Selecciona Edició
Connecta’t
BROU DE LLENGUA

La mescla homogènia

Petita crònica de la sintonia del PP i Ciutadans en matèria lingüística, deu anys després

Clausura del campus FAES del juliol passat.
Clausura del campus FAES del juliol passat.

El que ara explicaré és una història verídica. L’he ocultat covardament, paralitzat pel què diran, però és arribada l’hora de revelar veritats i compartir neguits. Confesso que he participat en un seminari de la FAES.

Va passar fa deu anys. Arran d’un llibre que vaig treure (el qual ha envellit de manera atroç), on cercava de criticar alguns aspectes de la política lingüística per la via de la causticitat, hom va creure que jo em podia posicionar inequívocament en contra de la política lingüística dels successius governs convergents i l’aleshores tripartit vigent. Que critiquis o qüestionis algunes coses no t’hauria de situar en algun platet d’una balança maniquea, però al capdavall, sembla, això poc importava. Fos com fos, l’Institut Catalunya Futur (la franquícia de la FAES a Barcelona) em va convidar a participar en un seminari sota el suggeridor títol de “Bilingüisme i llibertat”.

Sóc de mena educada (o ho intento) i l’interès antropològic de visitar el costat fosc em va fer acceptar de seguida l’oferiment. El seminari, desenvolupat en tres sessions en una sala per a un aforament d’unes quinze persones, consistia en una exposició d’un ponent i en el debat subsegüent de la resta de convidats, els quals aportaven opinions diverses que nodrien el poderós think tank del PP, en aquest cas al voltant de la llengua. Em va reconfortar trobar-me completament desubicat en molts aspectes (la indumentària mateix, sense anar més lluny), com la peça d’un puzle que no encaixa amb la resta.

Evidentment, no és hora de donar noms de qui hi havia i qui no. Diguem només que, per aquelles dates, el fenomen de Ciutadans havia deixat de ser la proposta d’una sèrie d’intel·lectuals per esdevenir les beceroles d’un partit polític que, just en aquell moment, buscava líder per investir. I en aquell seminari la presència d’aquells intel·lectuals era nodrida i significativa, amb alguns dels més destacats que es movien amb una desimboltura evident entre els membres de la cúpula del PP català d’aleshores, també presents en tant que convocants de l’acte. En termes químics, allò era tota una mescla homogènia.

S’ha de celebrar, això sí, el talent dels ponents i el fet que algunes intervencions fossin reveladores. Allà vaig entendre, qui ho havia de dir, que el dret de triar idioma d’escolarització no existeix, i que la reivindicació del castellà tenia més sortida en batalles individuals basades en el dret a la llibertat, com de fet ha passat. Allà vaig constatar com s’arriba a confondre la tradició lletrada en castellà, present des del segle XV, amb el concepte sociolingüístic de bilingüisme, verificable a Catalunya al segle XX. I allà es va articular un comentari, un apunt de no res, que deu anys després encara em ressona.

En la darrera de les sessions, va participar un conegut alt càrrec de l’administració d’Aznar. No un ministre, però poc avall caldria baixar en l’escalafó, algú de qui fins i tot s’ha dit que havia negociat amb ETA. En una intervenció breu, com de passada, va recordar que, entre els articles principals de la Constitució espanyola, n’hi ha un que no està desenvolupat per cap llei orgànica, ni cap decret, ni cap mena de regulació ulterior. Precisament l’article 3.1, el que parla de l’oficialitat del castellà a Espanya. I és cert: en un estat en què el castellà ja gaudeix de tots els avantatges, són la resta de llengües les que han desenvolupat un corpus legal molt més ampli, amb lleis autonòmiques i una bateria de decrets que defensen la llengües pròpies i que han acabat sent l’excusa perfecta per als que se senten perseguits per parlar castellà.

Una llei lingüística d’abast estatal favorable al castellà emergia doncs com la “solució” al conflicte lingüístic. En sentirem parlar? Vés a saber, caldrà veure si la mescla homogènia es manté en els pactes postelectorals. Aviat ho sabrem.