_
_
_
_
_

Una història del neguit europeu

El filòsof Josep Casals retrata en el seu monumental assaig ‘Constelación de pasaje’ l’evolució de la crisi del continent del 1870 al 1980, amb París com a escenari principal

Carles Geli
Una vinyeta d''El crit del poble', la narració en còmic feta per Jacques Tardi sobre la Comuna de París, punt de partida del llibre de Casals.
Una vinyeta d''El crit del poble', la narració en còmic feta per Jacques Tardi sobre la Comuna de París, punt de partida del llibre de Casals.

Tot un editor com Jorge Herralde posant-se dret per vegada primera i traient-se metafòricament el barret, i el mateix autor, el filòsof i doctor en Història de l'Art Josep Casals, admetent una fatiga que, després de nou anys de treball intens, ja ha creuat el llindar de l'insomni. Són les conseqüències d'editar i escriure un assaig de la magnitud de Constelación de pasaje (Anagrama), impressionant recorregut per autors, personatges, arts, ambients i conceptes per explicar “un segle de crisi” a Europa, segons Casals, o una “crisi mortal”, en paraules de Walter Benjamin, que ja la va preveure en la música d'Offenbach. L'estudiós la fixa entre el 1870 i el 1980 i l'ha comprimit en gairebé 1.100 pàgines, entrellaçades per una constel·lació de 739 noms.

Avisat per Musil o Wittgenstein que s'estava llavors “girant una cantonada”, Casals (Barcelona, 1955) arrenca el període amb originalitat i valentia en l'episodi de la Comuna de París, el 1870. “És una revolució en estat suspès, una promesa incomplerta, que anirà reapareixent a la Guerra Civil espanyola o el Maig del 68. Aquí es veu una revolució obrera esquinçada d'una burgesia i amb un moviment de dones feministes, armes en mà”.

També li sembla veure “un canvi cultural d'una burgesia que es convertirà en conservadora i que tindrà ja una actitud davant allò nou, ja siguin idees o art, de prevenció: per això sortirà llavors tant artista maleït”. No menys important li sembla la conseqüència de l'ascens d'Alemanya com a potència imperial mentre, ja en el terreny personal, ratifica la seva tesi que “hi havia un malestar a finals de la segona meitat del XIX, abans del que sempre s'ha mantingut”.

Li sembla fins i tot que el famós Segon Imperi “ja era una projecció del món present, amb aquest París com a casino i timba, un Napoleó III com a comediant i precursor de la política espectacle, una especulació fruit del capitalisme financer, el culte a la joventut…”. I aquí comença a enllaçar-se tot, com en les cartolines amb esquemes de relacions que acabaven en embolic pur i que li va mostrar diverses vegades Casals al seu editor: “Les transformacions només es poden comparar amb les del Neolític. Són científiques, tècniques o industrials; el món s'ha fet petit per la velocitat; l'electricitat ja no deixa destriar entre dia i nit; la medicina troba les substàncies barbitúriques que poden modificar el comportament, així que l'actitud espiritual també pot ser-ne fruit”.

És quan apareix el passatge com a sinònim de trànsit, però també aquestes galeries comercials i els seus aparadors, museus de cera i la física recreativa, quan Klee es planteja recomençar “com un nounat” i Musil ve a dir que tots els joves simpatitzen amb el mal en un estat suspensiu. Sorgeixen figures com l'àngel o l'hermafrodita, o el maniquí, l'incest, l'epilèpsia… I Casals, en un caos ordenat, cita Freud, Dostoievski i la crisi de l'idealisme i del cristianisme, amb la mort de Déu, de la idea d'un fonament d'una veritat inalterable; i a l'assalt arriben l'esdevenir, la caducitat i els canvis en el llenguatge, “la diferència entre logos i cosmos”. I el que és pitjor: la ciència demostra tot això.

