Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

El debat, per anomenar-lo d’alguna manera

Entre l'exabrupte i la vergonya aliena va transcórrer el debat més inoperant i groller de la història dels debats a Espanya

En el debat a dos (cosa bastant increïble, tenint en compte que les enquestes relativitzen el paper del bipartidisme en les eleccions del diumenge proper) del dilluns passat, els dos contendents van fer gala de les característiques que se li sospitaven. Pedro Sánchez és un líder provisional (i si no ho és, s'hi assembla bastant) i Mariano Rajoy és un faixador. Pedro Sánchez intenta una elegància una mica kennediana però al final el traeix l'Alfonso Guerra que té amagat. Mariano Rajoy mostra el seu taló d'Aquiles (o la seva virtut, vés a saber) i el dilluns passat el va exposar més que mai. Sempre és el mateix. No té res que el desmenteixi o el desemmascari, senzillament perquè no té màscara. O té cara i no màscara. Si és un indecent, com el va acusar el líder de l'oposició, no ho sembla. I si no ho és, tampoc. Sánchez és de plàstic amb tocs de bronze (que no és un metall pur, sinó un aliatge) i Rajoy és el marbre. Quan va envermellir davant l'insult a boca de canó del seu oponent, no va semblar tant perquè se sorprenia de l'exabrupte com per vergonya aliena. Aquí sembla que va guanyar punts, tots el que va perdre Sánchez. En aquest to i estil va transcórrer el debat més inoperant i groller de la història dels debats a Espanya.

Anem als continguts (per anomenar-los d'alguna manera). En la qüestió de l'atur i la situació econòmica a Espanya, res de nou sota el pont. Un intercanvi de xifres (per part del president del Govern espanyol) i acusacions (per part del cap de l'oposició). O viceversa. Tant li feia. Com a ciutadà de Catalunya jo esperava que s'abordés la qüestió. Començava a importar-me un rave si la raó la tenia un o l'altre. No necessito que vingui Pedro Sánchez a explicar-me a corre-cuita la desigualtat que s'ha instal·lat a Espanya amb marxamo d'estructural, o “natural” com diuen els deixebles de l'escola de Chicago.

Els candidats feien com que no l'escoltaven, tan immersos estaven a etzibar-se, tretze són tretze durant tot el debat, els seus respectius monòlegs

Respecte a Rajoy tampoc el necessito perquè m'expliqui el que ja percebem. Que a Espanya la gent gasta una mica més perquè la baxíssima inflació dissimula els sous estancats des de 2008. No va estar a l'aguait aquí qui aspira a mudar-se a la Moncloa, esmentant a Rajoy les pernicioses conseqüències d'una llarga deflació en potència. Així que la nostra mirada es posava en el moderador (que més que això, semblava un jutge en un partit de tennis), pregant-li que per favor fes alguna cosa per millorar el que vèiem. Per fi sembla que ens va sentir i va posar sobre el tapet la crisi territorial. Els candidats feien com que no l'escoltaven, tan immersos estaven a etzibar-se, tretze són tretze durant tot el debat, els seus respectius monòlegs. Quan se suposava que el tema territorial sortiria a debatre's, Pedro Sánchez sortia amb la corrupció. El moderador els traslladava la pregunta del director de La Vanguardia: Què pensen fer vostès amb els gairebé dos milions de catalans que van votar independència? Sánchez va considerar, amb una absoluta falta de respecte, no només els dos milions que voten independència, sinó els altres milions que no van votar el mateix, que calia seguir donant la tabarra amb la corrupció i amb el sou de Rajoy. No és que a mi la corrupció no m'interessi, és clar que m'interessa. El que ja m'interessa menys és que qui ho denunciï pertanyi a un partit que ha col·laborat a convertir la Junta d'Andalusia en una de les grans borses de corrupció i clientelisme d'Espanya.

En realitat, tota la representació de debat al qual tot Espanya va assistir el dilluns, feia bastant riure. I no poc rubor. Va resultar que Rajoy va ser qui va mostrar més disposició per parlar de la reforma de la Constitució. I fins i tot de Catalunya (amb l'objectiu, evidentment, que no es parlés de la corrupció).

Els socialistes, amb el seu candidat al capdavant, van perdre una oportunitat d'or per definir-se per una Espanya plurinacional i plurilingüe. De Rajoy no n'esperàvem res més que el seu inamovible amor a la unitat d'Espanya. De Pedro Sánchez esperàvem un amor semblant, però redefinint-lo en vista del que passa a Catalunya. El candidat socialista va parlar, al final, del que ell creu que li donarà vots. I no del que sap que n'hi restarà. I va demostrar lamentablement que Catalunya és un tema tabú fora de Catalunya. Quan es debat en un plató de televisió pública espanyola, hi ha temes que és millor no tocar.

J. Ernesto Ayala-Dip és crític literari