El mal radical
El món civilitzat té al seu abast ser coherent amb els valors que proclama i que diu defensar enfront del terrorisme de l'Estat Islàmic
Fa unes setmanes, es va presentar a Barcelona la novel·la El Blues de Garibaldi l'autor del qual és el policia Rafel Jiménez. Amb un estil desenfadat i irònic, sense pèls a la llengua, explica el periple tràgic de dos germans bessons, d'origen palestí, que arriben a Barcelona fugint de la guerra i la desventura de la miserable ciutat en què viuen. Van a la recerca d'una terra menys inhòspita que la que els va tocar, d'una societat més civilitzada que els ofereixi il·lusions entre les quals no és menor la de trepitjar el Camp Nou i veure jugar el Barça. Tots dos germans han estat formats per igual en la doctrina de l'Alcorà i tots dos hauran de bregar amb un medi dur i hostil, més procliu al rebuig del diferent que a l'acolliment. L'un i l'altre, no obstant això, processen el que els passa de forma diferent. Un troba en l'islamisme i en la marginació l'aliment d'un odi i menyspreu visceral cap a l'entorn, mentre l'altre es complau en la bona literatura i no desaprofita les escasses oportunitats que li ofereix Barcelona.
La macabra casualitat dels atemptats de París ha fet que aquesta novel·la adquireixi un interès singular. Planteja la pregunta que els analistes de la massacre no han deixat d'abordar des de llavors. Com s'explica que uns joves escullin la mort, aliena però també pròpia, per donar sentit a la seva vida? Per què, amb experiències similars, uns es desesperen fins a la irracionalitat i uns altres no? De màrtirs n'hi ha hagut sempre en les religions monoteistes, la fe en un Déu salvador i redemptor de tots els mals i desgràcies d'aquest món ha estat un estímul per a la violència i les guerres. Però no tots els creients ho veuen així. En buscar causes al terrorisme islamista, totes es queden curtes. No pot dir-se que la causa sigui la religió islàmica. Ni que ho sigui una integració deficient de les segones generacions de migrants, que no arriben a trobar una identitat satisfactòria al país d'acolliment. Tampoc és convincent culpabilitzar exclusivament dels fets les successives intervencions dels països més poderosos a l'Afganistan, Líbia o Síria. De raons i motius n'hi ha en tot això per sentir l'oprobi de la desigualtat i l'exclusió. Però no sempre són els exclosos i desheretats de les banlieues, no sempre són delinqüents bregats a les presons, sinó joves de classe mitjana, de nacionalitat francesa, britànica o espanyola, aparentment inserits en la societat en la qual ja van néixer, els que opten per la barbàrie. Per què alguns d'aquests, una minoria afortunadament, trien el mal radical?
Per combatre la degradació humana sense renunciar a la llibertat, no tenim solucions clares. El que sí que està a l'abast del món civilitzat és ser coherent amb els valors que proclama
Va ser Kant (un filòsof que han posat de moda els candidats electorals) qui es va inventar l'expressió “mal radical” per anomenar una “perversió del cor” inexplicable, al seu judici, en éssers dotats de raó i autonomia, capaços, per tant, d'adquirir un sentit moral. El mal radical existeix. Fa que, en circumstàncies similars, uns es guïn per la raó i uns altres triïn la desraó. Els teòlegs ho van explicar amb el mite del pecat original. Avui busquem causes materials per entendre per què l'ideal il·lustrat d'una societat d'homes lliures, disposats a posar la seva llibertat al servei d'una societat millor, no arriba a realitzar-se. Busquem motius que ens diguin per què la barbàrie és el preu que cal pagar per la defensa i el desenvolupament de les llibertats individuals.
Quan Pico della Mirandola es va referir a la dignitat com la característica definitòria de l'ésser humà, va dir que consistia en la llibertat per escollir la forma de vida que cadascú volgués. Però va observar que, en triar com viure, l'home podia elevar-se i apropar-se als déus, o denigrar-se al nivell de les bèsties. Per combatre la degradació de la condició humana, sense renunciar a la llibertat, no tenim solucions clares ni satisfactòries. El que, en canvi, sí que està a l'abast del món que es proclama civilitzat és mostrar més coherència amb els valors que proclama i que diu defensar enfront del terrorisme de l'Estat Islàmic. Els valors es defensen practicant-los. Hauria de preocupar més l'incompliment de l'article 28 de la Declaració de Drets Humans: “Tota persona té dret que s'estableixi un ordre social i internacional en el qual els drets i les llibertats proclamats en aquesta Declaració es facin plenament efectius”. El rebuig unànime dels musulmans moderats al terror i la unió dels francesos per impedir la victòria del Front Nacional són la millor notícia.
Victoria Camps és professora emèrita de la UAB.
