Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Qui dia passa...

Els debats han ratificat fil per randa la percepció que aquest serà un país remolc durant molt temps. Un país de consum intern, sense grans aspiracions, d’anar fent ben just

Hi ha poca cosa a explicar, d'aquesta campanya electoral. No hem llegit ni un sol projecte amb cara i ulls. Espanya està molt més tocada del que sembla.

La situació no té a veure amb la macroeconomia. Ni tan sols amb la micro, el període de bonança econòmica més important va ser només l'avantsala d'una crisi que feia veure el pitjor d'un país: atur estructural, corrupció sistèmica, infraestructures innecessàries que contrasten amb reclamacions històriques i el pitjor: el fracàs escolar que sepulta l'avenir de diverses generacions i un conflicte irresoluble a Catalunya. La llista seria més llarga, però d'acord amb el que hem vist en campanya, no fa falta afegir problemes perquè tampoc es veuen solucions.

Els debats, tots, han ratificat fil per randa la percepció que aquest serà un país remolc durant molt temps. Un país de consum intern, sense grans aspiracions, d'anar fent ben just. Sol i platja, que inventin ells i a manar, que per això hi som. Rajoy, que és qui millor encarna totes aquestes virtuts, ciutadà mitjà com cap altre, tornarà a ser president. La part dolenta no és que això ja no doni més de si; la part dolenta és que el món gira però Espanya continua al seu lloc.

El producte estrella d'aquestes eleccions ha estat la fi del bipartidisme. Nominalment, pot ser que sigui així, però és igual, a Espanya el bipartidisme ha existit només com una excusa. En realitat, fins avui, el que hi ha hagut ha estat un partit únic, ibèxic, bifaç, amb algunes notes al peu de pàgina i pocs mecanismes correctors perquè la bèstia no s'extralimités, que és el que els passa a socialistes i populars amb majoria absoluta. Com podem apuntalar des de dins els dos partits una vegada desapareguda la crossa de CiU? Creant un Podem de dretes i nova política? Bon intent.

Nets però amb pinta d’anhelar un consell d’administració i amb la mateixa cara de pal quan els pregunten pels toros o per la violència de gènere

Ciutadans és un partit perfecte per arreglar una de les dues crisis, la que preocupa de debò el poder. Un partit nascut a Catalunya que neix amb la vocació de posar fi a qualsevol tipus d'anomalia cultural i social a la seva terra, que s'empassa el concert basc i que entén la Constitució com a límit: al poder li va com l'anell al dit. Nets però amb pinta d'anhelar un consell d'administració i amb la mateixa cara de pal quan els pregunten pels toros o per la violència de gènere. És el somni humit del nacionalisme espanyol, un líder català que havent treballat a La Caixa tingui l'aval del Sabadell i que renegui de la immersió lingüística. Una Espanya que s'aprofundeix en si mateixa, encara no sabem com de profunda, tot i que ens ho imaginem.

Podem va fent, rectificant-se a si mateix. Ara que sap que no governarà pot tornar a prometre el que es va deixar pel camí. Fins i tot un referèndum perquè pot ser que així recuperi a Catalunya el que va perdre a les municipals. Podem és el to de la pregunta de si una altra Espanya és possible. Però ni en clau espanyola trobem respostes, mirem si no la humiliació a la qual sotmet Alberto Garzón mentre Felipe González ataca Iglesias perquè la semblança és tan gran que se li torna insuportable. Qui recorda les seves primeres promeses?

La discussió sobre el bipartidisme és vella, per això els nous partits s'hi aferren. Poc més poden oferir. Des de la comoditat, Ciutadans se sap hereu de la síntesi de PP i PSOE. Des de la incomoditat, Podem ha reconegut que això ja no hi ha qui ho canviï.

La derivada catalana tampoc hi ajuda. O, més ben dit, ajuda que tot es quedi com està, que és el que ha passat sempre. Com a subjectes pacients, els discursos de Rufián i Homs i el desastre de la CUP marquen el límit del que som capaços de donar. En els actius, l'únic que se surt de la foto de la Constitució és el nou "apoyaré", abans l'Estatut, ara el referèndum. Llàstima que Iglesias va venir a recordar als néts d'andalusos que havien de prémer les dents perquè la paradoxa és que molts d'ells els van collar per votar Albert Rivera. En fi, capítols nacionals, tan llegits com el de la pólvora mullada dels revolucionaris catalans, que es marquen sols. Res de nou sota el sol.

El millor del cas és que és possible que l'única manera que tot això sigui posat en qüestió és que les eleccions donin uns resultats que facin ingovernable l'Estat. La resta tot és Íbex.

Francesc Serés és escriptor.