Selecciona Edició
Connecta’t

I els fans seguiran estimant-la; jo, menys

M'he entretingut moderadament amb aquest circ amfetamínic. Volia que durés una miqueta menys. Són els meus gustos

Tinc la ingrata i aclaparadora sensació que em trobo en un aeroport passant controls exhaustius o travessant fronteres que posen un zel especial i lògic en la identificació dels visitants quan només estic accedint a alguna cosa tan presumptament innòcua com veure una pel·lícula en la sessió de premsa. Agraint, això sí, que la gent que t'escorcolla les butxaques i el cos, que et fa signar uns papers en què et compromets a respectar l'embargament de la suposada joia i a no fer pública la teva opinió sobre el film fins que els propietaris en donin l'ordre i que em requisen durant la projecció el meu telèfon mòbil antediluvià, siguin persones educades i molt professionals. Però també et planteges si estàs entrant a la seu de la CIA o al Pentàgon, o si simplement pretens anar al cinema. I dedueixes que el que vas a veure és una mica més que una pel·lícula, és un esdeveniment sociològic i un negoci amb grandioses pretensions de recaptació. Per tant, no pot exposar-se mínimament al pirateig, que els desaprensius pengin la seva monumental inversió a Internet ni que aquesta taquilla calculada mil·limètricament pugui perdre ni una entrada. I si sumes la recaptació al marxandatge, videojocs, còmics i banda sonora, la xifra mareja de debò.

Ho heu endevinat. És el setè episodi de Star Wars, el primer de la tercera trilogia de la saga, però que en realitat és la continuació de la primera, ja que la segona explicava el que havia passat abans de la primera. En fi, una mica d'embolic. Es titula El despertar de la força. I tot el meu respecte pels milions de fans que podrien resumir el que significa el cinema per a ells amb cinc paraules: "La guerra de les galàxies”. I més que el cinema, per a molts també és una religió o el mite més estimat. No és el meu cas. Em vaig divertir bastant al principi veient-la. Era un western molt enginyós, exaltant, imaginatiu, respetava els vells codis i utilitzava virtuosament les noves tecnologies. I també vaig apreciar la primera aparició a L'imperi contraataca de l'inquietant Yoda. Però em vaig anar desinflant progressivament, m'avorria que sempre fos el mateix i vaig trobar francament pesada la segona part de la saga.

El molt prestigiós J.J. Abrams (creador de Perdidos, de la qual em vaig desentendre en la segona temporada) dirigeix El despertar de la força. I ho fa sense donar ni un moment de respir als personatges ni a l'espectador, amb una estètica enlluernadora i sense permetre el descans en gairebé cap pla de l'extraordinària música de John Williams. Ha tingut l'ajuda en el guió de Lawrence Kasdan, un director amb un talent que lamentablement es va acabar de seguida, després d'haver firmat les excel·lents Foc en el cos, Retrobament i El turista accidental. I sospito que no han demanat un esforç notable a les seves neurones. Abusen de la repetició d'una imatgeria que no falla (ai, aquella taverna poblada de bestioles rares o la semblança descarada entre Yoda i Maz Kanata, o la inclusió del robot nan) i introdueixen Rey, una ferrovellera que ho fa bé, que donarà molt de joc en la continuació, i Finn, un personatge sense el més mínim interès que interpreta horrorosament un actor negre. I, és clar, torna Han Solo, que ha envellit molt bé; la princesa Leia, tan insulsa com castigada, i Luke Skywalker, que no ha despertat mai passions. I dos vilans que no em convencen, que et fan enyorar la tenebrosa presència de Darth Vader.

M'he entretingut moderadament amb aquest circ amfetamínic. Desitjava que durés una miqueta menys. Són els meus gustos. Però entenc que per a moltíssims espectadors aquesta pel·lícula els regali l'èxtasi. I és fantàstic que el cinema, a la gran pantalla, a les fosques, en tres dimensions espectaculars, segueixi gaudint d'un públic massiu i entusiasmat en èpoques que auguren la definitiva agonia del cinema.

MÉS INFORMACIÓ