Selecciona Edició
Connecta’t
cartes de més a prop

Escriptors ciència-ferits

Lucreci, Montaigne, Voltaire, Goethe, Proust, George Eliot o Thomas Mann varen ser bons lectors de ciència i varen impregnar les seues obres de novetats científiques

Als escriptors actuals no els interessa la ciència. Amb això no vull dir que siguen reaccionaris, o anticientífics, sinó que senten poc interès pels continguts científics. Llegeixen poques novetats de divulgació científica, segueixen poques revistes especialitzades en ciència, saben ben poc del conreu contemporani científic. Si se’ls pregunta pels descobridors de l’ADN difícilment en recordaran els noms, i molt menys et faran algun comentari sobre aquella obra de James D. Watson, tan interessant i divertida, titulada La doble hèlix. Ras i curt, excepte algunes honroses excepcions, els escriptors són uns ignars científics. I ho són sense espantar-se gota. Per a molts d’ells, la cultura pot prescindir de continguts científics (sobre els àtoms, l’univers, les cèl·lules, el genoma o el canvi climàtic), i bona prova de tot això és la quasi absoluta absència de continguts d’aquests tipus als suplements culturals.

La ciència, quan hi apareix, ho fa com una concessió, com un perquè no hi ha més remei, però no hi ha una aposta clara i decidida per aquestes qüestions. Ans al contrari: encara es veu la ciència com un corpus intangible, que produeix tanta mandra com temor editorial. Tanmateix, no sempre ha estat així. El llibre de Xavier Duran La ciència en la literatura (Publicacions de la UB) és un bon exemple de com hi ha hagut una fèrtil i abundant simbiosi entre el món de la recerca científica i la creativitat literària. Duran ha dut a terme un pacient i exhaustiu treball de buidatge de passatges científics en obres literàries, i el resultat és vertaderament aclaparador.

Escriptors com Lucreci, Montaigne, Voltaire, Goethe, Proust, George Eliot o Thomas Mann varen ser bons lectors de ciència i varen impregnar les seues obres de novetats científiques. Amb quina habilitat parla de la medicina i de la fe en el progrés George Eliot, amb aquell encantador personatge que és el jove doctor Lydgate! I amb quina habilitat utilitza Marcel Proust les obres de Charles Darwin, per tal de dotar d’extravagants caràcters el seu inoblidable baró de Charlus! O quina glòria per a Newton que el seu màxim popularitzador fos Voltaire!

En realitat, la ciència i la literatura han fet molt de camí juntes, fins a l’extrem que el primer gran prosista en italià —com ho advertia Italo Calvino— fou Galileu. Per això, és tan decebedora la situació actual, on són tan pocs els escriptors que tenen una visió contemporània de la ciència del seu temps. Ian McEwan és una excepció, i és molt d’agrair que en les seues obres la ciència estiga tan present (a Solar, a Dissabte, a Amor perdurable...). També Antonio Muñoz Molina és un selecte i constant lector de ciència, com es manifesta en la seua columna “Las dos culturas”, a la revista Muy interesante. Però com veieu la collita és ben magra. En realitat, bona part dels escriptors actuals encara estan ancorats en una visió de l’home de caire freudià, del tot anacrònica i esbiaixada amb el seu temps científic. Cal doncs recuperar la vella tradició humanística, i retornar als textos moderns de ciència. Ser uns escriptors ciència-ferits: ço és projectar en la teua obra literària una visió completa i holística del teu temps.