucionat de chiquilicuatre a un bon mosso. Ho testifiquen els 346 milions de visionats del vídeo, que no pot ser que corresponguin només a joves a la flor de l'adolescència. I les assenyades crítiques que li reconeixen a Bieber una interpretació sensible, vulnerable i emotiva en un tema de rotllet oriental ballable. Vés a saber si encara sentirem o veurem molts disbarats del summe sacerdot dels beliebers, però el 2015 ens deixa, almenys, amb el benefici del dubte.

7. Travis i Daniel Brühl: extraordinàriament explosiu... i divertit

Els escocesos Travis sempre han carregat amb la creu de grup tovet. Autors de melodies boniques però efímeres, evanescents, tan suaus que amb prou feines deixen petjada. Deixen, però, alguns títols meravellosos (Flowers in the window, Driftwood, Battleships, el recent Where you stand), però a Francis Healy, el seu vocalista i autor principal, han arribat a retreure-li que sembla més gran i que es pentina més cabells blancs dels que hauria de tenir amb 42 anys.

Potser una mica farts de tanta flegma, els de Glasgow s'han destapat en aquestes últimes setmanes de l'any amb el sorprenent Everything at once, molt més desenfadat, garrulador i alegre, fins i tot una mica maquiner. El més eixelebrat de tot és el vídeo, en el qual Healy sofreix un contratemps en una atracció i els tres membres restants acudeixen, amb gest contret, a una espècie de reality juvenil a relatar els fets. El presentador és un delirant Daniel Brühl, l'actor mig alemany mig barceloní de Goodbye, Lenin!, que els rep amb un bigotet, camisa d'un vermell virolat i pantalons verds estridents. És tot molt hortera, sí. Extraordinàriament explosiu i buf. Però molt, molt divertit.

8. Brian Wilson, desafinar i ser genial a l'hora

La figura de Brian Wilson podria ser la protagonista de diversos llibres (i fins i tot d'un biopic, el recent Love & mercy), però ja no pronosticàvem gaire novetats musicals a càrrec de l'il·lustríssim i venerable fundador dels Beach Boys. Sorpresa, l'autor de Good vibrations es va desmarcar aquest any amb No pier pressure, un disc bastant més decent que l'últim manufacturat amb la resta de la família, That’s why God made the radio (2012), amb el qual vam haver d'esprémer els límits de la indulgència. Ara aquest genial caparró boig, en tots els sentits, ens canta amb un fil de veu petites miniatures com The last song. Tant de bo que el fet que es tituli "la última cançó" no sigui premonitori: aquest Wilson madur, dèbil, vacil·lant i lleugerament desafinat segueix sent, malgrat tot, millor que el 95 % de les coses que escoltem.

9. Ryan, estimat, de debò era necessari versionar Taylor Swift?

Ryan Adams va sorprendre el món des de Carolina del Nord quan va inaugurar el segle XXI amb Heartbreaker (2000), un disc sobre ruptures sentimentals tan enorme i descoratjat que va rebre comparacions fins i tot amb Blood on the tracks, de Bob Dylan. A l'altura del seu segon àlbum, Gold (2001), la crítica internacional ja l'havia canonitzat: era el millor cantautor de la nova generació ianqui, un geni de creativitat imparable, la veu més autoritzada del country alternatiu i la música d'arrels des dels temps de The Band. I així tot. Adams no ha parat de publicar discos de manera gairebé sempre incontinent; cap tan bé com els dos esmentats, però sovint interessants, fins i tot excitants. Un valor segur, vaja.

Per això encara no ens hem recuperat amb la seva ocurrència més recent, la d'homenatjar un disc aliè gravant una per una totes les seves cançons. Algun dels Byrds, potser? Dylan, els Stones, Neil Young? Un reconeixement a Gram Parsons com a pioner del country-rock? Steve Earle, Steve Forbert, la seva indisimulada devoció pels Smiths? No, 1989, el treball més recent de la jove diva pop Taylor Swift, una noia que gairebé podria ser la seva filla. D'acord, aquestes cançons sonen ara més afilades, i fins i tot pot ser que Bad blood o Welcome to New York siguin francament bones. Però heus aquí la pregunta més necessària: Ryan, estimat, de debò era necessari?

10. Poitser d'aquí poc ni ens en recordem, però ara ens sembla irresistible

No sabem si creure'ns aquella història de dos teclistes i compositors de Years & Years que van descobrir les virtuts d'Olly Alexander, el seu carismàtic cap de files, perquè el van sentir cantant a la dutxa. Fins llavors Alexander era només un actor emergent (secundari a Grandes esperanzas, protagonista a God help the girl), però ara és una de les cares més rialleres, querúbiques i recognoscibles del synth-pop britànic. La culpa és de King, un tema maquiner però, aaaaaaaaah, com s'enganxa!

I el seu vídeo (116 milions de reproduccions), en el qual Olly apareix descamisat i sobat per una àmplia nòmina de dames i cavallers. Pot ser que en un parell d'anys ni ens en recordem, i segur que no ho consideraríem una pèrdua irreparable, però aquesta temporada els hem tingut fins a la sopa. Cal dir que el rinxolets va oficialitzar la seva relació amb Neil Amin-Smith, el bonic violinista de Clean Bandit, i així vam conèixer la parella arc de Sant Martí més tendra del 2015.