Amb aquesta orfandat humana respecte a un fonament que empari (“sigui Déu, rei o pàtria”, escriu), arrenca Casals la segona part del seu estudi, on es construeixen ponts entre múltiples escenaris europeus (Berlín, Budapest…) i apareixen noms com Foucault, Genet, Duras o, ésclar, Benjamin, “nus i centre de relacions i símbol de nomadisme del llibre”. Entrenat en aquest tipus de teranyines, com ja va mostrar a les seves Afinitats vieneses (2003, Premi Anagrama d'assaig), el paper que aquí jugava la música ho fa ara el cinema. Per això afloren Fassbinder i Godard o Visconti. Les relacions del que és veritat i no, del que és realitat i ficció es “compliquen”. El fraccionari, el despersonalitzat mana; el valor és la mercaderia i l'intercanviable; ho havia dit ja abans Rimbaud: Ja no és aquesta l'autèntica vida”.

Atura el seu estudi Casals als anys vuitanta, que és fins on creu que arriba “una cultura crítica, qüestionadora i d'on avui aquesta Europa d'Estats burocràtics, submisa a les directrius financeres i on les universitats han abandonat els criteris de qualitat i excel·lència”, pot treure la seva força “i d'on pot sortir alguna cosa que pertorbi el model vigent”.

Vuit autors per a un segle

Amb esforç, Josep Casals personifica en vuit noms la seva Constelación de pasaje, els personatges clau d'aquesta crisi de mort:

Jacques Offenbach. "És un músic menyspreat, però d'un humor corrosiu, que fa baixar els déus dels pedestals. Construirà melodies d'extraordinària delicadesa; dual, farà una música antiidealista, en la qual pot aparèixer la figura de l'autòmat, però també pot mostrar-te el paradís".

Friedrich Nietzsche. "És el que veu la gran crisi trencadora, el crepuscle dels déus en el qual ell no podia deixar d'aparèixer".

Jean Renoir. "És un cinema crític amb el món masculí clàssic, l'avidesa, però a l'uníson un cant a la vida, una altra vida possible, un cinema que introdueix una distància crítica; això, per exemple, no va passar amb la música de Wagner, que ho arrossegava tot, no deixava distància crítica: per això Nietzsche preferia Offenbach".

Stéphane Mallarmé. "És el valor de la sensació. Deia que els seus colors eren el vermell dels llavis i el blanc de la pàgina. I és això: la capacitat d'enfrontar-se al buit, el blanc com a element de construcció, la sensibilitat i la sonoritat de les paraules, un llenguatge amb un component senyorial més un element abstracte".

Fiodor Dostoievski. "És la inversió total de les jerarquies, però sap unir el més alt amb el més baix: reuneix la bogeria, el més salvatge, el degenerat, l'anormal o la barbàrie, però sempre vinculant-ho a allò que pot ser la regeneració. En definitiva, barreja el primitiu amb el més modern i anticipa el carnestoltes mediàtic, com pot veure's a Els dimonis".

Marguerite Duras. "És la comunitat inconfessable, la comunitat dels que no en tenen: a casa seva eren assidus Lacan, Bataille, Antelme… La seva virtualitat relacional és encomiable. Després hi ha el seu concepte d'escriptura, que enllaça amb Mallarmé o Blanchot: està a tocar de la bogeria, s'exposa, els seus són personatges obsessius, noms flotants… També indagarà en el desig: en ella està la metàfora del bosc, el mar o el sexe femení".

Walter Benjamin i Robert Musil. "Són dues intel·ligències extraordinàries. Es van ignorar ex profeso, però són necessàriament complementaris per la seva confrontació d'elements. Per exemple, Benjamin farà una apologia aparent del cinema soviètic, mentre que Musil serà molt més crític amb el cinema del moment; el primer creu que cal polititzar l'art; el segon avisa que el temps de l'art és un i el de la política, un altre, que no cal deixar-se endur per la urgència històrica. Junts són d'una lucidesa extraordinària".

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Carles Geli
Es periodista de la sección de Cultura en Barcelona, especializado en el sector editorial. Coordina el suplemento ‘Quadern’ del diario. Es coautor de los libros ‘Las tres vidas de Destino’, ‘Mirador, la Catalunya impossible’ y ‘El mundo según Manuel Vázquez Montalbán’. Profesor de periodismo, trabajó en ‘Diari de Barcelona’ y ‘El Periódico’.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_